La Mola

Sembla que m'he retrobat amb la Mola. Després d'anys de no trepitjar-la, altre cop hi he anat. La Mola ha estat la companya d'infància i d'adolescència. D'iniciació a la muntanya abans d'intentar fites de més anomenada. Durant anys, fou el focus de l'activitat i durant gran part del temps, molts indrets d'aquesta m'acompanyaren i els seus racons varen ser descoberts, primer de la mà del pare i més endavant, amb el centre excursionista.
Un dels primers llocs que recordo, a més del monestir que hi ha dalt del cim, és els Òbits. Una construcció a la balma on les marques de fum i de foc hi són, però mai hi hem vist altre rastre de vida, excepte la paret aixecada que arrecera aquesta.
Més endavant anàrem sovint a la Balma de la Pinassa, que prengué el relleu. Segons tinc entès, tot i que segurament la memòria em juga una mala passada, en aquesta balma un castellarenc va alçar-hi paret i es convertí en un refugi. Amb el temps s'omplí de brossa i amb els del centre excursionista ens dedicàrem a netejar-ho, baixant-t'ho tot per llençar-ho, des d'ampolles a estris de cuina fins a matalassos. Allà, ben dissimulat, hi ha un amagatall que diuen que feien servir no sé si maquis o republicans on s'amagaven si algú pujava a la balma.
Per arribar, pujàvem per la riera seca, on durant anys anàrem a collir-hi bolets, i d'allà, per  corriols i senders a la canal de Santa Agnès. Una altra que he trepitjat desenes de vegades, amb les restes del convent de monges. S'hi amaga un passadís secret que servia per fugir en cas d'atac. I a dalt de tot, la Cova del Drac. La famosa Cova del Drac. A l'escola, per Sant Jordi, ens explicaven que el drac vivia allà. A la cova i des d'allà feia les seves malvestats, com també, l'altre que ens explicaven sovint, en Capablanca, el bandoler que tots somniàvem ser.
Una altra canal que també he trepitjat força és la del Llor, per pujar a la cova Simanya on, un cop, vàrem dormir-hi. Féu tempesta i a cada llampegada, la paret del davant s'il·luminava misteriosament.
A vegades, a mitja tarda preníem el cotxe per anar fins al Montcau a veure la posta de sol.
I així un i altre racó. Noms que em desperten anècdotes i vivències. El Queixal Corcat, el Cau dels Emboscats, el Cavall Bernat, el turó de les Nou Cabres, la Castellassa de Can Torres... Perquè durant una època aquest massís, sobretot la Mola, ho era tot, però en marxar a treballar a la Catalunya Nord, la distància féu que perdés el contacte i més endavant, quan he vingut al Moianès, he agafat els vicis dels d'aquí. Mirar més cap al nord, i el sud, més d'esquitllentes. Però darrerament, atret per la silueta del Montcau que sempre m'acompanya, des de casa a la feina, he tornat a anar a la Mola. Aquest cop corrent i sovint sol. Però en passar per trencalls marcats i d'altres que reconec de temps enllà, un somriure se'm dibuixa a la cara i content corro altre cop per la Mola, per casa i em falta temps per pensar en el proper cop que hi tornaré a prendre un altre corriol.