dimarts, 18 d’abril del 2017

Grafiters amb poca traça

Si volteu pel Bages i el Moianès, potser també eix Llobregat amunt, trobareu uns grafitis que es repeteixen arreu. Són un mot. Segurament l'autor en sap el motiu, però no passen desapercebuts pels demés tot i que és difícil entendre el perquè. A moltes parets isolades, ponts allunyats, murs aïllats els trobareu. Són quatre lletres. En majúscules, això sí, un xic arrodonides i dobles.
Durant temps s'ha discutit si el fet de fer grafitis és art. Cal reconèixer que hi ha dibuixos que són impactants o fins i tot textos amb ocurrència, com el Grillart, o alguns murals reivindicatius ben aconseguits, però alguns d'aquests, com el del tal Ynda, no em semblen més que una oda al seu narcissisme, ja que són com pixades de gos però visibles. Marcant territori. D'altra banda són molt cobardes. La majoria estan en llocs allunyats i de fàcil accés. Per tant, tampoc corre riscos al fer les pintades. Si fos un investigador policial, per les pintades, podria determinar que l'autor podria ser qualsevol infant d'entre P5 i primer, que descobreixen l'escriptura i usen les lletres de pal, tot jugant amb les formes. D'altra banda que l'autor necessita reconeixement, perquè en fa moltes, però alhora és poruc, ja que a més de no poder relacionar "l'obra" amb l'artista, les fa en llocs de fàcil accés i gens controlats.
Podríeu dir i tu què n'has de fer, però les pintades les fa en llocs públics i més que millorar l'espai, en general el degrada, perquè no tenen altre valor que la repetició monòtona i poc ocurrent i aquest espai també és meu. I compte, no confonguem bretolades narcissistes i mancades de qualitat amb qualsevol tipus de reivindicació artística o social, com la pintada feta al mirador de Calders, que també és un lloc de fàcil accés, gens vigilat i sense altra mèrit que demostrar que se sap escriure.