Volta per les Fogueroses

Avui hem anat amb el Marc cap a la Roca Encavalcada i les Fogueroses. La idea era fer un tros de camí que no havia fet altres dies, baixar cap al Paller de les Fogueroses i després anar cap al Gegant de les Fogueroses. Ara bé, tot i que ja hi he anat molts cops, no hem deixat de passar per la Cova de l'Agulla Petita i de fet, hem esmorzat a dalt a l'agulla, amb una vista espectacular. Cap al sud, vèiem a tocar Roca Mur i més enllà Castellar, i cap al nord, un banc de núvols on tímidament treien el cap el Puigmal i el Bastiments, il·luminats pel sol, mentre la resta quedava amagada rere la nuvolada. 

Hem baixat cap al Paller, on fa anys amb la SEAC hi vam portar infants a escalar-la, i l'hem passat per sota on hem trobat la font de les Fogueroses. Segurament l'hem trobat perquè la pluja d'anit l'ha fet brollar, ja que difícilment l'hauríem vist sense l'aigua que avui baixava. 

Després de la font hem perdut un xic el corriol. Es fa difícil de seguir aquí perquè és un bosc d'alzines sense gaire sotabosc i remenat pels senglars, per tant, el camí sovint es desdibuixa. Ara bé, refiant-nos del GPS, hem pogut trobar-lo de nou sota nostre.

L'hem anat seguint fins a la canal del Senglar. Allà hem vist que a sobre nostre quedava quelcom que es deia els Ulls de l'Abadessa i hem decidit pujar-hi per veure-ho. És un corriol força dret que puja cap al Gegant. A mig camí hem trobat uns forats a la base d'una agulla, els Ulls. Una grata sorpresa.

Després hem seguit pujant. A la part de dalt el camí es desdibuixava, bé, de fet semblava que n'hi hagués més d'un i hem acabat tirant pel dret per arribar a la carena del Pagès.

Com sempre, tot i que avui no hi havia gaire gent, aquesta està a l'eix principal del parc, del Montcau a la Mola, via la carena, sense sortir d'aquí i això fa que aquestes sortides que fem, normalment no trobem a ningú i això és un regal. 

Alzina bonica i pins cargolats

Ahir vam anar amb el Marc i els meus dos fills a veure els pins cargolats. Fa uns dies hi vaig anar, però no els vaig trobar. De fet pensava que estaven ben marcats, però es troben a dins del bosc, fora del corriol i entre mig d'altres arbres. 

Vam sortir de l'alzina del Salari i vam enfilar cap al coll del Boix, pels Graons de Mura. Un cop al coll, on vam esmorzar, vam anar a veure l'alzina bonica i ens va enganxar un ruixat d'un núvol fugisser que tenia ganes de gresca. 

Després del mos, vam anar cap a l'era de ca l'Enric i des d'allà vam anar seguint el camí fins que vam trobar alguns dels pins. De fet els vam trobar perquè del camí principal sortien corriols marcats amb fites i més fresats que et portaven a aquests, però més per intuïció que perquè els veiéssim.

Són ben curiosos. Diuen que possiblement gent que treballava allà, es dedicava a donar-los-hi forma, tot i que no ho sé pas, però estan prou bé. Un cop vistos vam desfer camí fins al cotxe. 

Un matí ben bonic amb gent encara més bonica.

Congost de Mont-rebei fins a Montfalcó

Dimarts vàrem anar a Mont-rebei. Després de diferents intents, aquest cop el vàrem poder fer, tot i que al principi, com que plovia un xic, vàrem témer que no ho podríem fer. Però la pluja va durar poc i vàrem poder fer aquesta ruta tan espectacular.

Vàrem deixar al cotxe de la Masieta. Normalment cal reservar i així ho havíem fet, tot i que aquest dia, potser no hagués calgut. 

Tocant a la Masieta surt un corriol que baixa a ran d'embassament i tot seguit ja s'enfila un xic per anar a buscar la paret. Abans però, cal passar per un pont penjant, el pont de Sant Jaume. El camí és un corriol enmig de boixos, roures i alzines que s'endinsa cap al congost. 

De seguida ja trobes la roca treballada per on passa el camí. És un pas obert a la roca. A una banda tens un cable per agafar-te, a l'altra una bona timba. D'una banda a l'altre la distància varia, des d'un parell de metres a mig metre en algun tros. Les vistes són espectaculars. A sota, a uns 40 metres, l'aigua corre. Aquest dia era una aigua tèrbola, ja que havia estat plovent tota la nit i aquesta baixava remoguda. De tant en tant hi ha uns bancs, que no saps si et conviden a seure o a emprendre el vol. 

Des de la Masieta fins al final del Congost hi ha uns quatre quilòmetres. Després es pot seguir fins a Montfalcó. És un refugi que està a tocar de l'embassament de Canyelles. Per arribar a aquest hi ha quatre quilòmetres més. 

Hi vàrem anar per poder fer les escales verticals que hi ha. Després del congost vàrem seguir un corriol, molt ben endreçat, amb esglaons de fusta i algun passamà, fins al segon pont penjant, el pont de Siegué. Aquest és més llarg i aeri que l'altre i de fet, com que bufava un xic de vent, la sensació de vertigen era més gran. Passat el pont el corriol s'enfila de dret, ran de paret fins a trobar a la primera passarel·la. És un tram d'uns 190 metres, que supera uns 40 metres d'alçada. Un cop a baix, altre cop un corriol, aquest fent sifons, fins a arribar a la següent passarel·la un xic més a baix. Aquesta és més curta, supera uns 32 metres de desnivell.

Un cop fet, el camí s'eixample i va enfilant-se fins a arribar al refugi de Montfalcó. És un camí ombrívol, enmig de pins, boixos, alzines i roures. El vàrem fer sols i gràcies a això, un moment que ens vàrem aturar, vàrem poder veure una bonica mellarengua blava que anava cantant mentre ens envoltava. 

La tornada es fa pel mateix camí. Això sí, aquest cop, des de la segona passarel·la, vàrem poder veure uns fantàstics trencalossos que majestuosos volaven aliens a nosaltres.

El recorregut d'anada i tornada és d'uns 16 km. 

Pic de la Coma del Forn ( 2.683 m.)

Diumenge vàrem anar a fer el Pic de la Coma del Forn (2.683 m.). Feia un dia ben assolellat, amb vent quan sorties al coll. Vàrem agafar el telecadira fins al capdamunt de les pistes i des d'allà, vàrem buscar una canal ample, que s'enfila cap a l'estany de la Mascarida. El primer tram força obert tenia molta neu. Ara bé, a mesura que ens enfilàvem, aquest s'anava tancant fins a fer-se una canal més dreta. En arribar a aquest tram, vàrem optar per pujar fent un flanqueig, agafant trams de neu per dalt i després ja sense neu. 

Un cop a dalt, vàrem haver de baixar un petit tros bastant dret per agafar la traça que puja des del pla de Melí. En aquesta fondalada hi havia força neu encara. De fet volíem fer el Ventolau, però estava més justet de neu. Al Coma del Forn hi havia una neu consistent, d'aquelles que no és ni gelada ni pasta, just perquè els grampons, si en portes, s'hi aferrin bé, com un ganivet tallant mantega. Amb els esquís es pujava molt bé, regalat.

Tot i no haver-hi massa gent, t'anaves trobant amb persones que anaven o venien, alguns a fer el Coma del Forn, altres el Campirme o bé alguna canal. 

Al cim, tot menjant quelcom, vàrem poder gaudir d'un sol lluent i unes vistes excel·lents, tot i que el vent fred que bufava va fer que anéssim un xic per feina.  

La baixada la vàrem fer anant directe cap al pla de Melí. Una bona esquiada.

Castell de Pera ( 743 m.)

Ahir vàrem anar amb la Gise a fer una volta pel parc natural de Sant Llorenç del Munt. Vàrem deixar el cotxe al Marquet de les Roques, a l'aparcament. 

Passant pel costat de la casa vam agafar la pista que va a Can Brossa. Allà, a tocar de les cases, s'enfila un corriol que va directe al castell. És un corriol que puja zigzaguejant fins que troba la pista que va a la masia Agramunt. Només cal seguir-la uns metres fins que s'agafa de nou un corriol que puja directament a la roca.

És un castell que es troba a sobre una roca, ocupant tot l'espai i que té unes vistes fantàstiques de la Mola i el Montcau. 

La tornada la vàrem fer pel mateix camí. 

Alzina del Sal·lari, font de la Pola, Hospital de Sang

Avui hem anat amb la Gise cap a l'Obac, a l'Hospital de Sang. Hem deixat el cotxe a l'alzina del Sal·lari i des d'allà hem agafat primer la pista que s'enfila i després es torna corriol cap a la font de la Pola. 

 

Feia un matí emboirat i fred. La pluja d'anit feia que quan tocàvem els arbres, ens caiés un ruixat fi de gotes fredes a sobre. Hem anat fins al coll de Tres Creus. En comptes de seguir el Gr5, per on hem tornat, hem anat a la font de la Pola i d'allà el coll de Tanca. Hem anat resseguint les balmes fins a la balma del Quarto de Reixa. Passada aquesta el camí anava baixant, direcció al turó de l'Espluga, però en comptes de seguir aquest, hem pres un corriol planer que va voltant la muntanya fins al peu de l'agulla on hi ha l'hospital. Al final es pren una pista i cal estar a l'aguait per trobar el trencall, un mal corriol marcat amb una fita, que s'enfila a l'Hospital de sang.

Abans però, ens hem desviat un xic per prendre un corriol amagat i emboscat que s'enfila entre agulles i que al capdamunt té una corda per pujar al Castellot de la Tanca.

L'Hospital de sang és un indret amagat. Una cova amb una font a dins. Cova gran i ample i un pas entre blocs on s'hi ha aixecat una paret i fa d'aixopluc. 

 Allà hem ganyipat un xic. Tot seguit hem pres un camí que s'enfila i va cap al coll del Boix. Un camí molt fresat.

En tot el matí pràcticament no ens hem creuat amb ningú. Abans del coll hem pres un corriol, marcat amb uns travessers, que escurça i porta fins al Gr5, que hem pres i hem anat seguit, passant pels Graons de Mura, fins a l'alzina del Sal·lari.

Una circular ben bonica però un xic perdedora si no tens gps o la coneixes, ja que hi ha molsts corriols i no tots són evidents.

Ecos de Montserrat

 Fa uns dies vàrem anar amb el Marc a fer els Ecos de Montserrat. Vàrem deixar el cotxe al costat de la carretera que va a Can Massana, a l'alçada de la font del Miracle.

Allà vàrem agafar el corriol que s'enfila fins al coll, on hi ha unes marques blaves que indiquen el recorregut cap als Ecos. Marques que seguiríem tot el matí fins que cap a la Canal de la font del Llum vàrem trobar marques grogues. Durant la pujada, per un torrent un xic dret en alguns trams i força inestable, ens va caure un bon roc. Pensant que era algú que pujava davant nostre, pels sorolls que sentíem, vàrem fer quatre crits, avisant que a sota hi havia gent. Ara bé, a dalt només vàrem trobar quatre cabres que ens miraren indiferents mentre pujàvem. 

El corriol que va pels Ecos és un corriol que va per dalt, saltant agulles, amb molt bones vistes. En algun punt hi ha un flanqueig de la codoleda un xic dret, però que es passa bé. Vam enfilar fins la miranda dels Aurons. Un punt on tens bona vista de la zona de Frares i Agulles. 

Tot seguit vàrem enfilar fins a un punt on hi ha una paret d'uns 10 m. que has de superar amb unes cordes i cadenes per poder arribar a la miranda dels Ecos. En aquest punt cal fer braços. Agafar la corda nuada i anar caminant per la paret fins a un arbre que hi ha. Un cop superada aquesta paret, hi ha un parell de trams més amb cordes, però que són com passamans. 

 

 

 

Un cop a dalt vàrem esmorzar, amb vistes a Sant Jeroni i els encontorns. Un indret espectacular amb un sol lluent al damunt. 

Després d'esmorzar vàrem anar a buscar la canal del Mico. Si bé el camí pren el torrent un cop al coll de la canal de la Font de la Llum, a la paret surten uns cables que ens guien fins a la canal. Una canal estreta i dreta que es baixa entre arrels i arbres. 

A partir d'aquí el corriol va baixant fins al corriol que porta a Can Massana i des d'allà al Miracle, on teníem el cotxe. Una volta preciosa per Montserrat amb bona companyia i sense trobar-nos pràcticament a ningú.