Al Montcau ( 1.056 m. )

El fred va marxant. Dalt de les muntanyes, les més altes, la neu encara es conserva. Però durarà poc. Només cal acostar-s'hi, per veure que d'arreu davalla aigua. Regalims d'aigua d'una neu fosa que ja no aguanta el sol del matí. Més avall, l'activitat és frenètica. El zumzeig constant, d'insectes afamats, se sent si altres sons no els emmascaren.

Avui, passejant pel Montcau ( 1.056 m. ), he anat a peu de Falconera. M'hi he enfilat un tros, fins gairebé a dalt i a mesura que el sol s'alçava, el vol d'abelles i borinots es feia més intens. D'una flor a l'altra. Feinejant. Alienes a uns ulls que els observaven encuriosits amb una càmera a les mans. 

Si ets prou curós, si saps passejar silent, descobreixes la vida generosa que envaeix el parc. Primer un esquirol que ha passat rabent a prop meu, travessant la carretera. Més endavant uns senglars petits menjant. Quin xivarri! Però ha estat fer una passa i el cruixir d'un branquilló sec, els ha fet fugir esperitats. Més tard, al so de la natura, s'ha afegit el de gent caminant. Des de sota la Falconera se'ls sentia. Parlant, cridant, feliços. Potser un xic baladrers. 

Ara que el dia és clar, més llarg i no massa calorós, és bona època per passejar. Per voltar i trobar-se amb la natura.