Fototrampeig

Fa uns dies vaig posar una càmera nocturna a prop de casa. La idea és anar-la provant, a veure què es veu, i més endavant fer algun projecte amb els infants de l'escola. 

Durant uns dies la vaig anar deixant, però ja fos perquè no la col·locava al lloc correcte o bé perquè no la tenia ben configurada, mai enxampava res. 

Ara bé, l'altre dia vaig trobar un indret que em va semblar ideal. Una raconada sota unes alzines, amb el terra remenat per diferents animals i en deixar-la, vaig trobar-me el següent l'endemà.

El primer a aparèixer va ser un pit-roig. 

Després una mallerenga blava.

A la nit, sorpresa, una guineu. 

I ja de matinada, un cabirol.

De fet, a sota l'escola, els agents rurals van posar una càmera amb els infants i allà a més de tot això, també van trobar un teixó, senglars...

Pic de Pessons (2.862 m.)

Ahir vam anar amb el Robert a fer el pic de Pessons (2.862 m.).

Vam anar fins a Grau Roig. Aquest dia, veient les cues que hi havia, vam agafar el túnel del Pas de la Casa i de fet, un encert, perquè si bé val gairebé 8€, t'estalvies fer el port d'Envalira i més encertat aquest dia que nevava.

Vam aparcar al pàrquing de dalt, tot i que ens hagués anat millor el d'abaix i des d'allà vàrem anar a buscar el circuit marcat del Pessons.

De neu, un munt. Mig metre. Varem anar seguint traça fins al bar que hi ha al capdamunt de les pistes i des d'allà, la traça semblava que marxava al Montmalús, per això i com que teníem un track, en un punt ens vàrem desviar, directes a la fondalada. 

Allà vàrem haver d'obrir traça, en diagonal cap a la canal dels Isards i a cercar una traça que es veia. 

Va ser força cansat. La neu, amb els esquís posats, ens arribava a l'alçada dels genolls.

Un cop a la traça i passant ran de cims, vàrem fer fins a la canal. Aquí, al principi patíem, perquè el risc d'allaus era marcat, segons el butlletí era de 3 sobre 5, però no es veien cornises i de fet ja es veien purgues que ho havien deixat net.

Un cop a la canal vàrem anar pujant seguint uns esquiadors que ja eren al capdamunt, però quan vam veure que trempava, ens vam treure els esquís i ens calçàrem els grampons. 

Vam pujar molt bé. Després assolir el cim fou fàcil.

Per baixar vàrem dubtar un mica, però al final vam trobar la ruta fins al coll de Ríbuls i des d'allà, vàrem fer un llarg flanqueig, per no perdre alçada, fins a la pala del coll de Montmalús. De nou obrint traça vàrem assolir el coll i des d'aquí, una gran baixada esquiant fins el cotxe. Primer amb neu pols i després a les pistes.

Fet i debatut, al final vàrem estar gairebé set hores voltant per Andorra, en indrets envoltats de muntanyes blanques, gairebé sempre sols i amb un dia clar i lluminós, però sempre amb l'amenaça de canvi de temps a sobre.

Corredor Vermicell

Avui hem anat amb el Roger, la Cristina i el Robert a fer el corredor Vermicell al Cambra d'Ase. És un corredor de 250 m. de desnivell amb trams d'entre 30º i 45º. 

Hem sortit des de l'estació d'esquí d'Eina i hem anat enfilant per les pistes direcció al Pla del Cambra d'Ase. Hem fet alguna marrada, ja que tot i tenir l'itinerari m'he refiat de la memòria i hem tallat pistes amunt, però aquell camí portava al llom, per sobre la Vermicell. Hem hagut de desfer algun tram de camí fins a trobar bé l'itinerari.

Hem anat pujant bé amb esquís, tot i que un cop hem deixat les pistes ja ens hem trobat algun tram gelat i rocós i ja ens els hem tret. 

Des del pla ens hem desviat cap al corredor. El primer tram és ample i va trempant ràpid, fins que s'encaixona i agafa desnivell. La neu a dins de la canal era abundosa. No estava glaçada i es pujava bé. En algun tram es feien esglaons amb la traça, tot i que en d'altres, aquests es desmuntaven. Hem pujat molt bé fins al capdamunt, on, a la sortida, hi havia menys neu i era un tram de pedra solta i gel. Aquest tram arriba als 50º. Aquí hem hagut de mirar-nos-hi un xic més, però hem sortit bé.

Un cop a dalt i veient que la boira avançava, hem decidit baixar pel llom i no anar a buscar la canal central. De fet ja ens han dit que no es podia esquiar, massa pelada. 

Hem baixat pel llom fins a trobar les pistes d'esquí i hem pogut gaudir d'una bona baixada esquiant.

Ha estat una sortida ben divertida, amb força desnivell, uns 1.200 metres i uns 9 km de recorregut. 

Balma Blava i Petanta

Diumenge vàrem anar amb el Marc i la Gise cap a la Mola. 

Vàrem quedar a la Barata, a prop de Matadepera, al matí. Des d'allà vàrem prendre la pista que puja fins a Can Pèlacs. És una pista ample que va enfilant-se fins a la casa i des d'allà, vàrem agafar el corriol que s'enfila direcció a la Balma Blava. Tot i el nom, quan hi ets a tocar, veus que és més grisa que blava. És una gran balma on temps enrere s'hi escalava. És un bon refugi per quan plou. 

Després de mirar-la un xic, vàrem pujar cap al collet, direcció a l'agulla de Petanta. 

Mentre pujàvem, vàrem veure un corriol que s'enfilava a sota l'agulla de Petanta. Aquest s'enfilava per una canal estreta, amb arbres on agafar-se.

La vàrem seguir fins a quedar a sota l'agulla. Des d'allà hi havia bones vistes. Després vàrem desfer el camí i vàrem anar a les coves de Sescorts. A tocar d'aquestes hi ha una altra canal que s'enfila per sobre l'agulla de Petanta. Només cal cercar una alzina ben gran que marca l'inici del camí. 

Un cop allà, vàrem seguir el corriol que va fins a la carena del Pagès, ja molt més transitat. Des de la carena vàrem anar al trencall del Pi tort que ens va menar de nou a Can Pèlacs. 

És una volta ben bonica i amb grans miradors. 

Pic de Pedrons (2.715 m.)

Dissabte vàrem anar amb el Robert cap a Porta, a fer el Pic de Pedrons (2.715 m.)

Vàrem arribar allà cap a quarts de deu. Feia un dia força fred i estava un xic tapat, tot i això, quan vam començar a caminar, el dia es va anar aclarint i al cap de poc, el sol ja lluïa. 

Vàrem sortir des d'on hi ha el tancat pel bestiar. Hi havia uns quants cotxes i de fet, vàrem veure força gent que es preparava per pujar. 

Ens vam equipar i vam anar seguint la traça cap amunt. Hi ha uns 900 metres de desnivell. Puja de manera progressiva. 

La neu estava força bé. Una capa de neu pols, de la nevada de la nit anterior i a sota algun tros amb gel i d'altre potser més pelat. 

Vàrem anar pujant a bon ritme fins a peu de cresta. Allà vàrem trobar-nos a un noi, amb el seu gos, assegut. Un gos, per cert, ben empipador, bordant tota l'estona a mesura que ens acostàvem. No passa res, tranquils, deia... Però el coi de gos bordant-nos... No ajuda gaire a pujar tranquil. Ara bé, de fet, es veia que era un gos jove i estava nerviós. Al final, ens anà bordant, fins que a tocar d'ell, ens va ensumar i es va calmar. Però bé, no sé si ens cal haver de patir per si està nerviós, està enfadat o el que sigui...

Després, vàrem seguir la cresta sols, obrint traça fins al cim. 

He de dir que em va agradar obrir traça allà. Ser el primer que pujava del dia i anar obrint camí. 

Un cop al cim, vàrem menjar un xic i després vam desfer camí, creuant-nos ja amb tots els que pujaven.

La baixada va ser ben variada. El primer tram, el vent s'havia emportat un xic la neu i les pedres feien acte de presència. Vam rascar algun tros els esquís. Quin mal de panxa! Més endavant, quan ja hi havia més neu, una boira tancada ens va cobrir i es feia ben difícil trobar el camí. Vàrem anar baixant a poc a poc, tot seguint la traça que intuíem. Cap al final es va aclarir i la neu, ara millor, ens va permetre fer una baixada més divertida.

Tot i això, vàrem gaudir molt del dia, la neu i la companyia. 

Pic de Mortiers (2.605 m.)

Avui hem anat amb la Montse i el Robert cap al Capcir, a fer un cim que està a tocar del País de Foix, el pic de Mortiers (2.605 m.). Hem anat fins a les pistes d'esquí de Camporells, a Formigueres. 

Allà hem agafat un parell de telecadires per guanyar alçada, tot comprant el forfait de Randonné... De passejada.

Un cop a dalt, ens hem esperat una estona a que em portessin el guant, que m'havia caigut a baix, just quan agafàvem el telecadira. 

Ja amb tot hem començat a seguir traça amunt, cap al cim. Un camí ben marcat amb traces de molta gent, tot i que avui, no ens hem trobat a ningú. Hem anat pujant molt bé, amb una neu molt bona i un sol força lluent, tot i que quan hem arribat hi havia boira, però al cap de poc ha marxat.

Hem anat direcció al refugi de Camporells. Fins aquest hem hagut de fer una baixada enmig del bosc, un xic embolicada, però clara i fàcil.

Seguint unes estaques que marcaven el recorregut, hem arribat fins al cim, on hem menjat un xic i ens hem fet una foto.

Després hem decidit baixar per la vall de Gualba. Hem anat seguint les traces que baixaven pel torrent. Un recorregut divertit, amb sorpreses tota l'estona, des de baixades ben dretes a algun tub que ens ha fet recular. 

Un cop al fons del torrent hem arribat al refugi de la Jaça de la Llosa i més endavant al de la Jaceta. 

Al final hem hagut de remuntar un tram per empalmar amb el camí de raquetes que surt de les pistes d'esquí i s'enfila cap al cim. 

Ha estat una sortida molt bonica, amb bona neu, bona companyia, sense gens de gent i amb una temperatura ben agradable. 

Al final ens han sortit uns 15 km amb un desnivell positiu d'uns 700 metres i uns 1.000 metres de baixada. 

Puig de la Creu (688 m.)

Aquest matí, per celebrar els reis i perquè no, per deixar de banda maldecaps i compartir temps amb un amic, d'aquells que t'estimes i que no sempre trobes moments plegats, hem fet un Puig. Així. Amb aquesta expressió. Perquè els de la colla, quan van fins al Puig de la Creu, en diuen fer un Puig. I és un ritual, tant ho poden fer ben d'hora al matí o al capvespre o a la nit. Més que un ritual, és un símbol d'identitat, un trepitjar el Vallès -Alt Vallès que diu algun d'ells- i sentir-se de Castellar i recordar aquelles sortides de fa anys amb pares i amics. 

I ara, entraré en un jardí... Es veu que cada cop és més difícil fer el cim, perquè és clar, té amo. A Catalunya tot tros té amo i aquelles restes, ara molt ben restaurades, de castell i de l'església romànica ja documentada del segle XII, doncs es van tancant. A poc a poc, perquè no es noti tant i és que una cosa que hauria d'estar a l'abast de tothom, esdevé el privilegi d'alguns. Però bé, al que anàvem.

Hem sortit de Castellar a quarts de nou i hem enfilat per un corriol que puja alegre fins que planeja per desviar-se cap a  l'est, des d'on hi ha unes bones vistes, tot i que millor les de l'altre costat. 

Un cop al Puig hem gaudit de la panoràmica, Castellar als peus, Montserrat insinuant-se i la Mola al front. Unes vistes que ara es poden veure, però que més endavant recordarem amb enyorança. Després hem baixat per l'altra banda, per la pista que mena fins al carrer del Sot de les Goleres.

És una bonica excursió i si a més a més ho fas amb bona companyia, xerrant i rient, posant-se al dia i aprenent. Tot un bon regal de reis.