dimecres, 15 d’octubre de 2014

Primers vols...

Passa el temps
Ai canalla, canalla...
Poc a poc, aquell vincle estret, aquella dependència dolça, es va esvaint i aleshores canvien els rols. Els papers. El pare ja no és aquell personatge imprescindible, si més no la major part del temps. Sempre ens queda el consol de les estones. Dels moments. D'aquells instants de feblesa, ja sigui per cansament, gana, son o qualsevol altra necessitat bàsica quan de nou el paper del pare esdevé altre cop imprescindible, o bé moments de tendresa espontanis, que són menys freqüents però omplen a mil.
Créixer és això. Anar poc a poc trencant les amarres que ens subjecten al port segur i conegut a mesura que ens sentim més confiats i preparats. És el procés lògic i esperat, per això tots treballem i ens esforcem, però és ben cert que a mesura que aquest viatge esdevé realitat, tot i empènyer amb fermesa i seguretat perquè s'esdevingui, el cor s'encongeix quan es constata i enyora aquells moments, diguem-ne per egocentrisme, de lligam on tot passava per un i la relació era gairebé monopolitzada.
És sabut que el vol s'alça i s'ha d'alçar. Que tard o d'hora el pare és només una crossa per quan cal, que hi ha de ser i donar suport, però ja a edats primerenques, el desig d'independència -això ho ha heretat d'ambdós progenitors- es fa palès i fa passes endavant. Descobertes pel seu propi compte. Amics que el sedueixen.
També és cert que aquesta etapa és temporal i de la mateixa manera que necessita explorar i descobrir, allunyar-se puntualment, més endavant tornarà al cau i a les confidències. La figura paterna desperta un halo que atrau, un magnetisme potent, malgrat hi hagi moments de distanciament i només cal ser pacient i amorós per recuperar els moments i gaudir-ne amb plenitud.
La independència és subtil. Fràgil. Cerca amistats i altres persones amb qui relacionar-se i descobrir el món. Altres realitats. A casa pensa, sempre quedarà el pare i si aquest està disponible quan calgui aleshores el lligam es refà i el vincle s'estreny, per de nou, altre cop, un moment o altre fer el salt i buscar noves complicitats.
Créixer són aquestes anades i vingudes ja de petit. Sobretot de petit. Perquè la personalitat es forma a edats primerenques -d'aquí la importància educativa d'aquesta etapa- i la capacitat de decisió no apareix de cop i volta sinó que es té i es desenvolupa i depèn de nosaltres que li potenciem i li donem confiança per fer el pas. Perquè ja de petits tots els ocells enceten els primers vols ran de niu, a prop però que a l'hora ens semblen molt lluny i és la capacitat d'acceptar aquests vols, d'animar-los, d'esperonar-los, aquestes anades i vingudes, el que farà l'home confiat del demà, l'home segur i amorós, perquè sap que sempre tindrà, quan li calgui, qui li netejarà les ferides, l'acaronarà o bé li explicarà un conte si vol sentir-lo.
I el nostre fill creix. Creix i vola. De moment petits vols, ran de niu. Petites anades, però això només és el preludi del que vindrà, dels llargs vols que encetarà i allà estarem, esperant el retorn, esperant el seu aleteig content i confiat.