Matagalls (1.698 m.) des del coll de Bordoriol (1.089 m.)

Aquest matí he anat a deixar els nens a tocar de Viladrau. Durant uns dies tindran la sort de poder gaudir d'una trobada del CAU i jo, també sortut, he decidit anar a caminar una mica.

He deixat la furgo al coll de Bordoriol (1.089 m.), des d'on surt un camí que puja al Matagalls. Eren quarts d'onze. 

He començat a pujar acompanyat del Quet, el meu ca, que fidel, avançava a tocar meu. El camí puja per una pista ample, que a aquestes hores, més perquè la muntanya fa ombra que perquè sigui d'hora, el camí estava un xic gebrat. 

Hem passat per la font dels Pastors, que no raja i hem anat per veure-la. Bé, per veure-la jo, ell anava fent sense proposar ni discutir gaire.

Després hem tornat al camí i hem anat seguint la pista fins que hem trobat un corriol. Marcat amb una fita, semblava més una muntanya que una fita, no sé perquè cal posar tanta pedra per marcar un trencall i hem enfilat cap al coll Pregon. És una pujada força dreta que s'obre pas entre la fageda fent ziga-zagues. A banda i banda un sòl ple de fulles i troncs, dels faig nus que ens escorten, fins al cim. A mig camí dues fonts, la dels Llops i la dels Mosquits. Ambdues rajaven.

Un cop a coll Pregon, ja hem anat trobant més gent i gossos fins al cim.

Avui feia un dia clar i agradable. Un bon dia per fer muntanya. 

Des del cim es veia bé el Pirineu i el mar. Hi hem estat una estona, per ganyipar un xic, i després hem desfet camí fins el cotxe. 

Mura (454 m.) - Montcau (1.056 m.) - Mura

Avui hem anat amb la Gise al Montcau (1.056 m.).

Hem sortit de Mura cap a les 10 i hem enfilat cap a les coves de Mura. Hem passat pel salt de la Blanquera, per on rajava aigua i hem anat seguint el corriol, cap al Gr que va de Mura a Terrassa. Un tram l'hem fet seguint el curs de l'aigua per estalviar-nos un puja i baixa. És un corriol ben agradable, que passa pel mig d'alzinars i que de tant en tant creua alguna codoleda. 

El primer tram puja força, algun cop amb esglaons, però es feia bé, ja que avui era un dia força fresc i fins i tot una peça d'abric no era sobrera. 

 

Un cop hem arribat a la carena, hem anat remuntant fins al trencall de Sant Andreu. L'hem deixat i hem anat direcció a l'avenc dels Codolosos. L'entrada d'aquest és una boca ben gran i on es veu un pou d'uns cinc metres d'alçària. 

Hem passat pel costat i hem anat carenejant fins arribar a la Mata i des d'aquí a Estenalles, on hem començat a trobar gent. 

Amb un vent força viu i fred, glaçador, hem pujat fins al Montcau, on ens hem fet una foto i hem marxat ràpid, tremolant de fred.

Hem anat direcció nord, cap a les roques de la Coca. Fins aquestes hi ha algun tram un xic dret, fàcil de fer, però que si vas amb gos, com m'ha passat algun cop, es complica perquè aquest et diu que baixis tu.

Després de les roques hem anat seguint el corriol fins a la carretera. L'hem seguit un tros fins a trobar el trencall que passant prop de Santllehí et mena cap als Caus de Mura i des d'allà a l'ermita de Sant Antoni i Mura de nou.

És una volta molt bonica, agradable de fer, que vas fent desnivell però de manera gradual i per tant fàcil de fer. 

Turó del Forn (2.694 m.) amb esquís

Fa uns dies vàrem anar amb el Marc cap a Sorteny. Hi vàrem arribar dissabte i vàrem fer nit al refugi de Sorteny. Un refugi molt recomanable, molt bonic i amb totes les comoditats. Vàrem passar la tarda jugant a cartes i descansant. 

L'endemà vàrem sortir cap a quarts de nou del matí. La idea era fer el pic de la Salt. Tot i això, les previsions no eren massa bones. A partir de migdia entraria força vent i abans, ratxes empipadores.

Vàrem anar enfilant direcció a la portella el Forn, seguint unes traces, però aquestes ens van portar a sota del Turó del Forn. 

Als pics ja es veia que bufava força el vent per la neu que s'aixecava, de fet a les valls, on s'acanalava, es feia sentir i només era a dins del bosc o en fondalades encarades al sud, on el vent no es notava. 

Un cop a tocar del Turó, vàrem decidir fer-lo. Primer vàrem optar per pujar per la pala que va directe, però el vent i el pendent, ens van fer desistir. 

Després vàrem anar a cercat el coll per pujar des d'allà. El camí es veia franc. Ascensió mixta amb piolet i grampons, però aquest pujava més exposat al vent i al final vàrem decidir fer mitja volta quan estàvem a poc més d'uns dos-cents metres del cim. 

A vegades, fer el cim no ho és tot. A vegades, cal gaudir-lo i aquell dia, amb el vent que feia, no era un cim per gaudir i per això, vàrem decidir baixar i fer una esquiadeta fins al punt d'informació. 

Pic de Bastiments (2.881 m.), Bacivers (2.745 m.), Puig d'Ombriaga (2.638 m.) i pic de la Dona (2.702 m.)

Dissabte amb la Gise vam anar a fer muntanya. Vam sortir de Vallter i vàrem enfilar cap al coll de la Marrana. Feia un dia molt ventat. De fet, cap al coll, ja vàrem notar tota la intensitat d'aquest, un vent prou fort per desequilibrar-te quan caminaves. 

Feia un dia rúfol, amb núvols a alçada i boires arreu, que amb el vent, anaven i venien ràpidament. Vàrem esmorzar al Bastiments (2.881 m.) en un bivac del cim, arrecerats del vent. 

Després, vam baixar per la carena per fer el pic de Bacivers (2.745 m.) i en acabat vàrem baixar cap a l'estany de Bacivers. En aquest tram va parar de bufar el vent i va sortir una mica el sol. Flanquejant el Bastiments, vàrem pujar cap al coll de la Geganta.

Un cop al coll, vàrem decidir seguir fins al pic de la Dona (2.702 m.), tot passant pel Puig d'Ombriaga (2.638 m.) que queda de pas i d'allà al coll de Mantet i de nou a Vallter. 

Una volta d'uns 12 quilòmetres i gairebé 1.000 metres de desnivell positiu, bonica i divertida. 

Puigpedrós (2.915 m.)

Dissabte vàrem anar a fer els pics Peric. Vàrem anar amb cotxe fins al llac de la Bollosa. Vàrem agafar el GR en direcció al coll de la Grava, per pujar els Perics per darrere, però estaven emboirats i un xic nevats. De fet, no els vàrem veure en pràcticament tot el recorregut i només quan el vent s'enduia la boira, vèiem un xic aquests. La borrufa feia que semblés que nevava. Al final, vàrem decidir fer mitja volta i vàrem destinar la tornada a cercar bolets. 

L'endemà, vam aprofitar per anar a fer un cim que havíem deixat de fer feia uns mesos, perquè estava emboirat. Aquest dia però, el sol lluïa i no hi havia gens de vent. Així doncs, vàrem anar a fer el Puigpedrós (2.915 m.) 

Vàrem sortir des del refugi de Malniu (2.130 m.) i enfilàrem cap al coll de Molleres. Des d'allà vàrem fer el pic de les Molleres del Puigpedrós (2.752 m.) i tot seguit, vàrem seguir fins al Puigpedrós. És una pujada força fàcil, enmig d'un sòl herbós, excepte el darrer tram que és pedregós. En tot el camí no vàrem trobar pràcticament a ningú, excepte al cim que vàrem coincidir amb algunes persones que també el feien.

A la baixada vàrem trobar-nos una parella que semblava que anava a baixar, per una canal, en direcció al Roc Colom, quan de fet, volien anar a Malniu. Anaven ben perduts i vam anar un tram plegats fins que els vam deixar a tocar de la ruta normal a Malniu. 

Per la nostra banda, un cop fet el cim, vàrem baixar agafant una canal marcada per fites direcció el castell dels Lladres. Tot i això, vàrem deixar el castell a mà esquerra i vàrem anar baixant directe l'estany de Malniu per un pedregar que hi havia ran de riu. 

Un cop a l'estany vàrem fer la volta que torna fins al refugi. Va ser un dia fantàstic de muntanya.

Des del Montcau (1.056 m.) a la Mola (1.104 m.)

Avui era d'aquells dies que podies fer una sortida clàssica, d'aquelles que normalment està a petar de gent, sabent que segurament no hi hauria massa gent. 

D'hora, cap a quarts de 9, he aparcat a Estenalles i he enfilat cap al Montcau (1.056 m.). Sí, d'acord, hi vaig força, però un cop ets allà, vagis on vagis, el cim del Montcau sempre és a prop i qui li diu que no a aquest cim tan bonic. És temptador. Per tant, hi he pujat, això sí, seguint gairebé sempre el traçat per a enzes, estaques odioses per a no pensar, fins al cim i baixar al coll d'Eres. 

Feia un matí fresc, estàvem a uns 7º, però poc a poc i amb l'ajut del sol, la temperatura ha anat pujant. Després he anat per la carena del Pagès i m'he aturat als Òbits. Unes vistes espectaculars. Es veia brillar la mar al fons. Tot seguit, he anat fins al Morral del Drac, on de nou m'he aturat.

Per acabar, he fet la darrera pujada fins a la Mola (1.104 m.)on ja he trobat gent, estudiants d'institut de Terrassa, que en la seva efervescència juvenil i fent honor al seu estatuts reivindicatiu, es comunicaven íntegrament en castellà, mentre els professors parlaven en aquella llengua que els sona però no usen. Li diuen català, la llengua que es veu farà desaparèixer el castellà. Quin futur que ens espera...

Rere el monestir, per buscar la tranquil·litat i acompanyat d'alguna parella de pardalets, he esmorzat i tot seguit, he desfet el camí fins a Estenalles. De nou, tot el recorregut era desèrtic, menys al Montcau, on altre cop, grups d'institut, trescaven mentre reien estridentment. 

Adéu Ramon!

Tornant de Mura, cap quarts de sis, passat el pont de Monistrol, un dia vàrem veure una esquena vinclada a un hort, feinejant. Reconeixent aquells gestos, vàrem botzinar, mentre els meus fills saludaven rient tot traient els braços per la finestra. Alçant el cap de gairell, sota un barret per protegir-se del sol, el Ramon ens saludà. A partir d'aquell dia, cada dia, dilluns, dimarts, dijous i divendres, quan passàvem per allà, botzinàvem. Ja abans, quilòmetres abans, els meus fills ja em deien... Hi serà el Ramon? I si hi era, que hi era gairebé sempre, ja des del pont, que vèiem el seu cotxe, començàvem a botzinar i ell, amb un somriure ample, traient-se el barret i alçant l'aixada, si és que la feia servir o bé aturant la conversa si estava parlant amb algú, ens saludava alegre, rient, fent grans gesticulacions... dia rere dia, mes rere mes, any rere any i amb el temps, va ser un ritual, fins que vaig deixar de treballar a Mura. 

Els meus fills, amb els ulls brillant, sempre deien... a veure si hi és i si hi era, mai deixà de saludar-nos, mai deixà d'oferir-nos una rialla i quatre mots llençats al vent que mai enteníem, i els meus fills, contents d'aquest intercanvi de salutacions, l'esperaven frisosos i quan ens vèiem pel poble, un somriure de complicitat se'ns escapava.   

Després, canviant de feina, ja a Calders, el vaig viure com a l'avi d'uns infants. Una persona entranyable, agradable, feliç... Una gran persona. D'aquelles que només amb la mirada transmetia afecte, confiança i que quan el veia a la sortida de l'escola, anava a parlar amb ell. Res, quatre mots, un cop a l'espatlla, perquè a vegades no cal dir-se gaire amb aquells amb qui t'hi sents a gust.  

I ahir, ens va deixar. Segurament, només som un instant a la seva vida, però hi ha persones, que amb poc, et fan sentir molt i el Ramon era un d'aquests, i malgrat teníem un contacte esporàdic, era d'aquells que t'omplien i que te'l senties proper i estimat, que sempre tenia un mot dolç o una mirada de complicitat.

Malauradament se n'ha anat, però per sort, ha deixat aquí una petja profunda, en el seu fill, que li veig aquest escalf humà i en els seus néts, que tenen quelcom del seu afable i bonhomiós tarannà. 

Ara, quan passi per Monistrol, passat el pont, malgrat sé que va canviar al final d'hort per allò de la sequera, sempre miraré si el veig i potser, alguns dies, botzinaré i segur que a dins meu el veuré allà, feinejant al seu hort, somrient i feliç, saludant alegrement tot traient-se el barret per dir adéu, perquè passat el pont de la Golarda, sempre el veuré i amb un mig somriure, el saludaré.