Un altre lipdub

A part de ser un rècord mundial, que això potser farà que se'n parli una mica, trobo que està bé com a recull de tradicions catalanes. N'hi ha força i totes es veuen clarament, des dels diables a les sardanes, passant per les bitlles, el ball de plaça o bé el ball de bastons entre d'altres.
La cançó, la Flama d'Obrint pas, tot i que no és la que m'agrada més d'ells, sóc un incondicional Del sud, és prou significativa.
I per reblar el clau, aplegar tanta gent per una finalitat com aquesta, demostra que es va pel bon camí, que potser no som només aquells quatre gats que ens volen fer creure i que qui sap, potser s'acosta l'hora.

Fent panellets

Avui a l'escola hem fet panellets. I ens hem embrutat les mans i se les llepaven quan el sucre sobreeixia d'aquestes, la xocolata les ennegria o el coco saltava. I amassaven com cuiners professionals, feien boles o formes psicodèliques i tastaven els ingredients. Llepant-los faltaria més. Les taules han quedat llardoses, el terra relliscós, els estris horrorosos i alguna balança s'ha trencat.
Però també ens hem rentat les mans d'entrada i hem netejat quan hem acabat, hem mesurat els ingredients, ens els hem repartit i hem pesat i trencat algun ou. A més hem parlat de la castanyada i hem somrigut fent mofa del Halloween i hem gaudit. I de nou ens hem embrutat les mans i se les han tornat a llepar i han netejat altre cop. Hem comptat amb quilograms, repartit i afegit. Hem escrit la recepta i l'hem copiat.
Avui ha estat un dia divertit. Avui hem jugat a fer de cuiners i ens hem responsabilitzat de portar els ingredients i quan algú s'ha equivocat i s'ha deixat quelcom, n'hi hem donat i ens hem emportat els panellets per coure'ls a casa i ens els repartirem i hem treballat en grup.
I tot i això, encara hi ha qui no hi veu la utilitat de fer-ne i no en fa i passa el matí llegint el llibre de text o fent una fitxa o una lectura sobre els panellets. I la classe resta neta i les balances no es trenquen i el terra està immaculat, les taules brillen i el silenci impera.
I malgrat tot, avui, nosaltres, els grans de l'escola, hem fet panellets.

Un comiat

Hi ha qui em diu que sempre parlo del passat. Que sembla que visqui al passat, i potser té raó.
Potser la raó és perquè necessito temps per pair les coses, perquè necessito temps per organitzar els meus pensaments i és clar, en la societat de l'ara, del ja, desentones si la resposta no és immediata i a més ben meditada.
Els sentiments s'han de mostrar sense que els processi el cap, el cap ha de processar ràpid, tot ha de ser directe i un, encara que pot semblar fred, d'entrada ho viu des de fora. Com un espectador. Busca allà on sempre s'ha aferrat. A la raó. Al seny. Un terreny ferm, sòlid i conegut.
És a la llarga, quan vaig paint-ho, que després vull dir o vull explicar. Però és clar, tothom ja està de tornada i és encetar una nova/vella ferida que no vols.
Aquest cop però, seré menys tardà. Ahir la Pili va morir. La sogra. Un mes després d'haver ingressat amb unes quantes sessions de quimio a les espatlles que no funcionaren i un panorama poc engrescador al davant. La cultura popular no en fa gaires elogis d'aquesta relació que s'estableix entre jove i sogra, però no deixa de ser un tòpic. Una llegenda urbana.
Totes les relacions tenen els seus més i menys, els seus acords i desacords, però el respecte porta a l'afecte i aquest a l'estima. Érem com tothom, no en dubteu, discrepàvem de moltes coses. I també que segurament al principi devia veure'm amb recel. Però no caldria sinó? No vetllareu per allò que més estimeu, no vetllareu pels vostres fills? No en voldreu el millor? Si no fos així, seríeu una excepció i potser una decepció.
I ara, amb les hores vaig veient imatges i m'entristeix. Vaig buscant moments i me'n surten molts. I d'entre tots, el que més em ve al cap, és la imatge de les seves mans, curiós, no? Unes mans senzilles, blanques amb les ungles ben retallades. Un parell d'anells, un d'or de casament i un de plata per passar el rosari, si ves, era molt creient. I les veig cuinant a les festes familiars o escrivint amb una lletra minsa i pulcre notes a tot arreu. Acaronant al Jordi o al Berenguer tendrament. També les veig com es freguen per entrar en calor o escollint un Borrego amb cert remordiment. Les veig pinçant molles, sucres pel Nadal - la Mer n'omplí la taula d'uns sucrets en forma d'arbre de Nadal xics, xics - o passant pàgines d'un llibre. Unes mans avesades a treballar, fent de mare de molt jove a uns germans desorientats i més endavant de mare i d'àvia cada dia fins que el cap hi va veure-hi clar.
Intento pensar com es deuen sentir els seus fills, com ho deuen portar, però en sóc incapaç. En sóc un negat. Les paraules poden ser dolces o punyents, però per posar-ne a certs moments, cal haver-ho viscut, cal haver-hi passat i no em veig capaç de narrar un dolor tant inhumà per bell que em quedés.
És curiós les imatges que et venen de les persones. És curiós el record que te'n quedarà. La tinc present, la veig clarament, però invariablement la mirada se'm desvia cap a aquelles mans. I em són familiars. I em són reconfortants. I me les emporto amb mi per explicar-li al Berenguer com l'acaronava, com se'l mirava, com se l'estimava.

Som afortunats

Tinc la sort que des de la classe estant puc veure Montserrat. A l'altra banda del vidre, a tocar. Molt aprop i massa lluny.
I durant el dia, en qualsevol moment la mirada se m'escapa i sempre em sorprèn. I em fa sentir bé, molt bé i molt petit, molt xic.
Qui podria restar impassible al davant de tanta bellesa?
Jo no i en sóc afortunat.
És la meva postal de cada dia i agraït com n'estic, intento transmetre aquesta passió per la natura als infants a la mínima, car tenim l'exemple al davant. I la veiem transformar-se, canviar constantment, mutar-se en mil colors.
Hi ha dies que s'amaga rere una boira espessa com un vel, d'altres només treu el nas rere una cortina de pluja, d'altres en canvi, es mostra ben emblanquinada com si hagués estat empolsinada per un pastisser gegant i sovint,ens regala una silueta orgullosa retallada sobre un fons blau. Ferint el cel, esquinçant l'horitzó, serrant l'espai.
Una muntanya única que es fa mirar, singular, esquerpa, captivadora.
Les formes amb el temps les acabes reconeixent i als noms propis coneguts els canvies per d'altres que t'inventes, que us inventeu com un joc amb els infants i el Cavall Bernat esdevé el dit acusador, la prenyada el bony apedregat i així la vas coneixent, anomenant-la, car posar nom a les coses és el primer pas per arribar a estimar-les. A fer-te-les teves i Montserrat, malgrat ser lluny i aprop alhora, també és meva, és nostra.

Des de l'aula estant...

Allò dels pèls als ous...

Doncs la meva amiga en qüestió em va enviar el número de placa dels dos barrufets, aquells que poden fer qualsevol cosa com posar-te una bandera espanyola al cotxe, però que tenint presumpció de veracitat, és difícil de demostrar, i resulta que són de les Corts - noteu la riquesa de sinònims del mot - sent el 26374 i 26401.

Podria explicar-vos-ho jo, però què millor que ens ho acabi de narrar ella...

... els de la guàrdia civil han estat força amables, en cap moment s'han mostrat agressius ni m'han demanat de canviar d'idioma. M'ha acompanyat el meu tiet pq a casa això de presentar-se al "cuartelillo" impressiona molt (i tu sola allà et provocaran, i potser es pensen que ets terrorista...). La veritat és que quan jo he trucat per demanar si podia anar-hi abans de les 12 i abans que jo demanés res m'han dit si "era la chica con el coche con matrícula francesa" i que hi anés abans de les 12 perquè ells havien de marxar. He pensat que m'estaven esperant amb la boca ben oberta per fotre-me-la i he dit que hi aniria quan pogués, cap a les deu o sinó cap a les 12. La noia m'ha insistit que "fuera antes de las 12 porque tenían que irse". Com que a les deu no hi havia anat m'ha trucat la guàrdia civil al mòbil per veure a quina hora pensava anar-hi, que els havia dit que hi aniria a les deu. Els he dit que no, que he dit a les deu o a les 12, que és quan estava citada, i que hi aniria a les 12. M'han dit que "me esperarian por aquí". En fi..., que quan hi he anat ha estat una qüestió de tràmits, això sí, si no estava prou fitxada ara ja tinc una fitxa ben completa amb el domicili de ... , "el domicilio relacionado" de la meva mare, el color del cotxe i fins i tot el valor del meu cotxe (he estat a punt de dir-li que escrivís valor sentimental, però ell deia 1000 i jo com a molt 500, total que el meu tiet ha fet de mediador i ara condueixo un cotxe de 750 euros!!!!). El viacrucis ha continuat cap a Duanes i "impuestos especiales" on he al·legat que estava vivint aquí des de l'1 de setembre i que no coneixia aquesta llei. Res, que l'inspector ha flipat, ha posat mala cara quan ha vist que l'acta era de la guàrdia urbana i ha remugat quelcom que no he acabat d'entendre. M'ha dit que tinc 15 dies per pagar l'impost i canviar la matrícula, per demanar l'exempció de l'impost, o per vendre el cotxe, però que estic dins dels terminis legals de tot. Per tant, la guàrdia urbana em pot immmobilitzar el cotxe sense comprovar que jo estic en una situació regularitzada? No ho crec, però abans de fer res vull estar segura que puc demostrar d'alguna manera que fins abans de l'1 de setembre estava vivint al Nord...

I res més a dir...

Buscar els pèls als ous

Hi ha una expressió nord catalana que diu això, buscar els pèls als ous, per mirar impossibles, per fer-ne un gra massa de les coses i potser per aquell punt de mala fe doncs ja se sap que als ous, de gallina, no hi ha pèls.
Doncs bé, sembla que uns de la Guàrdia Urbana de Barcelona, malauradament deurien ser o uns o altres, veient una noia sola circulant per Can Fanga en un cotxe amb matrícula francesa i adhesiu del Cat, decidiren treure pit i mostrar la seva autoritat. La noia en qüestió havia treballat a la Catalunya Nord durant anys i per això portava la matrícula francesa, i el Cat, perquè vol.
Bé doncs, com dèiem, els de blau, cofois...
- Alto aquí señorita! Perquè trobar un urbà que parli català a Barcelona és com pixar a contravent i esperar no mullar-te... difícil.
Només baixar la renyaren, sí, és així, són alliçonadors els barrufets i li digueren que això de portar el Cat era lleig, antiestètic i perillós, sobretot això, perillós. I és clar, com que per això no la podien multar - ves com ho justificarien -, varen buscar una excusa qualsevol, que si sent espanyola, ho diu el carnet d'identitat señorita... deixeu-me dir que jo en tinc un del Bon Preu, seré ciutadà econòmic?... no ho sé, però perdo el fil...
Doncs això, que hauria de portar matrícula espanyola i més fent temps que havia tornat de França - explica-li a algú que no vol escoltar i va armat que si la Catalunya nord és tal o Pasqual, si per obrir les llaunes d'escopinyes deu fer-ho a cops de cap el sagal.
Però bé, a més de la sanció o proposta de sanció, no sentint-se satisfets, varen anar més enllà. Cotxe immobilitzat i demà a passar pel germà gran, per la Guàrdia Civil, què t'has cregut? Tal com dic, demà a les dotze al "cuartelillo".
D'entrada dubto que li puguin segrestar d'aquesta manera el cotxe i més portar-lo als enciams, però encara que fos possible, seria una manera correcte de procedir? Aquesta és la tasca de la Urbana? Immobilitzar-li el cotxe perquè la matrícula és francesa i porta el cat?
Als pobles, si més no, la policia hi és per ajudar al ciutadà, no per fer el fatxenda i cohibir aquells que no pensen com ells. Són un servei públic.
Home, d'acord que la Guàrdia Urbana ha de fer unes tasques concretes. D'acord també que els civils, ara que no tenen trànsit ni ETA s'avorreixen dedicant-se tot l'any a preparar la desfilada de la Hispanitat, però és la manera correcte de procedir? No hi va haver un excés de zel? Representava un perill potencial?
No ho crec. Senzillament era una presa fàcil. Un objectiu sense dificultats.
Com diuen els espanyols "los mismos perros, pero con distintos collares".

En Cesk Freixas

He escoltat força cançons d'ell. El vaig "descobrir" perquè en parlava el Dani, un amic.
M'agrada molt una versió que fa d'una cançó d'en Víctor Jara i una altra de l'Ovidi, però de les seves, potser la més coneguda i enganxosa és la que n'han fet un lipdub al Kursaal de Manresa.
Tot i això, si avui en parlo és per una que m'ha sobtat gratament, aquesta que us deixo aquí.
Com deia aquell... reflexionem-hi.