Posar-se a la pell de l'altre

Sembla que això s'allarga. Primer eren quinze dies, després quinze dies més, ara ja parlen de finals d'abril... però si mirem el que ha passat a Wuhan, potser ens n'anem a dos mesos  o més, i es farà llarg. Molt llarg.
Alguns tenim la sort de viure en pobles. D'obrir la finestra i veure verd. De tenir pati o bé de poder sortir a passejar el gos i veure flors i això és una sort molt gran.
Aquests dies, planyo molt a tots aquells que viuen a la ciutat i més si és en pisos. Intento posar-me al seu lloc i crec que ha de ser molt dur. A més, hi ha tantes situacions familiars com persones i estar confinat d'aquesta manera pot ser una prova molt gran en molts aspectes.
Uns perquè estan sols i la casa els cau a sobre, d'altres perquè comparteixen l'espai amb qui potser ja no tenen res a compartir i els més afortunats, que segur que també n'hi ha, estan amb aquells que volen i ho gaudeixen.
No ho sé pas, però un cop passi aquest confinament serà interessant veure, passat un temps, quants naixements i quants divorcis hi ha, veure cap a on va la balança. 
I quan sento aquests espietes, que clamen i criden als que estan al carrer, sento llàstima i pena. Perquè no sabem res d'aquells, de la seva situació o què fan, si van a comprar, a passejar el gos o bé necessiten un moment per poder tornar a casa i confinar-se sense perdre la salut mental. No ho sé pas, però si una cosa es veu aquests dies, és que potser manca molta empatia i paciència.
Diu un proverbi indi, que no jutgis a ningú fins haver caminat una milla amb els seus mocassins i potser, la psicosi que hi ha , fa que es jutgi molt de pressa als altres.