Calders-Barcelona

Arribant a Castellar

Ahir, amb la colla de Calders Bike, vàrem fet una sortida especial. Vam anar a Barcelona des de Calders. No és una sortida especialment bonica en quant a paisatges però té quelcom. Sortir de casa i arribar a la capital catalana és una experiència curiosa.
Vàrem sortir ben d'hora, quarts de vuit - abans és massa fosc - i per carretera vam baixar fins al sot, a Monistrol. Allà, passant per dins del poble vam prendre la pista que s'enfila fins a Granera. Una pista que va pujant de manera suau i constant, tot zigzaguejant, una de les poques pujades que ens esperava. Després vàrem baixar fins a Sant Llorenç Savall de dret. El sol ja brillava però l'abric; guants, buf, jaqueta prima i demés, no ens sobrava.
Un cop a Sant Llorenç vàrem tornar a pujar, però aleshores cap a Castellar, anant pel coll de Canyelles. L'altra pujada i ja en portàvem dues.
La baixada des del coll fins a l'Era d'en Petasques fou una bogeria. Si fins a les hores ens anàvem saludant amb els qui ens creuàvem, a partir d'aquí ja ho deixàrem córrer. Massa gent. Gent i més gent que s'enfilava cap al Puig de la Creu per després fer la baixada.

Badia del Vallès

Ja un cop a Castellar vàrem fer una aturada per esmorzar els entrepans que portàvem. Després d'esmorzar i pel camí del cementiri vàrem agafar  la pista que baixa fins a Sabadell, ran del Ripoll, passant per Can Casamada. En aquest punt l'entorn canviava. Si fins aleshores ens anàvem trobant bàsicament gent amb bicicletes de muntanya enmig del bosc, ben abillats i concentrats, al passeig del riu hi havia més gent passejant i corrent que amb bicicleta.
Resseguirem el camí del costat del riu fins a l'alçada de Barberà i després, voltant per dins la ciutat, entre pisos atapeïts i dúplex generosos, vàrem arribar i travessar Badia del Vallès. Un poble d'indigne fama però que la seva aparença deixada i bruta, si més no pels caminois que vam passar, no ajudaven a millorar.
Passat Badia vam enfilar cap a l'UAB. Des d'allà a Cerdanyola, on passàrem per una espècie de parc tancat amb reixa, on a dins, embotits i sorollosos, hi havia gent i més gent coent carn i parlant. Des de fora tenia un aspecte estrany, semblava una gàbia plena a vessar. Llàstima que no portàvem cacauets!
La darrera pujada fou per una pista del parc de Collserola, entre uns boscos força bonics i esponerosos fins a sobre Barcelona. Una Barcelona impressionant, estesa sota els nostres peus, com un formiguer gegant en ebullició.

La Barceloneta

La baixada fins a la Barceloneta va ser molt divertida, zigzaguejant per la Meridiana i esquivant cotxes pel carrer Marina.  Allà, al passeig, ran de mar, vàrem menjar un arròs negre ben merescut i ben regat amb vi del país.
I un cop dinats, amb el cap tèrbol però l'esperit més elevat, muntats a les bicis i un somriure a la cara, vam anar fins a plaça Espanya a prendre el tren.
I la veritat, va ser una sortida molt divertida. Al final uns vuitanta quilòmetres i uns mil cent metres de desnivell de pujada i uns mil sis-cents de baixada, però amb tot, una experiència per a repetir.
I és que tenim sort que hi ha qui organitza aquestes sortides que fan pinya i caliu. Una bona manera d'anar amb bicicleta tot ben acompanyat.