divendres, 4 de juliol de 2014

Cuca de llum

Feia temps que no en veia de cuques. És allò típic del, quan era petit... i just quan acabes de dir la frase te n'adones que et fas gran, perquè això mateix li retreies a ton pare o al teu avi, aquell sempre mirar cap al passat. Però fa quinze dies, un vespre, quan treia a passejar a la gossa, en un racó d'un carrer, un puntet lluminós brillava. L'endemà ja no hi era. Feia estius que no en veia. I ahir, altre cop, el punt fosforescent i aquest cop vaig decidir immortalitzar-la, perquè sí. Perquè hem passat de veure'n moltes a veure'n comptades i qui sap si tardarem a tornar-ne a veure... Vaja, ja torno a fer de gran.
La veritat és que sempre hem sentit a parlar de com en són de belles les cuques de llum. Com en són de precioses i en certa manera en són. Aquella llum, aquell grog brillant. Però passa com amb molts personatges, de lluny enlluernen però un cop els sents a parlar, a tocar, veus que la bellesa només és un lleu folre que els cobreix.