Baixant pel corriol del pou de glaç, sortint des del mirador, el camí va fent giragonses enmig de pins joves i tendres. De cop, arriba un moment que el corriol és creuat per un camí més ample, que el talla per anar cap a sota el Cargolaire, una paret dreta i escarpada que fa les delícies dels escaladors.
Si no fem cas a aquest reclam i seguim avall, cap al pou de glaç, després de força revolts per un camí sec i amb algun fòssil amagat, ja sense massa pins que ens acompanyin, arribarem a un tros obac. És fàcil de trobar. Passarem de la xafogor d’estiu a una frescor agradable. Notarem a flor de pell que quelcom ha canviat i si és un dia calorós, quan hi arribem un calfred ens recorrerà l’espinada. És un tros humit on la fetgera treu el nas i a vegades, no sempre, les violetes l’acompanyen. També veureu que el trepig és més dolç, ja no és aquell caminar polsegós i feixuc, i el verd guanya espai, mentre les passes esdevenen flonges. Enrere quedarà el ziu-ziu de la cigala, que de cop emmudeix o qui sap si és per l’espessor dels arbres que allà hi ha que es deixa de sentir i ja només se sent l’aigua que davalla uns metres més avall i el fullatge que es mou empès pel vent acanalat.
Doncs és aquí, que fa molts anys varen construir un pou de glaç, fent un forat a terra ben profund per guardar el gel que portaven de lluny i el que es feia les nits gèlides d’hivern sobre el riu. La gent hi posava capa rere cap, una de gel i una de palla i el pou s’omplia i el gel esperava pacientment a la fondalada a ser usat. D’aquella època només en queden les parets dretes i fermes que delimiten el pou i una entrada tancada amb una tanca per evitar que tafaners inconscients o infants aventurers caiguin al seu fons.
És aquí, que a les nits d’estiu, no totes, només aquelles que el vent no bufa, cosa rara a Calders, i la lluna és plena, surten del fons uns puntets brillants. Unes petites lluernes que s’alcen tentinejant a poc a poc. Sense presses, alçant-se espasmòdicament fins a desaparèixer carena enllà.
Diu la gent de la contrada, quan les veu pel poble voleiar, que són cuques de llum. Qui viu a Calders sap que n’és terra d’acollida i així ho relaten alguns contes. De fet, si n’atrapeu una segurament també ho creureu. Diuen, els que ho han vist, que les cuques surten per cercar parella. A veure qui fa la millor llum tot aprofitant la bonança per mostrar-se pletòriques. Però si us hi fixeu bé, veureu que aquestes, que venen del fons del pou, se’n van enllà i de matinada tornen. Surten d’una petita escletxa que hi ha molt avall del pou on després tornen.
Pots creure-t’ho o no. Pots veure com se’n van i seguir el teu camí o pots mirar de veure què fan. Pocs són els que ho han vist. Menys encara els que ho expliquen.
Una nit, una d’aquelles que et sents encuriosit i vagarós, vaig decidir veure a on anaven. Així doncs, vaig estirar-me en un llit d’herbes a tocar del pou. Un xic allunyat… i humit també.
A la nit la percepció del temps canvia. Tot es fa més llarg i els sentits s’alerten. Quan un sentit ja no domina, s’espavilen els altres i és així com, mentre m’esperava, anava sentint tota la xerrameca del bosc. Les granotes, sota el pou, raucar despreocupades en un tros embassat. Els grills encetar el seu concert i el xot, vigilant nocturn, demanar silenci a tots plegats emmurriat.
De cop, de l’entrada del pou, varen començar a sortir punts de llum. Centenars de punts de llum que s’enfilaven amunt. Potser milers. Voltant pels arbres, resseguint les branques per enfilar cap a la carena. Cap al poble.
Sense perdre temps, vaig començar a pujar amunt, sempre seguint amb la mirada aquells puntets. Un parell de vegades vaig estar a punt de caure, però tentinejant, vaig poder seguir el camí. El seu vol, malgrat que va sempre endavant, sembla atzarós i va fent ziga-zagues a l'aire per avançar. És un avançar lent, bonic, il·lògic, talment com de papallones.
Vaig seguir-los fins ben amunt. Però malgrat ser un vol lent, les meves passes no l’atrapaven. Vaig veure com, un cop a la carena, se separaven i cada una prenia una direcció per desaparèixer tot seguit. A on havien anat? Què havia passat? No ho sé pas. En un tancar i obrir d'ulls, havien desaparegut i no sabria dir a on havien anat.
Una estona després, no sé quant de temps passà, en vaig veure una que davallava altre cop cap al pou.
Mirant aquesta no em vaig adonar que de cop i volta, un riu de puntets de llum, sortia del poble i baixava cap al pou. I vaig córrer cap allà. Vaig anar cap al pou, just per veure com les darreres desapareixien al fons d’aquest.
Al matí, voltant pel poble, vaig mirar de descobrir si algú més ho havia vist. Si havien vist aquell riu de llum sortir de la fondalada i enfilar-se cap al poble, però ningú no en sabia res. De fet, em miraven tot arrufant les celles amb un somriure condescendent.
La nit següent, la lluna encara m’era favorable, vaig decidir esperar-me al capdamunt de les vies d’escalada. Hi ha una agulla, entre el mirador i l’alzina de l’Erola, que surt de la paret i des d’on es veu tota la vall i la carena, a prop del mas. És una agulla des d’on sembla, si t’arrambes prou, que puguis fer una passa llarga i arribar al castell, saltant per sobre la barraca de Cal Campà i la font Bombal. Un indret màgic. Un mirador natural.
Des d’allà, tard, molt tard, vaig veure com un riu de llum s’enfilava i s’escampava pel poble. Ara sí, vaig veure que en arribar al poble s’anaven separant i anaven cap a les cases. En arribar a aquestes les voltaven. Anaven i venien i finalment, entraven i aquella llum, desapareixia.
No recordo massa cosa més, només que els primers raigs de sol em van trobar allà estirat. M’havia quedat ben adormit, arraulit allà a l’agulla. Tenia el cos entumit de passar la nit al ras. M’havia posat ben còmode per esperar el seu retorn, però l’espera s’allargà i a poc a poc, vaig entrar en un son profund. Un son ple de somnis. Aquella nit, va ser com si m’haguessin visitat aquells éssers que feia temps que no hi eren.
Els somnis són ben estranys. Sense cap motiu, t’uneixen persones i llocs diferents, d’èpoques distants i en aquell moment et sembla ben normal. No sé massa què em va passar, però sí que sé la sensació amb què em vaig despertar. Una sensació de felicitat i tranquil·litat com mai m’havia passat. Havia retrobat éssers estimats amb qui havia tingut llargues converses, posant-nos al dia, mirant-nos en silenci tot gaudint de la nostra presència.
Estic segur que les lluernes del pou de glaç hi tenien quelcom a veure. Que les llums eren quelcom més que cuques.
L’endemà hi vaig tornar. I l’altre. I l’altre. Però ja no vaig veure res més. Cap altra nit van sortir puntets de llum del pou de glaç. Potser havia estat sort, potser casualitat o qui sap si ho havia somiat tot. Se’m feia estrany pensar que no havia estat real. Se’m feia estrany pensar que havia estat només un somni.
Prefereixo pensar, que aquells puntets de llum, les cuques que veiem per Calders, són les ànimes d’aquells éssers estimats que ja no hi són i que de nit, quan tothom enceta el son, surten per vetllar per nosaltres, per visitar-nos perquè els expliquem com ens va tot i alhora, fer-nos companyia.
No sé si serà això. No sé ni si tan sols ho vaig viure o ho he imaginat, però m’agrada creure que és real perquè em fa sentir feliç i ara, cada cop que veig una cuca de llum, penso que algú tindrà una visita agradable mentre dormi.
