En veure'ns, ho reconec, els ulls se'm van entelar. L'emoció és un cavall desbocat que no té control. Fa com vol. Altres cops hem estat més temps sense veure'ns, però el saber que no ens podem veure, ni tan sols abraçar, feia que fos més dur. I ahir, quan ens vam veure, va ser molt especial. Per grans i xics. Perquè el sentit de les persones és trobar-se, compartir, estimar i en aquesta època en que tot està capat, on les mirades són esquives i el contacte social escàs, trobar-te amb gent que estimes i vols, t'omple.
Ahir ens vàrem trobar amb companyes que estimem. Amb fills d'amics que estimem. Amb persones que estimem i la sensació va ser de felicitat màxima.
Els infants somrients. Despreocupats. Amb ganes d'explicar-se, jugar, sentir, perquè això és el que fan i han de fer els infants, explicar, jugar i sentir. I els grans, que malgrat tot no deixem de ser infants amb més volum, també anhelem explicar, jugar i sentir, i el fet de retrobar-se, va ser fantàstic. Ens vam sentir propers. Ens vam sentir estimats.
Vam tenir moltes sensacions, molts anhels, més converses però sobretot, em colpí l'abraçada aquella del més xic, de tres anys poc més o menys, llarga, intensa i afectuosa. Sense pors, només de cor. Va ser el moment. Sentir aquell marrec aferrat, deixat anar, sentint, estimant i estimat, va emocionar-me encara més, perquè hi ha qui t'arriba al cor, a l'ànima i n'hi ha que no sé si en saben o bé ho senten i per això són com són, et fan sentir-ho tot i ell ho féu.
Ahir em vaig sentir encara més un ésser social, de nou amb gent que estimo i estimat i malgrat passi el que passi, aquells moments són els que queden i per aquells moments anirem endavant. Per la gent que estimem, pels que volem, amb ganes de veure'ns i trobar-nos. Amb ganes i si cal, ens creurem la cantarella del tot anirà bé, perquè ho necessitem i volem que tot vagi bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada