Aquest matí, per celebrar els reis i perquè no, per deixar de banda maldecaps i compartir temps amb un amic, d'aquells que t'estimes i que no sempre trobes moments plegats, hem fet un Puig. Així. Amb aquesta expressió. Perquè els de la colla, quan van fins al Puig de la Creu, en diuen fer un Puig. I és un ritual, tant ho poden fer ben d'hora al matí o al capvespre o a la nit. Més que un ritual, és un símbol d'identitat, un trepitjar el Vallès -Alt Vallès que diu algun d'ells- i sentir-se de Castellar i recordar aquelles sortides de fa anys amb pares i amics.
I ara, entraré en un jardí... Es veu que cada cop és més difícil fer el cim, perquè és clar, té amo. A Catalunya tot tros té amo i aquelles restes, ara molt ben restaurades, de castell i de l'església romànica ja documentada del segle XII, doncs es van tancant. A poc a poc, perquè no es noti tant i és que una cosa que hauria d'estar a l'abast de tothom, esdevé el privilegi d'alguns. Però bé, al que anàvem.
Hem sortit de Castellar a quarts de nou i hem enfilat per un corriol que puja alegre fins que planeja per desviar-se cap a l'est, des d'on hi ha unes bones vistes, tot i que millor les de l'altre costat.
Un cop al Puig hem gaudit de la panoràmica, Castellar als peus, Montserrat insinuant-se i la Mola al front. Unes vistes que ara es poden veure, però que més endavant recordarem amb enyorança. Després hem baixat per l'altra banda, per la pista que mena fins al carrer del Sot de les Goleres.
És una bonica excursió i si a més a més ho fas amb bona companyia, xerrant i rient, posant-se al dia i aprenent. Tot un bon regal de reis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada