La Píxel ens ha deixat.

Al Bessiberri Sud

Si busqueu a la Píxel, la meva gossa, no la cerqueu corrent al meu costat. Ja no.Tampoc la busqueu, si em veieu amb algun amic, pujant muntanyes amb esquís o caminant. No pot ser. Ni al Puigmal, al Pedraforca, la Punta Alta o els Encantats, i ara! Malgrat les va fer diverses vegades. No us hi escarrasseu. Menys encara, si em veieu acotat fent fotos a flors o animals de Calders, a tocar meu, asseguda o estirada tot esperant pacient i obedient. No perdeu el temps. Seria estrany, a més, que fos prenent un bany al riu Calders o qualsevol bassiol, malgrat sempre tots els ha trobat i si res li he dit, ha tastat. No, senyor. I menys, saludant-vos tot remenant la cua com solia fer, ja no pot. Ni saludar, ni jugar, ni perseguir.
Aquest matí, després d'un accident, ha marxat. Els que tenen animals potser entendran el buit que ara tinc. Els que no, segurament se'n sorprendran. Però és que quan fa quinze anys que tens una gossa, i d'atura, alto senyors que aquests són ferrenys, espavilats i fets a la seva, es crea un vincle estrany. Una relació difícil d'explicar. Acabes coneixent aquell lladruc, aquell grinyol, aquella mirada o bé aquell desfici. El temps te la fa conèixer i el teu fer diari en queda condicionat.
Enrere queden les anècdotes. Moltes i variades. Les potes encetades a Serrabona, el pernil que va devorar juntament amb un televisor que esclafà, el camp de mongetes arrasat i tantes i tantes i tan variades. No en va era coneguda per tothom.
Ara, si la voleu trobar, la imaginació us caldrà esmolar. Resta a Calders, com no pot ser d'altra manera. A una pineda, però aquesta és peculiar. Diferent dels llocs bruts i emboscats que dominen el territori. És un racó humit, amb una catifa de molsa i pinassa que fa de bon trepitjar. A més, alçat com està, l'aire hi corre generós i les olors del romaní i la farigola s'hi senten fortament. És un bon indret per reposar. Si més no, a mi, m'ha agradat.