Fent ballar el paraigües

Aquest cap de setmana, altre cop, hem mogut les busques del rellotge. Aquest cop cap enrere una hora. Els més optimistes diuen que aquella nit, la del canvi, dormirem una hora més i així, feliços, surten de gresca o es queden a casa tot allargant la vetllada. A més, pregonen que a partir d'aleshores el matí serà clar més d'hora, aprofitant així millor el dia. D'altres, potser més pessimistes, hi veuen l'inconvenient de que a la tarda tenim una hora menys de llum i és clar, perdre, per perdre, perdre l'hora de llum del treball i no la de l'oci. Però bé, això són opinions i n'hi ha tantes com barrets. 

Els experts parlen del gran estalvi que suposa. Sempre en aquests temes es cita un col·lectiu, dit experts, sense posar-hi noms ni cognoms i se'n parla com d'una manera etèria. Majestàtica. Dogmàtica. Esperem que aquest col·lectiu de saberuts no el formin els mateixos que van diagnosticar la bona salut de l'economia espanyola abans de l'estafa anomenada crisi o els que varen asseverar la solvència de les caixes, per citar només dos grups d'experts.

Però bé, deixant de banda aquest col·lectiu, per inabastable i fugisser, centrem-nos en les dades, més exposades i palpables. Aquests saberuts xifren l'estalvi en 30 milions d'euros anuals a Catalunya. I està molt bé. Fer canviar d'hàbits al país, fent-nos re-sintonitzar el nostre rellotge interior de nou, com a dia d'avui les maleïdes i avorrides televisions, és un exercici que no té preu i potser a la llarga s'agrairà, ja que el cos s'habitua als canvis i no s'acomoda. A més, d'aquesta manera s'exposa a una muntanya russa que el prepara pels governs que vindran i les decisions que es prendran o no es prendran.

Ara, la xifra no deixa de ser un poc ridícula si la mirem de front. Tot aquest trasbals vindrien a ser, tirant llarg, uns 5 € per català. Menys que més si la despesa energètica es repartís equitativament, però el pensament lògic, aquell que lleis Wert volen eradicar, ens diu que la despesa no es reparteix de manera lineal. Per tant, aquells que gasten més, que són els que tenen més, són els que en sortiran més beneficiats de l'estalvi, mentre que la gran majoria ni percebrà aquesta reducció, si més no a la seva butxaca.

Altre cop socialitzem les despeses o esforços, en aquest cas a base de retocar horaris, i privatitzem el veritable guany, l'estalvi energètic real. Així doncs, la majoria es mou pels interessos d'una minoria, com sempre i a sobre ens volen fer creure que tots hi guanyem.

La festa dels Súpers

Avui hem anat amb el meu fill gran a la festa dels Súpers. El xic estava malalt, un altre any serà. És una festa multitudinària que fa les delícies dels infants i posa a prova la paciència dels adults. Sota un sol abrusador, malgrat estar ja a la tardor, milers de persones hem esperat pacientment la presència dels ídols dels infants sobre l'escenari.

L'espectacle ha començat gairebé puntual, tot i que abans de tot ens han donat certes instruccions. Coreografia per les cançons i un cop ja tothom instruït, han sortit els personatges protagonistes. La família del Súper3.

L'espectacle ha fluït com era d'esperar. Entre la tensió, l'emoció, l'alegria i el neguit dels infants i el suport dels grans. Gairebé dues hores d'espectacle.

A fora del recinte, jocs i activitats per als infants. Des d'inflables a gimcanes passant per llits elàstics, motos, ordinadors... Vaja, un munt de reclams i d'activitats per gaudir d'una jornada en família.

De fet és una diada pensada per als infants. L'espectacle remarca certs valors que possiblement la majoria signem que siguin els que guiïn els nostres fills en un futur. La perseverança, la confiança, l'amistat, la tenacitat, la destresa, la solidaritat, el respecte, la imaginació, la veritat i la llibertat entre d'altres, en front de l'individualisme, la competitivitat, la submissió i l'egoisme, sobretot i tot plegat amanit amb unes cançons previsibles i dolces que encisen als infants i als adults se'ns enganxen. Segurament, aquest model basat en uns valors universals, en uns valors que sembla que, a priori tothom vol i desitja, han fet d'aquesta festa, del programa televisiu i per extensió de la cadena, líder per a molts infants i adults, sense importar ni tenir en compte l'origen, la ideologia o el posicionament social i això, aquesta universalitat i visió transversal de la televisió pública, és el que rosega l'Estat més ranci, perquè veu que perd el monopoli de la televisió i a més a més fa de la llengua una normalitat. No és d'estranyar doncs, veient com anava la jornada de l'altre dia, que des de certs poders retrògrads i casposos, intentin fer callar aquesta emissora, equiparant-la vés a saber quines bajanades o retallant múltiplexs, per tal de blindar-se davant d'una societat, si els valors fan forat, lliure i oberta, i que per tant, els foragitarà sense miraments.  

La Mola

Sembla que m'he retrobat amb la Mola. Després d'anys de no trepitjar-la, altre cop hi he anat. La Mola ha estat la companya d'infància i d'adolescència. D'iniciació a la muntanya abans d'intentar fites de més anomenada. Durant anys, fou el focus de l'activitat i durant gran part del temps, molts indrets d'aquesta m'acompanyaren i els seus racons varen ser descoberts, primer de la mà del pare i més endavant, amb el centre excursionista.
Un dels primers llocs que recordo, a més del monestir que hi ha dalt del cim, és els Òbits. Una construcció a la balma on les marques de fum i de foc hi són, però mai hi hem vist altre rastre de vida, excepte la paret aixecada que arrecera aquesta.
Més endavant anàrem sovint a la Balma de la Pinassa, que prengué el relleu. Segons tinc entès, tot i que segurament la memòria em juga una mala passada, en aquesta balma un castellarenc va alçar-hi paret i es convertí en un refugi. Amb el temps s'omplí de brossa i amb els del centre excursionista ens dedicàrem a netejar-ho, baixant-t'ho tot per llençar-ho, des d'ampolles a estris de cuina fins a matalassos. Allà, ben dissimulat, hi ha un amagatall que diuen que feien servir no sé si maquis o republicans on s'amagaven si algú pujava a la balma.
Per arribar, pujàvem per la riera seca, on durant anys anàrem a collir-hi bolets, i d'allà, per  corriols i senders a la canal de Santa Agnès. Una altra que he trepitjat desenes de vegades, amb les restes del convent de monges. S'hi amaga un passadís secret que servia per fugir en cas d'atac. I a dalt de tot, la Cova del Drac. La famosa Cova del Drac. A l'escola, per Sant Jordi, ens explicaven que el drac vivia allà. A la cova i des d'allà feia les seves malvestats, com també, l'altre que ens explicaven sovint, en Capablanca, el bandoler que tots somniàvem ser.
Una altra canal que també he trepitjat força és la del Llor, per pujar a la cova Simanya on, un cop, vàrem dormir-hi. Féu tempesta i a cada llampegada, la paret del davant s'il·luminava misteriosament.
A vegades, a mitja tarda preníem el cotxe per anar fins al Montcau a veure la posta de sol.
I així un i altre racó. Noms que em desperten anècdotes i vivències. El Queixal Corcat, el Cau dels Emboscats, el Cavall Bernat, el turó de les Nou Cabres, la Castellassa de Can Torres... Perquè durant una època aquest massís, sobretot la Mola, ho era tot, però en marxar a treballar a la Catalunya Nord, la distància féu que perdés el contacte i més endavant, quan he vingut al Moianès, he agafat els vicis dels d'aquí. Mirar més cap al nord, i el sud, més d'esquitllentes. Però darrerament, atret per la silueta del Montcau que sempre m'acompanya, des de casa a la feina, he tornat a anar a la Mola. Aquest cop corrent i sovint sol. Però en passar per trencalls marcats i d'altres que reconec de temps enllà, un somriure se'm dibuixa a la cara i content corro altre cop per la Mola, per casa i em falta temps per pensar en el proper cop que hi tornaré a prendre un altre corriol.

Primers vols...

Passa el temps

Ai canalla, canalla...

Poc a poc, aquell vincle estret, aquella dependència dolça, es va esvaint i aleshores canvien els rols. Els papers. El pare ja no és aquell personatge imprescindible, si més no la major part del temps. Sempre ens queda el consol de les estones. Dels moments. D'aquells instants de feblesa, ja sigui per cansament, gana, son o qualsevol altra necessitat bàsica quan de nou el paper del pare esdevé altre cop imprescindible, o bé moments de tendresa espontanis, que són menys freqüents però omplen a mil.

Créixer és això. Anar poc a poc trencant les amarres que ens subjecten al port segur i conegut a mesura que ens sentim més confiats i preparats. És el procés lògic i esperat, per això tots treballem i ens esforcem, però és ben cert que a mesura que aquest viatge esdevé realitat, tot i empènyer amb fermesa i seguretat perquè s'esdevingui, el cor s'encongeix quan es constata i enyora aquells moments, diguem-ne per egocentrisme, de lligam on tot passava per un i la relació era gairebé monopolitzada.

És sabut que el vol s'alça i s'ha d'alçar. Que tard o d'hora el pare és només una crossa per quan cal, que hi ha de ser i donar suport, però ja a edats primerenques, el desig d'independència -això ho ha heretat d'ambdós progenitors- es fa palès i fa passes endavant. Descobertes pel seu propi compte. Amics que el sedueixen.

També és cert que aquesta etapa és temporal i de la mateixa manera que necessita explorar i descobrir, allunyar-se puntualment, més endavant tornarà al cau i a les confidències. La figura paterna desperta un halo que atrau, un magnetisme potent, malgrat hi hagi moments de distanciament i només cal ser pacient i amorós per recuperar els moments i gaudir-ne amb plenitud.

La independència és subtil. Fràgil. Cerca amistats i altres persones amb qui relacionar-se i descobrir el món. Altres realitats. A casa pensa, sempre quedarà el pare i si aquest està disponible quan calgui aleshores el lligam es refà i el vincle s'estreny, per de nou, altre cop, un moment o altre fer el salt i buscar noves complicitats.

Créixer són aquestes anades i vingudes ja de petit. Sobretot de petit. Perquè la personalitat es forma a edats primerenques -d'aquí la importància educativa d'aquesta etapa- i la capacitat de decisió no apareix de cop i volta sinó que es té i es desenvolupa i depèn de nosaltres que li potenciem i li donem confiança per fer el pas. Perquè ja de petits tots els ocells enceten els primers vols ran de niu, a prop però que a l'hora ens semblen molt lluny i és la capacitat d'acceptar aquests vols, d'animar-los, d'esperonar-los, aquestes anades i vingudes, el que farà l'home confiat del demà, l'home segur i amorós, perquè sap que sempre tindrà, quan li calgui, qui li netejarà les ferides, l'acaronarà o bé li explicarà un conte si vol sentir-lo.

I el nostre fill creix. Creix i vola. De moment petits vols, ran de niu. Petites anades, però això només és el preludi del que vindrà, dels llargs vols que encetarà i allà estarem, esperant el retorn, esperant el seu aleteig content i confiat.  

Plebiscitàries i, si cal, DUI!

L'altre dia es varen manifestar -o potser hauríem de dir concentrar- prop de quaranta mil persones en favor de la unitat de l'Estat. Segons Contrastant 16.000. A més, els convocants diuen que haurien estat més si TV3, la tele nostra i per tant enemiga seva per definició, segons ells, no hagués pronosticat pluja. Suposo que per aquesta regla de tres, a la diada d'enguany, que també varen pronosticar pluja, també hi hauria hagut més gent.

S'entesten a parlar de la Catalunya silenciosa. La que no surt al carrer i no es manifesta. Possiblement existeix. Possiblement hi ha una Catalunya que desitja seguir dins d'aquest Estat que ens maltracta, de masoquistes n'hi ha arreu, i que no combreguen amb la gent amb olor de naftalina i resclosit que varen sortir dissabte. La data tampoc acompanyava. Celebrar l'inici d'un genocidi tampoc és massa captivador. Per tant, segurament de gent que vol seguir com fins ara n'hi deu haver més que les que es varen veure dissabte. Segur.

La torna és que si bé pot ser que molts no sortissin a defensar la unitat de l'Estat com diuen ells, podria ser que també n'hi hagués que no haguessin sortit a defensar la Independència tot i voler-la. Tan vàlid és l'argument per a uns com per a d'altres.

Per això, si realment volem saber la veritat, haurem de votar. Però és clar, tots els indicis, enquestes, parlament, manifestacions... ens condueixen a pensar que una gran majoria vol la Independència i és per això que l'Estat no vol la consulta. En Rajoy està com aquells que estan a punt de ser atropellats. Quiets i immòbils. El pànic i la por els paralitza i per això només parla sota text estipulat i sense preguntes i en comptades ocasions, fent servir un únic argument, la tronada, vella i gens democràtica Constitució.

Seria bo que si l'Estat impedeix la consulta, tenint clar la força que hi ha al darrera, els nostres governants en fessin ús i encetessin el camí cap a unes eleccions plebiscitàries i tot seguit la DUI. Perquè difícilment podrem negociar una separació quan la dependència d'Espanya vers Catalunya és tan gran, car sense aquest bocí de terra cauran a les catacumbes econòmiques i hauran de fer mans i mànigues per, en molts camps -tecnològic, social, sanitari, empresarial... - demostrar que no tenen dependència i són majors d'edat, malgrat els exabruptes i les sortides de to de la majoria dels presidents de comunitat estatals, sabedors que depenen totalment de Catalunya i per això la ràbia, l'odi i la por els pot.  

Un model on inspirar-se

Ahir vàrem anar amb els mestres de l'escola a una xerrada organitzada per la FUB a Manresa, del Xavier Melgarejo, psicòleg i mestre coneixedor del sistema educatiu finlandès. Aquest país és un referent a nivell qualitatiu de l'educació. Un país capdavanter. Cada cop que es realitzen proves sobre els resultats del sistema educatiu està al capdamunt i per tant és força interessant estudiar-ne les característiques per veure en què podem millorar. És cert que darrerament també han pujat molt les escoles orientals, algunes fins i tot superant-los, tot i que el seus sistemes, basats en una competència ferotge i l'aprenentatge fins a l'extenuació, no semblen els més idonis pel nostre tarannà. Sembla que es perd aquell sentit de l'aprenentatge com quelcom d'atractiu i captivador i que a més es perd també l'escala de valors que volem transmetre als infants, lligats al desig d'aconseguir un món millor, més just i solidari. A més, l'escola finlandesa té quelcom bàsic de diferent i que és el que la fa atractiva. És una escola que cerca la qualitat però també l'equitat, és a dir, una escola de qualitat, efectiva i que a més pretén ser-ho per a tothom i en això aposta. Té una explicació lògica i gens altruista. Segons càlculs que han fet, un estudiant pot costar uns 5.200 € l'any, però el fracàs escolar, d'un nen que abandona els estudis sense acabar-los, costa a l'Estat prop d'un milió d'euros, entre recursos llençats, dificultats d'accés al món laboral i tipus de feina a que s'accedeix, subsidis, baixes, subvencions... Vaja, que gasten en el present, tot invertint en futur. Diuen, en to de broma, que els bons de l'Estat a 20 anys són els infants.

Un altre fet important en aquest sistema i diferenciador del nostre, entre d'altres, és la formació del professorat. Només els més bons poden accedir a ser mestres i per tant, és una feina respectada i valorada i no perquè cobrin molt, que no és així, sinó perquè tenen els coneixements, el reconeixement social i el recolzament total d'una societat que veu els infants com quelcom per mimar i per vetllar. Mirat amb perspectiva sembla que és de lògica ja que aquests tenen/ tenim entre mans a més del futur del país, els “objectes” més preuats de la societat, els infants i per tant, cal confiar i recolzar aquests fins a l'extenuació, sempre, és clar, vetllant per tal de que la feina es faci bé. Deia un finlandès que si els mestres són com motlles que ens faran els infants del futur, és lògic fer els millors motlles possibles per tal de tenir unes peces fantàstiques.

De fet ha estat una xerrada molt interessant. És cert que moltes coses de les que hem sentit, difícilment les canviarem nosaltres. Només estan a l'abast de certs dirigents. Possiblement l'auditori hauria d'haver estat diferent, però la convicció, fermesa i constància en que un Estat aposta per un futur, a través de l'educació, hauria de fer-nos reflexionar i prendre de tot el que allà es fa i està a les nostres mans, allò que pugui millorar la nostra acció educativa i persistir en allò que, si bé no està en les nostres mans, creiem que pot ajudar a millorar l'educació per tal de canviar-ho. Empenyent des de tots els camps possibles. Empenyent des d'arreu. Creient en el que fem i transmetent-ho. Sent, en resum, persistents.

Eficàcia provada...

Si no fos per la gravetat de l'assumpte, això de l'Ebola i l'Estat, sonaria a conya de la fina. Com una càmera oculta a gran escala. Qui sap, amb el sopes sempre darrera la pantalla, res no es pot descartar. Li agrada el món dels audiovisuals al noi. Ara bé, partint de la presumpció d'incompetència, podem creure que és ben real i que el primer Estat amb algú infectat d'Ebola fora d'Àfrica és el modern, efectiu, il·lustrat i científic Estat espanyol. Ep, però només uns filets d'Ebola com plastilina que s'han escapat. I la veritat és que fa patir, perquè ens varen dir i redir que seguien tots els protocols, que no passaria res i ara, quan s'ha vist que no l'encerten mai, surt la ministra de les festes, aquella dels confetis, la xauxa i disbauxa tot a càrrec del contribuent, i ens diu que res. Que no passa res. Que és un cas anecdòtic i que ho tenen tot controlat. Que s'han seguit els protocols. Ara, jo em demano si s'han seguit els protocols de la mateixa manera que els varen seguir per verificar la seguretat de la planta Castor i que ara, veient que anaven mal dades, tanquen la parada, indemnitzen a l'amic Floren i socialitzen les pèrdues. Perquè si un protocol sí que el tenen clar, és el de repartir les despeses. Com amb Caixa Madrid, on es veu que hi havia qui tenia una tarja que donava diners i pobres ells, es pensaven que el mannà rajava directe del cel i que era per la seva gràcia formosa que els era atorgat tal regal i ara els sorprèn que les compres i viatges fetes per ells, anessin a l'apartat d'error o bé de targes robades i pateixen. Sí nois, ho estan passant malament. I altre cop, quan hi ha pèrdues, perquè en això sí que són generosos, aquestes es socialitzen i de nou el ciutadà ha de pagar.
Mentre, de dimissions cap ni una, sembla que aquest mot els és desconegut i segueixen donant lliçons a tort i a dret de legalitats i beneficis de pertànyer a l'Estat. Segurament, a casa, al nostre petit país, també hi ha molt incompetent, molt aprofitat, lladre i dèspota però com a mínim, si votem, decidirem si volem seguir mantenint-los a tots o canviar l'estructura de país per fer net. Per fer foc net. Perquè el dret a decidir lligat a la Independència és per tot, per decidir el país i decidir com el volem ja de bon inici i aviar sangoneres, incompetents, aprofitats, lladres, corruptes i tota la cagarel·la.

A tot porc li arriba el seu Sant Martí, que diuen ells...

Parlen de desafecció. De divisió. De desencís. De societat partida. I es lamenten del procés iniciat a Catalunya, perquè es veu que fins ara, estàvem molt bé. Fantàsticament bé. Sobretot ho diuen els que ja els va bé que tot segueixi igual. Els que estan a favor que la nostra nació segueixi sent una mera joguina en mans de l'Estat. Sense cap tipus de capacitat de decisió, ja que qualsevol línia que surt del guió, és ràpidament tallada. Avortada de soca-rel. El botxí és un tribunal. Un grup de juristes que deuen el seu càrrec i sou a aquells que volen un Estat perenne, sense canvis, sense mutacions, sense alteracions. No en va el president d'aquesta colla de corbs infames fou militant d'un dels partits hereus del franquisme, on vells fantasmes encara pul·lulen i noves hienes s'alcen amb fam de poder i usen totes les estratègies que tenen a l'abast per fer-se un lloc. Res els fa canviar de parer. Res sacseja el seu cor petri i podrit. Ni mobilitzacions massives ni raons lògiques ni arguments democràtics. I ara! Aquests darrers els causen urticària. Només tenen una missió. Esprémer la mamella catalana i humiliar el conquerit, per això, a més de passar-nos per la cara la resolució dels dotze eunucs titelles, aprofiten l'avinentesa per mostrar-nos la seva generositat en forma de pressupostos encara més minvats. Reben molt de les terres catalanes, buiden les arques tal bandoler despietat, però la moneda de canvi és l'escarni i l'aixeta seca. La mofa i la prepotència.

El veritable problema no és la desafecció o el trencament de lligams que diuen i existeix, és el rebuig i el fàstic que poc a poc aconsegueixen instal·lar aquests governants plàsmics al cor dels catalans i que cada cop més, n'hi ha que veuen i veiem, l'Estat com un ens desagradable i ofensiu, agressiu i mesquí, que només ens vol per succionar la riquesa alhora que es vanta del seu poder i ens ofega. Ara bé, arribarà un dia, no massa llunyà, que de nou ressonaran a les muntanyes de Montserrat timbals i tambors i totes les estratègies pedants i abusives d'aquest Estat pseudodemocràtic, que s'ha bastit a base de falses veritats, transicions basades en la por i l'amenaça, reis imposats i lleis castradores i parcials, se'ls giraran en contra i quan vulguin rectificar o retenir la mà que els dóna de menjar, serà massa tard i ja haurem encetat el nostre viatge sols. Lluny d'aquest ésser despòtic i malaltís, que tot ho corromp i espatlla i aleshores, res sentirem quan demanin socors per sobreviure sense el motor sòlid que els ha fet prosperar fent que Europa oblidés la seva essència nècia i tirana i els convidarem a retornar a l'època pretèrita d'on mai haurien d'haver sortit. Al pou de l'ostracisme que es mereixen.