diumenge, 28 de febrer del 2021

Jocs d'infants

Fa força anys, en aquella època en que marxaves de casa al matí i només tornaves a les hores dels àpats, guiats per un sisè sentit, sense telèfons ni rellotges, vam anar amb uns amics d'aventura. A investigar uns túnels misteriosos que hi havia a Castellar, prop de la fàbrica del vidre. Al mig del bosc hi havia una porta, que donava a unes escales que baixaven avall, cap a una foscor intrigant. 
Un dia, decidits a descobrir on portaven aquelles escales, vàrem quedar per anar-hi. Agafàrem unes motxilles i les omplírem de tot allò que en aquell moment ens semblà indispensable. Una corda, lots, walkie-talkies, menjar, aigua, roba d'abric i quatre coses més i decidits i valents, anàrem amb bicicleta cap allà. 
Era un dia calorós. Vàrem arribar ja suats i amb el cor un xic encongit, però amb aquella seguretat que t'obliga la decisió presa, vàrem baixar les escales. Era un tram curt que anava a parar a un passadís, en la foscor més absoluta. A dins, la suor de fora es convertí en pell de gallina pel contrast de temperatura. El passadís feia alguna ziga-zaga al principi però ràpidament s'estenia en un tram recte i llarg. Les parets eren de maons. A terra hi havia pedres, alguna deixalla i poca cosa més, tot il·luminat pels feixos de llum dels nostres lots que també ens descobrien volves de pols dansant al nostre pas. Un tros més enllà, tornava a fer el passadís ziga-zagues per després acabar en un altre tram d'escales, però aquest cop cap amunt, cap a una altra porta al mig del bosc. 
Ho recordo clarament. Una aventura. Amb ulls d'infant havia estat una  gran vivència. Amb el temps vàrem descobrir que era un antic refugi antiaeri de la guerra civil abandonat. 
Avui, els infants de l'escola, han organitzat pel seu compte una guerra de Nerfs, aquelles armes que llencen bales d'espuma per Talamanca. Ho tenien tot ben organitzat. Han passat tot el dia jugant. Duien menjar per dinar i tenien unes normes ben establertes. El terreny estava marcat amb cintes de plàstic. Els camps ben separats un de l'altre i entremig, un gran espai boscós, ampli, sense tanques. I ho han viscut plenament, com aleshores nosaltres la nostra expedició i no sé massa perquè, però veure'ls voltar sols pel bosc, jugant, organitzant-se, sense adults, m'ha fet pensar en aquell dia, en que sent nens vàrem fer de grans i vàrem intentar pensar com si fóssim grans i com ens sentírem d'orgullosos en tot moment.