dimecres, 17 de setembre de 2014

Una Festa Major més.

Ja s'ha acabat la Festa Major de Calders. Ja està. I és que a mesura que el gran creix i ja no és tan petit, els actes es sumen i cada cop ens en perdem menys.
Aquest any hem anat a força actes i la veritat és que en general, cal felicitar als de la Comissió de Festes. Fan una feina força feixuga i que molts esquiven. Hi passen hores i hores i encara que de vegades hi ha petites coses que no rutllen, només faltaria, som humans, en general les ganes poden més que res i l'èxit està assegurat.
Aquest any eren una bona colla. Una colla de joves de Calders. Semblava que la Comissió anava de baixa, sobretot per aquell buit generacional d'una trepa que potser li costava responsabilitzar-se dels actes i preferia mirar-s'ho des de la barra. Però ara, hi ha una sòlida colla jove amb algun de més gran i sembla que durarà.
D'actes hi ha hagut els de sempre i algun més. Botifarrada, cagada de l'euga, caminada, teatre... Vaja, en general, encara que algú no hagués vist el programa podria fer una juguesca del que hi hauria sense errar massa, tot i que sempre hi ha alguna sorpresa.
L'estrella, aquest any, ha estat la presentació dels gegants de Calders.Va ser una posada de llarg de luxe. Varen acompanyar als nous gegants, el Miquel el Cargolaire i la Rossita la Cacauera, els gegants del Moianès i de Sant Fruitós. A més a més van cantar els caramellaires i van ballar els xics, entre ells el meu. Va ser una jornada força emotiva. Possiblement, si hem de buscar pèls als ous -com diuen a la Catalunya Nord-, diria que el que em va semblar més estrany i perquè no, irritant, fou que per la presentació dels gegants calgués la benedicció del mossèn. No ho sé. Potser és tradició i sempre es fa així, però com a argument és feble, molt feble. Em semblava que a dia d'avui, retre vassallatge o esperar el vist-i-plau de certes institucions caduques era cosa del passat, tot i que en el discurs de presentació d'aquests, ja se'ns va fer notar que era voluntat de retorn al passat. Un retorn a èpoques anteriors, per això de la recuperació d'aquests, més que una aposta -que en deu ser- de futur.
Vaja, que n'hi ha que enyoren l'època dels enagos, la boina, les institucions temudes i el blanc i negre.