Creant confiança amb les famílies des del primer dia

Aquest mes de febrer ha sortit a la revista GUIX un article que hem escrit a tres mans des de l'escola de Calders. En ell intentem explicar allò que anem fent per tal d'anar aconseguint la confiança de les famílies i la seva participació. 

Fins ara sempre que m'havien publicat un article feia referència a activitats que havia fet, activitats d'aprenentatge amb infants, en canvi, en aquest, hi ha una part de reflexió, on amb les mestres proposem actuacions per fer de l'escola un indret democràtic i participatiu.  

A més de la part de reflexió, també fem un buidat d'algunes de les actuacions que duem a terme. És d'aquells articles que costen, perquè com a mestre sempre et sents més segur en el terreny que domines, que és la pràctica diària amb els infants, mentre que en aquest cas, es barreja allò que fem, allò que pensem i allò que desitgem.

Pic de Tarbésou ( 2.364 m. )

Aquest matí hem anat amb la Gise a fer el pic de Tarbésou ( 2.364 m. ). Si bé a la Cerdanya tot està força pelat, en aquest racó de l'Arièja, a tocar d'Ax les Thermes, hi ha força neu. A més, un cop entres a la vall, entres en un paisatge força alpí. Tens sensació d'alta muntanya.

Hem sortit des de l'estació d'esquí d'Ascou Palhières, a uns 1.670 m., pujant pel lateral de la pista. Aquí està permès fer-les servir, només et demanen que pugis arrambat a l'esquerra. 

Hem pujat fins el coll de Palhières i allà ja hem deixat les pistes. Aleshores hem anat remuntant, sobre una neu fantàstica i sense gent enlloc, cap al cim. 

Feia un dia molt assolellat i hi havia força neu. A dalt del cim però, pel vent, es veia pelat a trossos, així doncs, he decidit treure'm els esquís i acabar de pujar amb els grampons. 

Des del cim hi ha unes vistes fantàstiques, des del Canigó fins a tot Andorra i més enllà puntes altes i escarpades que sense el Marc a prop em costa de posar nom.

Després de fer quatre fotos hem anat baixant. Una baixada divertida i franca fins el coll, on m'he calçat els esquís i he gaudit de la pala que baixa directe del cim. Una pala un xic dreta i amb una neu boníssima. Ara bé, he fet un xic de flanqueig per no perdre massa alçada i després haver de remuntar, fins que ja he trobat les pistes i he acabat de baixar per aquestes tot gaudint de la fantàstica neu d'aquest indret.  

Ha estat una bona descoberta aquest cim. Si bé està un xic lluny, és molt bonic i hi ha més possibilitats per fer amb esquís de muntanya, des d'anar als llacs a d'altres cims a tocar d'aquest. Segur que hi tornaré.

Pic de Pedrons ( 2.715 m. )

 

Avui hem anat amb la Gise a fer el Pedrons. Hem aparcat al fons de la vall, on la carretera que puja a Andorra deixa un petit espai on es veuen els tancats per les vaques, més avall d'on sempre vaig i hi ha poc aparcament. 

Feia un dia lluminós, fred, però amb un sol que lluïa. 

A les 10 ja tenia calçats els esquís i la Gise les raquetes. Hem començat a enfilar seguint la traça. La neu era pols, uns 10 centímetres de pols sobre una capa dura. Ideal per a esquiar o raquetejar.

Hem pujat a bon ritme, anant a buscar el llom del Pedrons i hem deixat els esquís a sota la cresta, després del fals cim. 

Aquest cop hem fet tota la cresta de punta a punta. Hem anar a un extrem, on hi ha una corda fixe i hem començat a pujar per un terreny mixta, pedra i neu. Ara bé, tot i que hi havia algun tram gelat, la major part estava en bones condicions i hem pujat prou bé ajudats pel piolet. És una cresta bonica, amb algun tram aeri però sense dificultats.

Al cim hem fet les quatre fotos de rigor, contents perquè les vistes eren esplèndides i hem esmorzat. 

Després hem desfet camí tot cercant les pales que es veien millor per baixar. 

Viatge a València

 L'estiu passat, per cloure el curs, vàrem marxar amb els infants de sisè a València. Va ser un viatge que van preparar íntegrament els infants. Els mestres hi érem per acompanyar. Bàsicament anàvem guiant-los en els passos a fer per preparar aquesta aventura, però tot, estava a les seves mans. 

Mesos després, amb el viatge fet, vaig intentar plasmar en un escrit el procés que havíem fet i veient la feinada feta, vaig compartir aquest escrit amb l'associació Rosa Sensat. Fruit d'això, dies després, em van dir que publicarien l'escrit a la seva revista Perspectiva Escolar.

Moltes vegades he dit que és important que els mestres expliquem allò que fem, que compartim, que llegim, que reflexionem i una bona manera de fer-ho és, un cop has acabat l'activitat, fer-ne un escrit per tal de recuperar la feina feta i a vegades, aquest resum, acaba publicat. D'altres, a la carpeta de tasques fetes que només veureu un grup reduït de persones però que us ajudarà a créixer com a professionals, gràcies a la reflexió feta.  

En aquest cas, l'escrit serà potser un xic més llegit. 

La païssa dels Planell

 Si el timbaler del Bruc, en comptes de tocar el timbal, s'hagués tocat els collons, ara seríem francesos i no espanyols... Manta vegades vaig escoltar això de xic i no ho entenia... No fins anys més tard, quan voltant per aquest país nostre i fent escapades al dels veïns, vaig veure com tenien cura del patrimoni uns i altres. Segurament ara el català estaria en franca decadència, més potser, allez la France, però el patrimoni cultural, estaria ben cuidat. I és que només es pot tenir tot a gust, sent un Estat, però es veu que ara no toca. El procés ha mort, diuen, però molts estem vius i sabem que no és cert. 

I perquè ho deia? Doncs perquè fa uns dies vaig passar per la Païssa dels Planell. Una casa on de xic anava de colònies i més tard feia de monitor, aquí, a Monistrol de Calders. És una fantàstica masia amb racons molt interessants i es veu que que la torre estigui documentada des de finals del segle IX, tot i que en queden pocs vestigis, no li serveix per ser espai protegit. És clar, és una propietat privada que va anar de capa caiguda i ara, que ningú no ho vetlla i tot està esbotzat, el sostre cau, literalment, i només cal esperar que la natura faci la seva feina. Perquè en aquest país nostre anem servits de patrimoni, no en va tenim peces d'art repartides pel món... o això ens volen fer creure. 

Estaria bé que el que és part de la nostra història, fos protegit i no anés a mans d'aquells que només ho protegeixen si en treuen un rèdit econòmic. Ara bé, mentre hi anem pensant, una altra baula de la nostra història està a punt de desaparèixer. Tant de bo entre la Diputació, l'Ajuntament i la Generalitat trobin una solució. 

 

Jo els en proposo una. Restaurar-ho i fer-ne una casa de colònies, un centre de natura, un camp d'aprenentatge o qualsevol espai que doni a conèixer la riquesa del nostre país, rics no es faran, però diuen que la feina dels polítics és vetllar per l'interès comú i què més interessant hi ha que els nostres orígens?

Sobrepuny ( 1.655 m. )

 Avui hem anat amb la Gise a fer el Sobrepuny ( 1.655 m. ). Hem deixat el cotxe al costat de l'església de la Nou de Berguedà ( 876 m. ). Des d'allà hi ha un pal indicador que marca el camí. Tota la pujada l'hem fet seguint marques de PR, grogues i blanques. 

El camí deixa el poble i va cap a la font del Patsi. En aquesta hi ha una corda fixe per ajudar-te a enfilar i així poder veure com corre l'aigua entre els espadats... quan en baixa. A partir d'aquí el camí ja s'enfila. No hi ha gairebé cap pujada forta, és una pujada sostinguda tota l'estona. Un corriol ombrívol encarat a la cara nord, que s'obre entre faigs i pins. El fet que no pugi de cop, fa que sigui d'aquells cims que s'allarguen, que no acabes d'arribar mai o que et sembla que ja hi ets però de nou s'enfila. Ara bé, és una pujada per gaudir. Pel camí trobes faigs monumentals i en aquestes dates, el trepitjar es fa sobre una catifa de fulles. 

Un cop a dalt hem gaudit de les vistes. Vistes però de cara sud, ja que la cara nord es veu tapada per arbres i només quan hem baixat i hem anat cap al coll del Faig, hem pogut veure el Pedraforca amb la tartera blanca i la Gallina Pelada ben pelada. 

Al cim hi ha un pessebre en un carburer. Allà hem gaudit del sol que lluïa mentre menjàvem quelcom. Després, per no desfer el mateix camí, hem seguit les marques de PR que baixen cap a l'altra vessant, cap al coll del Faig. Les marques del PR segueixen cap a Vilada i a partir d'aquí,  hi ha unes marques grogues que porten cap a la Nou. Ara bé, només les hem seguit un tram perquè consultant el mapa, hem vist que hi havia una petita drecera per anar a cercar el coll de la Plana. Des d'allà, altre cop seguint les marques de PR, hem anat baixant fins a trobar les del GR. Aquest gran recorregut segueix el camí ral i  va fins a la Nou. A mig camí hem trobat la mina de les Agudes. Aquest tram té més pendent i baixa més decidit. 

Ha estat una sortida bonica a un d'aquells llocs que n'havia sentit molt a parlar i que tenia ganes de fer i, de fet, m'ha agradat molt. Una distreta sortida circular per fer en un dia d'hivern quan no hi ha gaire neu per a poder fer una sortida d'esquí de muntanya.

Voltant pel Cadí

Avui, amb el Jordi, el Josep i la Gise hem anat cap al Cadí. Hem anat amb cotxe fins al refugi de Vents del Cadí. D'allà hem sortit i hem pres el camí que puja pels Empedrats cap al refugi Sant Jordi. És un camí que va pujant suau, enmig de faigs i a ran de riu. Al terra, per la data, estava cobert d'una catifa de fulles que esmorteïa les nostres passes mentre el so del riu, que baixava poc, acompanyava l'ascensió. Poc després d'iniciar el camí hem anat a mirar com baixava el Bullidor de la Llet, però de fet no baixava. Res d'aigua. 

A l'altre vessant, el riu, un fil d'aigua, es veia cristal·lí i fred, com hem comprovat a la font del Faig. Mentre pujàvem, al costat del corriol, entre parets majestuoses i dretes, petits salts d'aigua s'obrien camí, deixant algun gorg rere seu.  

Hem arribat poc després al refugi de Sant Jordi on hem esmorzat. El dia era fred i en algun tram, que bufava vent, esdevenia gèlid. 

Després d'esmorzar hem enfilat cap a la collada de Galligan. Malgrat la data, encara hem trobat algun bolet; fredolics, llengües de bou i un bec de perdiu, que faran un bon plat saltejat. Després, des del coll hem anat cap a la Boixassa. Un mirador fantàstic de la banda del Puigllançada i tot seguit cap a la Pelosa, on hem gaudit d'unes vistes impressionants del Pedraforca i la Gallina Pelada. 

Des d'allà ja hem anat baixant de nou per una vall pelada i pedregosa cap al refugi, dominada per boixos i algun roure.  

Ha estat una volta ben bonica que ens ha regalat el Josep i a més amb el Jordi, que en sap un munt de natura, ha estat un matí genial, d'aquells que gaudeixes amb la companyia, per qui són, pel que saben i comparteixen. Content i amb ganes de repetir.