dijous, 21 d’agost del 2025

De platges variades per Astúries

Tot i que no sóc molt entusiasta de les platges, reconec que aquestes m'agraden si no hi ha massa gent i si tenen quelcom i aquests dies a Astúries n'he gaudit d'algunes d'elles. 
Una de les platges que vàrem anar va ser la platja de Gulpiyuri. És una platja ben curiosa. A prop de Llanes es troba aquesta platja. És una platja força concorreguda, més per mirar-la que per banyar-t'hi, tot i que nosaltres ens hi vàrem banyar. Des de la distància sembla un llac, ja que està envoltada per totes bandes de terra, però la gràcia és que hi ha un túnel, degut al desgast de la pedra, que fa que comuniqui amb el mar i de la mateixa manera que al mar hi ha onades, en aquesta també n'hi ha, que venen i van, passant per aquest conducte des del mar a la platja. 


L'altra platja que també ens va agradar molt va ser la de las Cuevas, també a Llanes. El tipus de roca i l'embat constant de les onades, ha fet que aquesta s'erosionés i es formessin coves. Quan vam arribar les vam estar trepitjant, però hores més tard, estaven ja sota l'aigua, gràcies a la marea. 


També gràcies a aquestes onades es van formar els Bufones de Pría. De nou les onades han obert camí entre la roca, però en comptes de fer-ho de manera horitzontal, que també, ho van fer de manera vertical. Així doncs, quan les onades piquen fort, puja cap a munt el so, el vent i a vegades l'aigua, que surt com un sortidor.
I una darrera platja que també ens va agradar va ser la de la Iglesiona del Cabo Vidio. Des del cap Vidio, sobre uns penya-segats d'uns cent metres d'alçada, s'amaga una cova a ran de mar. Aquesta es pot visitar quan hi ha la marea baixa. Cal baixar per un corriol que zigzagueja fins a una pedra que després cal baixar amb l'ajut d'unes cordes. La cova té vàries entrades. Un cop passada una d'aquestes, on cal descalçar-se per passar un tram d'aigua estancada, s'obre la cova, amb el terra ple de pedres arrodonides per l'acció del mar i el sostre de volta. És espectacular i un xic angoixant. Fosca i fresca, retorna el so de les onades del mar amplificat i, un servidor, més de terra endins que de mar salada, es va neguitejar i li van sortir les presses per sortir-ne. 


Després d'anar a aquestes, vàrem anar a la playa de las Vallinas, però l'onatge ens va fer desistir de banyar-nos. 

dimecres, 20 d’agost del 2025

Al poble de Bulnes

Una de les altres sortides que vam fer va ser la visita al poble de Bulnes. Per arribar a aquest poble només s'hi pot arribar amb funicular o bé a pota i la veritat, sabent que el camí discorre pel cor dels Picos d'Europa no ho vàrem dubtar gens, a pota. I res té a veure que el funicular costés 30 € anada i tornada o bé 17,5 € anada... 
Vàrem sortir de Poncebos, on vàrem passa la nit. Vam prendre el camí que puja cap a la ruta del Cares, però just a la caseta d'informació hi ha un trencall que primer baixa cap al riu Cares i després ja s'enfila de cop cap al poble de Bulnes. 
És un corriol obert a la pedra, que va zigzaguejant per poder suavitzar el pendent i que un cop ha guanyat alçada, puja més suau amb llargues diagonals. 


Algun tram és força aeri i el sol, obert a la pedra i trepitjat per molta gent, és un xic relliscós. De fet, fins no fa gaire, aquest corriol era l'única comunicació del poble amb l'exterior. 
Com passa arreu dels Picos, el camí s'obre al costat de parets dretes que s'enfilen desafiants cap al cel. 
Vàrem anar pujant cap al poble fins a l'entrada del funicular. A partir d'aquí hi ha un camí més ample obert, per tal que alguns vehicles de tracció mecànica puguin desplaçar-se des d'aquí al poble. 
Primer vàrem arribar a Bulnes i tot seguit vàrem pujar a Bulnes de Arriba (El Pueblu). 
Al poble no hi viu gaire gent durant l'any, una veïna ens va dir que només dues persones, però en temporada d'estiu bull. Bars, restaurants, cases rurals... Tot pel visitant. 

Des de Bulnes surten els corriols que porten a dos dels refugis de Picos per poder fer muntanya al massís central, el de  Jou de Cabrones i el Vega d'Uriellu. 
Nosaltres vàrem voltar pel poble i després vam baixar, aturant-nos en un dels seus gorgs per refrescar-nos. 

dimarts, 19 d’agost del 2025

Ruta del Cares

Aquests dies per Astúries, pel parc dels Picos de Europa, vàrem fer diverses sortides. Una d'aquestes va ser la ruta del Cares. És un  ruta que discorre seguint el riu Cares des de Poncebos (200 m.) fins a Caín (550 m.), surts d'Astúries i entres a Lleó. 




És un recorregut d'uns 12 Km amb un desnivell positiu, si es surt des de Poncebos d'uns 360 metres de pujada i uns 160 de baixada. 
Aquesta ruta, molt transitada, ressegueix el riu Cares per sobre, en un camí tallat a la roca on trobes túnels i algun pont. 
És un recorregut ben bonic, força aeri en algun tram, que et permet tenir una panoràmica dels Picos d'Europa ben bonica. Va resseguint el canal d'aigua que es va fer per poder fer electricitat. 
Vàrem fer el camí d'anada i tornada. 


La nit la vàrem passar a Poncebos, a tocar de la central, perquè està tot bastant ple de gent i molta d'aquesta dorm a Arenas de Cabrales, el poble més gran que hi ha uns sis quilòmetres abans d'arribar a Poncebos. A Caín, un poble un xic més gran, tot està encarat al turisme, restaurants, botigues i altres serveis pels visitants. 
De tornada, ens vàrem banyar al riu, a uns gorgs que hi ha, de camí cap a Bulnes, en un indret preciós. 
Avui, malauradament, els incendis s'acosten a aquest indret idíl·lic i mentre el camp crema, els polítics es llencen dards per treure's les puces del damunt, però si una cosa és certa, és que a la major part on cremen aquests focs, governen en primera instància els del Partit Popular i com a comparses d'estat els socialistes i ni uns ni altres, fan el que han de fer. Prevenció i previsió. Però ja s'ho faran, perquè com va passar amb el Txapapote, a les properes eleccions tornaran a governar i per tant, és el que hi ha. 

dilluns, 18 d’agost del 2025

Com anar des d'Espanya a Catalunya amb el Racc i no morir en l'intent

Corria una tarda calorosa d'agost, amb una no menyspreable temperatura d'uns 40º i al davant diferents ports de muntanya. Era la jornada catorzena d'una ruta per Astúries de manera ben reeixida, quan de cop, ja per terres de Castella, a galopar, a galopar, hasta echarlos a la mar... senyals sonors varen començar a sentir-se i poc després, pufff... Tot aturat. Allà  ens vam quedar, a la sortida de l'autovia, entre camps torrats de cereals segats i gira-sols capcots. Una cruïlla de camins enmig del no-res. 
Vàrem telefonar al Racc... Vols en català o castellà? Català, és clar. És urgent pitja u i t'enviem un Whatsapp... Doncs sí, ho és. 
El Whatsapp va arribar de manera immediata. Un reguitzell de preguntes i un "l'ajut" s'activa. Eren les quatre de la tarda. A les cinc, seguia activat cercant a qui assignar el servei. Així doncs, vàrem tornar a trucar. Aquest cop per parlar amb una operadora. Uns deu minuts explicant el que ens passava. Donant dades i indicacions. 
D'acord. Us enviem la grua. Ve de seguida... Una hora més i ens truca el de la grua. De nou indicacions, fins que es situa i ens diu que ja ve. 


Mitja horeta més i quan arriba... Déu n'hi do. Quin geni. Que ja ens val sortir tots les mateixes dates. Que quina merda de feina que té. Que si ens porta a la base i encara gràcies. De fet era un senyor de 75 anys que encara currava... I per cert, en arribar al taller, l'enllaç del Whatsapp encara deia que cercava a qui assignar el servei...
De camí truquem al Racc per saber què fem. Em diu si s'hi pot posar el de la grua per dir-li com és l'averia, però en sentir els improperis que diu aquest, que estava parlant amb el seu fill, diu que potser no és bona idea. I tant que no ho és. Ens diuen que buscaran un lloc per a dormir a prop del taller perquè és tard per llogar un cotxe. 
Arribem al taller i encara no sabem res. Tornem a trucar al Racc i ho tornem a explicar tot, perquè cada cop que hi he trucat, unes vint vegades en un dia i mig, sempre ho he hagut de repetir-ho tot, malgrat ho deixaven anotat... 
Ens asseguren que sí, que ja ens diran quelcom. Unes trucades meves més tard, ens informen que no hi ha res prop del poble a on estem, Villadiego i que ens envien a dormir a Burgos, a 50 km del poble. Ve el taxi, també una estona més tard i quan arribem a Burgos ens diu... A on anem? I nosaltres, ni idea. Fa una trucada i al cap d'una estona sap a quin hotel ens envien. Un del centre de la ciutat, molt bo, per cert, i ens diuen que tindrem esmorzar inclòs. També ens diuen que l'endemà al matí, a les 9 ens diran a quina companyia hem d'anar a buscar el cotxe de lloguer. 
Contents perquè tot es va arreglant, sortim per Burgos i anem a fer unes tapetes al carrer San Lorenzo i voltar per Burgos. Fantàstic!


L'endemà, evidentment a les 9 no sabem res i truquem de nou. Bé, que de cotxes, no n'hi ha en tota Castella. I mira que n'és de gran Castella. Si quan ho dius la boca ja s'omple. Ens informen que ens posaran un taxi fins a Logronyo... D'allà a Barcelona amb tren i després un altre taxi fins a casa. Però hem de passar per Villadiego a recollir coses... Cap problema asseguren. Què hi farem! Si no hi ha res més a fer... Així doncs esperem el taxi que vindrà tot de seguida i anem a comprar unes maletes per recollir la roba i el menjar de la furgo i emportar-nos-ho. Una hora més tard tornem a trucar per demanar si se'n recorden de nosaltres... i una hora més tard arriba el taxi. 
Alegre, el noi, ens diu que directe cap a Logronyo... Nosaltres astorats. No! Que hem d'anar a buscar coses de la furgo i treure'n d'altres de la nevera... A mi no m'ho han dit... De nou alguna trucada i endavant, cap problema. 

A mig camí, li comença a sonar una alarma. S'atura al voral de la carretera i afegeix líquid refrigerant al taxi i sense gaires més complicacions, arribem a Logronyo. Allà, veient que tenim temps, el tren surt gairebé a les sis, deixem les coses a una consigna i sortim a dinar a la "calle Laurel". Bé, un bon lloc per fer tapes.
Un cop al tren, en un viatge que dura quatre hores, veiem que el nostre vagó és l'únic que no té aire condicionat. Lo sentimos, si podemos en Lleida les damos otro asiento... I pim pam, ben calentets anem travessant uns paratges que semblen un forn. 
I ja, un cop a Barcelona ens rep un noi paquistanès que en un cotxe de Cadify ens porta fins a casa. Sé que és paquistanès perquè ens ho explica i que és de Cadify perquè a mig viatge em truquen per demanar-me a on m'han de recollir... Casualitats de la vida, aquest noi viu a Barcelona, al Raval, al mateix carrer a on vivia la meva tieta àvia i de qui guardo un record entranyable. 
Fet i fotut arribem a casa cap a quarts d'una... En un viatge que al final ens hem pres amb filosofia i hem gaudit d'allò que hem pogut i per descomptat, he parlat amb una munió d'operadores del Racc i a totes els ho he explicat tot cada cop, augmentant, trucada rere trucada el meu grau d'ironia en parlar amb elles.   
Ara tocarà la segona part. Portar la furgoneta d'Espanya cap aquí i això, ja són figues d'un altre paner... 

diumenge, 17 d’agost del 2025

Torre de los Horcados rojos o Jorcaos rojos (2.503 m.)


Una de les ascensions que hem fet amb la Gise aquests dies ha estat el cim de Jorcaos Rojos (2.503 m.). És una ascensió fàcil per uns paratges impressionants. 
Vàrem prendre el telefèric de Fuente Dé. Una meravella. Si ho feu, recordeu reservar amb temps. Puja des d'uns 1.000 metres a uns 1.800 en poc més de quatre minuts. No tant pel que puja, sinó per com puja, enfilant-se ran de paret de manera veloç. 
Un cop al Cable, on ens va deixar el telefèric, vam prendre una pista que va entrant cap a la vall sense agafar massa desnivell. Un camí tallat entre tarteres, però que la natura, al final venç i poc a poc, la pista s'anava estrenyent i entretallant per les tarteres que la travessaven. 
Al fons de la vall, envoltat de cims drets que fan les delícies d'escaladors, el camí s'enfila de cop fent ziga-zagues, per assolir el coll de la Canalona, des d'on podem anar a la cabana Verònica (2.325 m.). És una cabana feta amb restes d'un porta-avions i a on pots prendre quelcom o fins i tot dormir-hi.  
Nosaltres vàrem seguir el corriol cap al coll de los Horcados rojos (2.343 m.). allà, vàrem seguir la gent i aquesta flanquejava el cim, passant per un pas on ja s'avisa que s'ha tret el cable de seguretat i passar-hi, va a compte i risc de cadascú. 



De fet va ser un pas inútil, perquè aquest camí és el que volta la muntanya i en canvi, el corriol per fer el cim queda uns metres enrere. Vàrem desfer camí, acompanyats d'uns veïns de Sant Joan de Vilatorrada, que volien enfilar canal amunt, però que gràcies al mapa que jo portava ens va portar al camí correcte, i en poca estona vàrem assolir l'avant cim, ja que per assolir al cim, vàrem haver de baixar un collet i després remuntar un tros per assolir el cim. 
Des del cim, que vàrem gaudir força estona sols, es veia bé el pic Urriellu, a més de les muntanyes del voltant. 


A la baixada ens vàrem aturar a la cabana Verònica i més endavant a una cova que hi ha a prop. 
Aquestes fotos tan xules, com no pot ser d'una altra manera, les ha fet la Gise i segur que hi ha aplicat el pinzell...

divendres, 1 d’agost del 2025

Del pic de l'Infern al Bastiments (2.881 m.) i pic de la Dona (2.702 m.)

Aquest matí hem anat amb l'Oriol cap a Vallter. Abans però, hem hagut de parar a Setcases a comprar unes botes... Sí, me les havia deixat a la Furgo, és el que té quan vas amb presses. Ja calçat, hem enfilat per les pistes cap al coll de la Marrana. Feia un dia un xic tapadot, amb núvols llunyans i un xic de boira als cims del voltant. 
Hem anat enfilant a pas viu i un cop al coll, hem començat a flanquejar el Bastiments per assolir el collet que porta al pic del Fresser. Tot i això, aquest s'anava tapant i destapant. Les previsions eren de pluja cap a la tarda, però semblava que la boira seria una constant. 


Veient que aquesta anava anant i venint i sabent que per fer el pic de l'Infern cal fer una carena amb algun tram un xic dret, hem decidit fer el pic de Bastiments (2.881 m.). 
Primer, perquè és un cim ben fresat i encara que ens enganxés la boira, aquest té un camí tan marcat que sembla una autopista. 
Hem pujat al cim on hem esmorzat i hem gaudit de les vistes... Ara sí... Ara no... 



I després d'esmorzar, hem decidit allargar un xic la volta, encara que la boira ens queia a sobre i hem anat cap al coll de la Geganta i d'allà al pic de la Dona (2.702 m.). 
És una volta que ja havíem fet, però és una volta bonica i davant el dubte de si la boira ens taparia, hem acabat agafant el camí "segur". 
Quan hem arribat al pic de la Dona la boira ja ens cobria i no ha estat fins al coll de Mantet, on aquesta s'ha obert un xic, per sota i hem pogut veure la baixada fins a Vallter.


En dies com aquest, una de les gràcies és que no et trobes massa gent, per no dir gairebé ningú. 

diumenge, 20 de juliol del 2025

Pic de Peguera (2.982,7 m.)

Abans d'ahir vam anar amb la Gise a dormir a tocar de l'embassament de Sallente, a la vall Fosca, per ahir al matí, agafar el primer funicular que pujava cap a estany Gento. El vàrem agafar a les vuit i anava ben ple. 58 ànimes ensardinades en una pujada que dura uns 10 minuts. 
Un cop a dalt, vàrem agafar el Gr que puja cap al refugi de la Colomina. És un corriol ben fresat que va pujant fent ziga-zagues. En un moment donat ressegueix la via del carrilet, tot i que només uns quants metres. 



Un cop a l'alçada del refugi, vam vorejar l'estany de la Colomina direcció al refugi Josep Maria Blanch. Aquest tram segueix les marques dels carros de foc. Una volta per nou refugis. Després de l'estany de la Colomina vam vorejar l'estany de Mar. Quan l'estany no està massa ple es pot vorejar sense fer desnivell, però quan està ple, com estava ahir, has de remuntar un xic per trobar el corriol que el volta per dalt. 
Al final d'aquest vam passar pel pas de l'ós. Una pujada força dreta que va directe des de l'estany de Mar a un collet que hi ha just abans de l'estany de Saburó. 


Aquest estany estava força buit. Són estanys que estan connectats per sota i que fan pujar i baixar l'aigua segons els interessos per fer electricitat. De dia fan electricitat buidant-los i de nit els omplen fent remuntar l'aigua. És una de les primeres centrals reversibles que es va fer a l'estat. 
L'estany de Saburó estava molt buit. Allà ens vam aturar a esmorzar. 


El dia era bastant variable. Del sud entraven boires i núvols, que anaven tapant i destapant els cims. Des d'aquest ja vèiem el nostre objectiu. Ara tapat, ara destapat. 
Provant sort, vàrem decidir anar fins al coll de Peguera i allà, segons com veiéssim el cim, pujar. 
Un cop al coll, el cim es va destapar i vàrem decidir fer el pic de Peguera (2.982,7 m.). El primer tram és un sender que s'obre esgarrapant el pedregar tot fent esses, per un cop gairebé a dalt, encetar la grimpada. És una grimpada entre blocs grans i granítics, de bones preses i de bon agafar. Algun tram és un xic aeri, però seguint les fites, arribes al cim de manera fàcil. 


Després, baixant, vaig fer un fals cim que hi ha a tocar. 
A la baixada el dia es va anar tapant. Un boira espessa va cobrir el cim, tot i que ja no ens va atrapar. El que sí que ens va atrapar va ser, just abans de l'estany de Saburó, un petit ruixim, per després, tot seguit, sortir un sol ben lluent. 



Vam baixar fins al refugi on vàrem aturar-nos per dinar. Quan vam sortir d'aquest, cap a quarts de sis, estava ben emboirat i aquesta ja no ens va abandonar fins al funicular. 
Allà, de nou, tot ple, un munt d'ànimes ben oloroses i xafogoses, vàrem baixar fins a l'embassament de Sallente per prendre el cotxe.
Va ser una sortida ben bonica, per un paratge ben feréstec i especial.