Avui, llegint la història d'un mestre republicà, Arximiro Rico, de com els feixistes el van torturar i matar pel sol fet d'educar als infants a pensar i a ser crítics, he compartit el text amb una companya i aquesta m'ha fet arribar un vídeo, el d'aquesta entrada, on es parla d'una escola cremada, l'escola del mar. Va ser atacada potser per error, tot i que feia allò que fa més por als feixistes i que és treballar per tenir un poble culte, amb igualtat de condicions, solidari i democràtic. Fent de la cultura un dret universal.
De fet, només arribar al poder, el nan eunuc de veu aflautada, ja va intentar per tots els mitjans possibles acabar amb el llegat de l'escola republicana, aquella que tenia com a objectiu principal, fer una escola pública de qualitat on s'ensenyés el pensament crític, partint de la coeducació, on nens i nenes fossin considerats com iguals, com a ciutadans. En veritat, per tal que uns estiguin a sobre, cal que d'altres estiguin a sota i només estaran a sota, si se'ls ha fet creure que aquest és el seu lloc, digues-li església, digues-li jerarquies o bé si elimines allò que els fa fer-se preguntes, una cultura que els pot fer lliures. Avui dia, tant Ciudadanos com el Partit Popular blasmen de l'escola que fa pensar, de l'escola que treballa per tenir ciutadans crítics i lliures.
Fa temps ja vaig llegir un llibre titulat "Els mestres de la república", un altre document que parlava de la imaginació, la voluntat i la determinació d'una escola nascuda en uns temps tumultuosos, però amb una ferma voluntat d'esdevenir clau de canvi del país. Una escola on la determinació i el compromís dels mestres, esdevenia el veritable revulsiu de l'educació. Una escola feta per al poble i per gent del poble, una escola popular i rica que havia de transformar el país. De fet els mestres estaven convençuts que construïen una nova societat.
Ara, quan voltes per les diferents escoles que hi ha pel territori i veus molts dels mestres que hi treballen, et planteges si no hem perdut aquella empenta, aquella il·lusió i aquell desvergonyiment per tal de posar els infants per davant de tot i ens estem funcionaritzant, esdevenint més calculadors que no pas mestres. Calculant sempre el risc que comporta fer canvis i apostar per un tipus d'educació, invertint temps, il·lusió i empenta i aferrant-nos a la seguretat de l'immobilisme.
Sempre he dit que un mestre és, no fa, perquè fer és temporal i està condicionat a molts aspectes i passa en segon terme la tasca educativa, mentre que si s'és, aleshores la vocació passa per davant de tot i es troba temps i recursos on calgui i les excuses desapareixen i esdevenen reivindicacions i motors de canvi.
Quan llegeixo les vivències dels mestres republicans, temo no ser un digne successor d'ells i elles, temo fallar a l'esperit d'aquella època que, amb molts més entrebancs, varen saber mantenir i fer créixer l'ofici de mestre. La passió de ser mestre.
Deia una antiga alumna de l'escola del mar, que allà t'ensenyaven a pensar, a sentir i a estimar i això és el que hauríem de fer. És el que mai hauríem d'oblidar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada