Durant dies he col.laborat en el que he pogut per fer el referèndum. Anant a alguna reunió que no podies dir massa ben bé què perquè deien que ens seguien. Que tenien tentacles llargs. Ho vàrem veure quan el dia de la votació ens van anar atacant contínuament el sistema informàtic per dificultar-nos la votació o van inutilitzar la xarxa d'Internet de l'escola.
Durant el cap de setmana he estat entre Mura i Calders, sent representant de l'administració en un lloc i a l'altre fent permanències per evitar que es precintés el local, per exemple. Tot un cap de setmana en vetlla per poder votar.
Diumenge, un cop constituïda la mesa de Mura, no sense problemes, vaig tornar a Calders. D'entrada a votar. A pronunciar-me per després tornar a Mura.
El poble, tement l'arribada de les forces policials de l'Estat, tenia totes les entrades bloquejades i només es podia accedir al centre a peu. Tractors a una banda, màquines a una altra, contenidors i torretes. Un espai tancat per impedir l'arribada en tromba d'uns efectius que sí ho varen fer en altres pobles sense contemplacions ni mesura. Diferents veïns vigilaven les carreteres per avisar.
Al centre, centenars de persones fent cua per votar. Esperant. A estones el sistema s'aturava i calia esperar. Però la paciència no era en va. Arreu les mateixes mirades de felicitat i alhora el rau rau a la panxa. Pregant per poder votar abans no arribés la policia. Sí. Votar. A mesura que ens acostàvem a la mesa les mirades cap al carrer eren més sovintejades. Podré votar?
De tant en tant, saltant-se la fila passaven avis i àvies. Gent gran i emocionada que anava a votar il.lusionats. Gairebé tothom, en arribar a la mesa es feien la foto. I tant! És un moment històric. El vot de la llibertat i en deixar lliscar la papereta, en veure caure el vot a l'urna, un esclat de joia immens. Alegria immensa però un xic continguda, just fins a l'entrada. Allà, molts, gairebé tots els que sortien, amb un somriure dibuixat d'orella a orella.
-Ja he votat!
I corrent a explicar-ho a qualsevol que fos allà, perquè la majoria restava allà. Calia protegir el vot.
A mesura que anaven passant les hores, anàvem veient imatges de les accions policials. De les brutalitats que cometien i encara que estàvem contents per haver votat, poc a poc va anant arrelant en nosaltres dues idees. D'una banda la voluntat de defensar aquells vots tan difícils d'aconseguir. Vots. Tots els vots. De l'altra la por a rebre la visita de la policia.
Al poble va venir gent de molts llocs. De Moià, Terrassa, Barcelona, Manresa... Per molts motius, però en tots ells hi havia el desig de votar i la por de no poder-ho fer.
Amb les hores i que la gent de fora va començar a marxar, la plaça s'anà buidant i la por a una visita augmentà. Sobretot per la gran quantitat de missatges dient-nos que havien anat a Granera, després a Navarcles, Moià... I la por augmentant, però ferms allà. Esperant. Desitjant que les hores passessin ràpid.
En un moment donat ens van dir que venien. Que venia la policia. La reacció va ser brutal. Tothom cap a la porta del col.legi electoral a fer pinya. Espatlla amb espatlla. A, no impedir, perquè teníem clar que si arribaven se l'endurien, sinó a endarrerir-los, a guanyar temps per una altra mesa. Per un altre poble.
L'urna la van amagar. Per por de perdre els gairebé 900 vots emesos. I esperant. Sentint el cor a cau d'orella desbocat. Deixant anar alguna broma, un és dels que en cas de tensió necessita descarregar l'ambient amb humor. Però el silenci guanyava i les mirades de resolució de la gent eren clares. Comentaris del tipus, farem el que calgui, ens asseurem i ens estarem quiets. Cal fer-los perdre temps. Cal oposar-se pacíficament.
Així un parell de cops. Però no venien. Al final no van venir i van poder fer el recompte. Abans però es va demanar als mossos que precintessin el local. Per protegir-lo. Per protegir-nos. I aquests, entre aplaudiments van tancar el local. Van tancar una part de la jornada.
Més tard es va dir el resultat del recompte, des del balcó de l'Ajuntamnet, enmig de l'eufòria de la gent, barrejada amb la ràbia i la indignació. Perquè per molt pacìfic que siguis, quan veus la brutalitat d'aquests policies, t'encens i empatitzes amb aquella àvia que sagnava, aquella noia a qui van trencar els dits i grapejar o bé qualsevol dels que rebia un cop de porra.
Som gent pacífica. No som agressius ni en sabem i d'això se'n van aprofitar aquells policies, que només s'aturaven davant un grup molt nombrós de gent no sense abans repartir a tort i a dret.
Al vespre, vaig mirar les notícies. Les declaracions del president espanyol i em vaig sentir encara més indignat i emprenyat. Enlloc cap tipus de penediment, empatia o disculpa. Només corre endavant. Rere seu més de 800 ferits i cap reconeixement per aquests. Després la claca. Els socialistes i Ciutadanos. Menyspreables. Equiparant la violència exercida per aquells eunucs ignorants amb casc, testosterona i supèrbia amb l'exercici del vot d'un poble.
Ahir moltes coses van canviar. Algunes pel resultat de la votació, malgrat tots els impediments gairebé un 60 % de la població va votar i el sí va ser rotund, però sobretot per la repressió de l'Estat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada