Finestra oberta

Llegint entre línies

2012-02-14T20:51:00.000+01:00

L'altre dia, que comentava que havia rebut de regal escrits d'avantpassats, no n'era del tot conscient del que tenia entre mans. Entre tot el plec de fulls hi havia unes cartes. Cartes del meu rebesavi a la seva dona. Cartes plenes de formulismes, de dubtes, d'il·lusions, de pors. En aquesta correspondència, de mitjans del segle XIX, que són quatre cartes d'anada i tornada, vas veient com l'estat d'ànim canvia. Per la lletra, pel paper, per la signatura.
Avui dia molts d'aquests detalls es perdrien. Podem recuperar escrits, podem analitzar els mots però a part del que hi ha escrit, les paraules, negre sobre blanc, la resta, el traç, el paper, les errades, els dubtes, les olors que encara resten, les taques dels fulls, els estrips,... tot desapareix a la pantalla d'ordinador i ens allunya un xic de l'altre persona. La refreden. Enmig d'un i altre escrit queda la màquina d'escriure, l'olivetti o la royal, que per la força al picar encara desvetllava algun estat d'ànim. Menys és res.
Llegint les cartes vaig veure unes cartes formals, amb certs retrets velats, amb certes insinuacions sinuoses, però la lletra, la ploma tremolosa o la signatura enrabiada, em deien tant o més que l'escrit. Em confirmaven o desmentien allò que la paraula deia. M'ajudaven a llegir el text.
La tecnologia ens ajuda en moltes coses, en d'altres no, com és en aquest cas. També és cert que si fos una nota manuscrita a mà d'avui dia, difícilment arribaria a sobreviure uns quants anys, ja que el paper i la tinta actuals han patit una davallada espantosa.

Altre cop la Bressola... I que duri.

2012-02-12T11:47:00.000+01:00

Ahir vaig anar a una trobada d'antics mestres de la Bressola a Barcelona, a la seu de Rosa Sensat. La trobada, a més de servir per trobar-se amb antics companys i posar-se al dia de tot plegat, va servir per marcar-se uns objectius de cara a donar suport a les escoles des d'aquí estant.
A l'aire es respirava altre cop l'ambient bressola, aquell sentiment de pertànyer a un projecte. Ens marcàrem dos objectius bàsics. D'una banda reforçar el coneixement que hi ha de les escoles com a model d'immersió. És un projecte que té com a cara més visible la recuperació de la llengua a una part del país on està molt malmesa, maltractada i oblidada per les administracions i de l'altra, donar a conèixer les escoles com a model pedagògic. Escoles innovadores que a més de treballar en pro del català, ho fan de manera curosa, innovadora i valenta.
Segurament tots els que hi hem passat, hem transmès sobretot la feina en quant a la recuperació de la llengua, una feina totalment en vigor i aplicable al sud, aquí, mentre que la part pedagògica, la part educativa, la innovació, la creativitat, els projectes educatius, queda en un segon terme i se'n fa menys bandera. Grans mestres hi han passat i a més de deixar-hi el seu granet de sorra, s'emporten un bon cabàs d'aprenentatges, mentre que d'altres s'hi queden i ajuden a augmentar-ne la qualitat amb el seu dia a dia.
Amb aquesta visió, amb la visió de donar a conèixer més el que significa les Bressoles en tota la seva dimensió, ens vàrem proposar tres accions.
Una serà l'oferiment dels mestres que viuen a aquesta banda del Tractat dels Pirineus com a suport a xerrades i tertúlies a municipis d'aquí per tal de donar a conèixer una visió de l'Associació. De les escoles en primera persona. Fins ara se n'ocupava exclusivament l'Associació dels Amics de la Bressola.
Una altra serà l'oferiment d'aquest bagatge al Departament, ara que impulsa formació als mestres en temes d'immersió, mostrant un model que funciona. Una manera de treballar contrastada. L'experiència de mestres que han treballat i respirat la immersió en primera persona, que han viscut i pensat, meditat i discutit sobre la immersió a fons, plantejant-se estratègies, qüestionant-se mètodes, aplicant-los i sobretot, veient-ne els resultats.
I un altre punt que s'acordà, i no per ser el darrer és el menys important, fou crear una xarxa de contactes per antics estudiants de les escoles com a suport en cas de que volguessin fer els seus estudis universitaris aquí. Molt sovint allò que volen fer no es troba a Perpinyà i han de marxar a Montpeller o més lluny. Alguns ja han fet el pas i són a Girona estudiant. Són els millors ambaixadors d'un sistema educatiu, aquí i allà.
En resum, una jornada molt productiva.

La vaga de transports.

2012-02-09T15:40:00.001+01:00

Quina irresponsabilitat! Fer una vaga i que tingui ressò. Però on s'és vist! Les vagues cal que estiguin controlades, consensuades i estipulades. Només faltaria! Que els de TMB volen fer vaga? Doncs que no empipin. Que no es noti. Que la imatge de BCN, Catalunya i la indústria se'n ressentirà. N'hem de parlar. És d'irresponsables. D'eixelebrats. Una vaga s'ha de fer sota uns paràmetres. Sota un control.
Enrere queda aquella idea de la vaga com d'un moviment de protesta que feia servir l'única força que tenia, la del treball i posava en escac el sistema. Perquè és difícil de combatre. Perquè no es pot forçar a treballar a algú, excepte a base d'intimidar-lo mediàticament. Fent-li creure que aquest camí no és el bo. Malgrat s'hagi demostrat que és l'únic. Però ja se sap, el vaguista tot ho té en contra. La patronal, el govern, els mitjans de comunicació. I doncs, perquè es pensen que la gent fa vagues? Per quedar bé?
Ens han abduit, ens han institucionalitzat. L'origen de la vaga parteix de fer quelcom que no és controlable. Que no es pot canalitzar des dels poders econòmics. Els treballadors fan servir l'única força que tenen, el seu poder a aturar-se i aconsegueixen un efecte col·lapse. Un maldecap pels seus dirigents i possiblement una resposta a les seves reivindicacions. D'aquesta manera aconsegueixen fer pressió amb l'única arma que tenen. Des del moment que comencem a coartar aquest dret, a qüestionar la manera, l'únic que fem és posar-nos de la banda dels que dirigeixen, dels que retallen.
I és clar que una vaga ha de molestar. I és clar que hi haurà qui en sortirà perjudicat. Però algú creu que una vaga sota la cotilla d'uns horaris, mínims i reglaments té efecte? Produeix resultats? I ara. Un dia menys de sou i fins demà, adéu bones.
Si els de TMB volen fer vaga... Doncs endavant i si pot ser el dia de més impacte millor. És clar. Seran rucs! Si fos pels dirigents les vagues es farien diumenge de matinada amb violoncels i cava. No fotem.
No ens deixem prendre el pèl. Qui protesta, ha de poder protestar i els mitjans de comunicació, que van de la maneta d'un grup de poder o altre, sempre ens les desvirtuaran, sobretot si tenen efecte i impacte. Només faltaria, no els interessa. Podrien aconseguir allò que reclamen i crear escola.
Doncs, bona sort, companys de TMB! Que aconseguiu el que reclameu si ho creieu just.

Una troballa sorprenent

2012-02-06T21:57:00.002+01:00

Hi ha regals inesperats. Fa un any es va morir el meu pare i casualment l'altre dia vaig poder recuperar unes caixes de llautó seves on hi havia força documentació de la família. Un regal per a qui li agrada enfonsar el nas enmig de paperassa polsegosa. Eren en unes caixes que havien restat en l'oblit molt de temps i que ningú no en tenia constància. Al netejar, han sortit i tota aquesta informació no es perdrà. Són cartes, factures, fotografies, documents i moltes més coses dels meus avantpassats. A través d'elles he descobert una part de la història familiar. Una part que és més fàcil d'entendre si la llegeixes que si te l'expliquen. D'establir lligams entre personatges temps enllà morts.
I és captivador. En el plec de fulls no hi ha un veritable ordre, ni cronològic ni temàtic i per tant, és després d'unes quantes llegides, que comences a lligar caps i comences a construir mentalment un arbre genealògic. Desxifres la informació. L'assaboreixes i vas trobant coincidències.
Encara em falten moltes llegides. Moltes rajades de nas per la meva maleïda al·lèrgia a la pols, però vull classificar-ho a consciència i després donar-li un cop d'ull sota el guiatge del temps, per veure quins esdeveniments són paral·lels i quins tenen relació.
El més interessant és que hi ha de tot i em permet tenir una visió general dels personatges, sobretot del meu besavi, en Manel Pich i Saladich i del seu pare, l'Ignasi Pich Dalgà, ambdós de Mataró.
Amb el temps i uns centenars més de lectures, segurament acabaré lligant tots els caps possibles i qui sap què en sortirà de tot plegat.
De moment unes molt bones estones, ja ho dic jo, un bon regal. Potser el darrer regal.

L'Escola en català

2012-02-05T09:18:00.000+01:00

Una esquiada diferent

2012-02-03T21:37:00.002+01:00

Ahir vaig xalar com un infant amb sabates noves. A la tarda, quan el sol començava ja la seva davallada vers ponent i el fred era més acusat, vaig prendre els esquís i la determinació. Feia anys que m'ho rumiava, cada cop que nevava. Era una d'aquelles espinetes clavades ben endins. Volia baixar fins al meandre del riu i pujar al castell de Calders amb esquís. No ho sé, és un indret que em té encisat. Embruixat diria. Hi he pujat desenes de vegades i sempre, des d'aquell turó solitari, somnio amb mil aventures mentre gaudeixo de les seves vistes precioses. Si tanco els ulls i el vent bufa, sobre Santa Maria les noto. Les sento.
La seva història m'acompanya durant l'ascens i un cop a dalt, tot es precipita. Els racons que té em parlen de personatges i vides allà transcorregudes. Les parets esfondrades només ajuden a augmentar-ne l'encís. L'herbassar que tot ho cobreix la màgia. Les runes disperses l'èpica dels castlans. Sé que la meva imaginació vola més enllà de la realitat. És poc més que un castell menor de la marca i pocs episodis rellevants de la història s'hi varen produir, però m'agrada imaginar-me'l com el centre d'una època convulsa, amb gent aferrada al turó, a l'ombra de la seva protecció i guerrers ferotges i cruels abillats amb armadures lluents. Somnio. Ja ho he dit.

Hi he pujat amb sol, amb vent i pluja i ara també amb neu. La sorpresa ha estat que els camins amb neu es desdibuixen. Els arbres i matolls vinclats, sembla que acotin el cap al meu pas, amaguen els senders habituals i en un escenari de cop i volta desconegut, maldes per trobar el camí. Una altra manera de descobrir el castell. Cansada però. Sota els esquís se'm feien uns pams de neu generosos i sovint em trobava en un camí tallat. Al final però he fet el cim. Al final però, des de dalt del turó mirant a ponent, he parlat fluixet als meus personatges. Els he honorat.

Torna el Papus!

2012-01-31T22:02:00.000+01:00

Que en són de pesats aquests "romans". Que en són de pesats aquests espanyols. Cada cop que un dels seus infames cabdills guanya, canvia les tauletes escolars. Ahir era l'Educació per la Ciutadania, avui serà una Educació Constitucional. Es veu que amb l'anterior es dividia, es veu que una educació ètica els molestava, perquè en el fons era això, ètica, i per tant, volen canviar-la per conèixer la prostitució, ai, perdó, la seva constitució. La llei de les lleis. La mare dels ous. La gènesis de l'estat. Aquella llei suprema que serveix per a castrar les aspiracions dels catalans i si aquests hi troben una escletxa, la reformen i ja està. Atado y bien atado, només faltaria. La ciutadania deixem-la de banda, l'acatament s'escau més, deuen pensar. Obeir i callar.
També parlen d'impulsar l'anglès. Impulsar-lo ells! No m'estranya, amb els grans poliglotes que hem tingut i tenim de caps a l'estat, fan pena. Són la riota d'Europa, sempre de bracet dels traductors. Només una llengua. Només una manera de veure el món, la de la testosterona. La de la pell de brau corejant el sacrifici animal com a espectacle. Déu n'hi do. Segur que si els deixem al mig de Trafalgar Square o a la plaça Pompidou se'ns posen a plorar i comencen a parlar en espanyol cridant fort, perquè els entenguin, vaja. Ni anglès, ni francès, ni alemany, ni basc, ni català, ni gallec. Res de res. La seva i prou. Per a què, es deuen dir. Es pensen que encara viuen al segle XVI. Il·lusos. Els temps estan canviant però no ho veuen. Europa els queda lluny, com gairebé sempre per cert i qui menys, parla dues llengües. Només faltaria!
Potser el més positiu de tot plegat és que el poble català si no se'l sacseja bé, no fa gas i aquests, tal com van, acabaran sacsejant prou l'ampolla perquè els peti als dits i es desvetlli finalment.
Vista els estràbics siderals.
Visca l'estanquera daltònica.
Si això ens ha d'alliberar... És clar.

La senglanada

2012-01-29T20:26:00.003+01:00

Avui a Calders s'ha fet la Senglanada, una cursa en bicicleta que passa per corriols i pistes del terme en un recorregut d'uns 35 quilòmetres. Després d'uns quants anys comença a ser una cursa consolidada, una marca al calendari pels afeccionats a la bicicleta. Hi solen participar poc més de tres-centes persones i el grau de mobilització popular és espectacular. Un munt de gent d'àmbits molt diferents col·labora en aquesta cursa. Està clar que si no fos de tal manera seria bastant difícil de realitzar, impossible potser. Al capdavant, gestionant-ho tot, un grup d'afeccionats al pedal dirigeixen tot aquest esperit. Engresquen tota aquesta gent i aprofiten tota aquesta empenta. Segurament és un dels trets que defineix el poble, aquest avocar-se en allò que s'organitza i col·laborar en el que calgui. Tothom s'arromanga, tothom s'hi sent partícip.
És un dia de gala pel poble. Ja de bon matí, la cursa comença a les nou però a quarts de vuit arriben els primers participants, la zona del camp de futbol bull d'activitat. Uns preparant el foc per a fer la botifarrada del final, d'altres muntant carpes, parant taules o preparant les inscripcions. Tan hi fa, ningú resta ociós.
I a mesura que es va omplint els dels avituallaments marxen cap al seus llocs. Avituallaments ben assortits de matèria i gent.
Alguns fa dies que hi treballen, preparant el recorregut, senyalitzant-lo, aconseguint els regals, els records o bé fent-ne difusió, d'altres el mateix dia, a peu de canó, és igual, de feina n'hi ha per a qui en vulgui.
El dia de la cursa és la darrera volta de l'engranatge, la màquina ja treu fum, en la ment de tots està aconseguir que aquells que vénen al nostre poble a córrer, gaudeixin de l'indret, de l'hospitalitat i de l'organització d'aquest acte. És el que mou el fer dels que allà hi ha, l'anhel de veure marxar els participants amb aquell somriure de satisfacció a la cara, pel matí ben aprofitat i pel tracte rebut.

I enguany, no en dubteu, ha estat altre cop un èxit i per primer cop, atalaiant-nos des del campanar o sobrevolant el terme, unes cigonyes que arribaren ahir. A més, per arrodonir la festa, força participants ens han comentat que s'han creuat amb uns senglars que els mostraven el perquè del nom de la cursa, la senglanada. Una prova per a un poble madur que sap mobilitzar-se quan cal.

Ell

2012-01-27T20:27:00.001+01:00

Avui, tot estenent roba, m'he quedat durant uns instants amb una samarreta del Berenguer a les mans. De cop m'he preguntat si seria capaç jo de comprar-n'hi una sense equivocar-me, si li encertaria la talla. Ràpidament m'he dit que no. De poc serveix que els posin una etiqueta amb l'edat aproximada a les peces de vestir, mai concorden. Aleshores, m'he plantejat si això era un mal senyal. Un senyal de que quelcom no anava bé i he vist que segurament el tema de la roba potser denotava quelcom. Despreocupació, desinterès?
Una mica angoixat he començat a plantejar-me què volia dir i si era sinònim de passotisme, però poc després, com un llamp que em colpegés al cap, se m'ha començat a omplir la ment amb les coses que sí que sé del meu fill. Amb les coses que podria al·legar en favor meu.
Sé, per exemple, que la llet li agrada tèbia, ni massa calenta ni massa freda. Que li agrada anar descalç i que si li demanes un petó, te'n pot fer un de cargol, un de pet, un de papallona, un de nas o sorollós. Que li encanta que ens abracem tots tres, sa mare, jo i ell i ens llancem al llit. Que fem una abraçada de tres o ballem. Donar menjar als cavalls i tot seguit anar al parc a jugar a botiguers. Passejar-se amb bicicleta fins al camp on hi ha les vaques o els ponis. Veure dibuixos. El Tom molt, però el MIC, el millor. Li encanta la xocolata, les piruletes malgrat n'ha menjat poques i el fuet. Molt el fuet.
Del pa ha descobert el de motlle. El tornen boig els macarrons i escurar les costelles de xai. Per dormir, una manta que té des de petit. Els tractors són una de les passions, així com els llibres. Li encanta compartir el dibuix, ara tu ara jo. I pintar, fer fang, retallar o estripar. És igual. Gaudeix manipulant.
Arrufa el nas quan hem d'ensabonar el cap o bé rentar les dents al vespre. Li agradaria allargar el dia, hores i hores, per jugar, llegir, dibuixar o el que fos. Però quan està cansat, plora i rondina, aleshores res li va bé.
L'expressió de la cara li canvia quan veu els seus cosins. Se'ls estima amb passió. Com a d'altres nens a qui mai li negarà un petó, una abraçada o un somriure. Riu a cor que vols si li fas magarrufes sota el coll, a la cuixa o a les costelles. Però amb mesura. Massa l'atabala.
Amb encara no tres anys he fet un màster. Un doctorat i un postgrau. La vida gira entorn d'ell, del que és i del que vol. Però amb seny, sense perdre el nord. Després de gairebé tres anys m'emociono encara cada matí quan el veig o als vespres quan l'acotxo. M'il·lusiona anar-lo a buscar a l'escola, portar-lo a passejar o senzillament jugar amb ell. Després de tres anys, n'espero encara molts més.

Fot el Camps!

2012-01-26T21:33:00.000+01:00

Avui que en Camps ja està tranquil·lament a casa gaudint d'una llibertat sobtada, potser és el moment de recuperar aquesta cançó...

I tampoc hi ha gaire més a dir. Veurem què passa ara amb el Matas - ara que el Pp mana, no ho oblidem-.

Moltes preguntes per a una sola resposta.

2012-01-24T20:43:00.001+01:00

Quan entres en un laberint et sembla que tots els camins són iguals. Et sembla que per més variats que siguin els recorreguts que fas, sempre vas a parar al mateix indret. A una cruïlla maleïda. Un i altre cop. Ja pots girar a l'esquerra a la segona cruïlla o bé a la dreta que tard o d'hora ensopegues amb aquella fita que et diu que repeteixes camí. Com la pedra que et fa caure. Ja ho diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.

A nivell nacional sembla que sempre anem a parar a la mateixa cruïlla. Al mateix parador. Sigui quina sigui la qüestió. Sigui quin sigui el tràngol. La batalla constant per protegir la llengua, l'escola, la sanitat. Les demandes reiteratives per tenir el control sobre els aeroports, sobre els ingressos i les despeses generades aquí. La millora de la xarxa ferroviària, elèctrica... El dret a tenir una selecció pròpia que ens representi en tots els esports. El dret a tenir veu pròpia en totes les institucions d'arreu, sense passar pel filtre / sedàs espanyol. La necessitat de tenir uns tribunals imparcials, justos, nets. Vaja, que hi ha un munt de qüestions que com a poble hauríem de poder decidir i se'ns nega.

Veient-ho amb perspectiva, potser caldria anar afinant objectius. Estem perdent massa energies pel camí. Lluitem per les seleccions, la llengua, el pacte fiscal, els aeroports, ... la xocolata del lloro. Una distracció que ens embalsama les inquietuds, que ens calma i esgota per un temps. Potser, només potser, posant-nos únicament un objectiu, ambiciós és cert, però amb un de sol, resoldríem tots els nostres anhels.

Qui ho diu que serà més fàcil aconseguir unes seleccions nacionals, un pacte fiscal o bé una gestió dels recursos naturals que no pas la independència? Per què no juguem de debò, amb apostesaltes i deixem de remenar la perdiu?
Tan difícil és aconseguir una cosa amb aquest estat centralista, caspós, fatxenda, poruc i prepotent com l'altra, així doncs, posats a gastar energies, temps i recursos, potser que lluitem per tota la baralla i no només per unes cartes. Potser que ens centrem en la Independència i la resta, ja vindrà, no en dubteu.

Un bon diumenge

2012-01-23T19:12:00.000+01:00

Una treva enmig de dies rúfols i frescos. Dies que poc acompanyen a sortir, encara que ni plogui ni faci fred del viu, en canvi ahir hi va haver un parèntesis. Un alto al camí. Ben cert és que el matí es va llevar emboirat, però cap al migdia una ventada o el sol ufanós, tant hi fa, s'ho va emportar tot i l'astre rei lluïa ferm.
Amb aquest reclam no vàrem poder fer res més que gaudir de l'instant i improvisant un àpat de primavera ens vàrem instal·lar al pati. El sol lluent i un arròs negre del Soldevila, el colofó.
Després, mandrosos i tips, també un xic embriacs de sol, vi i benestar, vàrem restar al pati jugant i xerrant. Fent castells de sorra amb les mans i la ment. Parlant de l'esdevenidor alhora que pastant amb l'infant.
Ahir va ser un migdia agradable. Senzill. Tranquil. Casolà. Un avançament dels dies que vindran.

Pepe i Espanya

2012-01-20T08:42:00.002+01:00

Veig el gran impacte mediàtic de la trepitjada de Pepe a Messi i se m'escapa un somriure. Un lleu somriure. Sembla que és la notícia de l'any, la crònica esperada. Tothom en fa sang i tertulians d'arreu analitzen la reacció d'aquest tarambana. D'altres es posen les mans al cap per la repercussió que tindrà això en les ments fràgils dels infants. Un mal exemple sentencien. Un personatge per a tancar, acorden molts. I és veritat, és una mala acció. Una humiliació al jugador indefens que es troba a terra. S'aprofita de la seva posició de privilegi per esclafar l'enemic, suposo que pensa.
Ara bé. Potser aquesta energia desplegada, potser aquesta indignació col·lectiva podria desviar-se cap a altres camps, més pràctics qui sap. M'estranya que tots els tertulians, tots aquests personatges que s'indignen des del seus púlpits per una trepitjada en un terreny de joc, no s'indignin de la mateixa manera quan Espanya trepitja Catalunya. Quan per l'article vint-i-cinc es nega a pagar el que deu. Aprofita la seva posició de privilegi i ens fa anar com uns titelles. Juga amb nosaltres.
Curiosament sembla que la Generalitat demanarà un préstec a l'Estat per més o menys la quantitat que ens deu. És a dir, que a sobre de no pagar-nos farà negoci amb els interessos que ens cobrarà.
D'altra banda, casualment, tot i que no hi crec massa en les casualitats i menys en política, el deute de la Generalitat amb els ajuntaments ve a ser el que ens deu l'Estat, segons la consellera.
Vaja, que m'agradaria que l'Estat sortís en portada i els mateixos que s'indignen pel paperot que fa el jugador, que es justifica amb l'entrenador, com l'Estat amb Europa o la crisi, s'indignessin amb aquest Estat morós i lladre i també el crucifiquessin mediàticament per les seves males arts.
Però és clar, no es pot comparar. Una cosa és important, transcendent, una victòria que ens alegrarà la vida uns instants tot fen-nos oblidar els maldecaps reals i l'altra no tant. La salut, l'educació, el futur.
Per tant, endavant. Seguim indignant-nos per una trepitjada en un terreny de joc i oblidem-nos de les trepitjades a l'ànima i l'essència del país.
Potser sí que l'infant que es vol protegir sortirà més perjudicat per la trepitjada de Pepe que la de l'Estat, no ho sé. Temps al temps.

Tiranosaurus Rex finitus

2012-01-16T22:00:00.001+01:00

Serà veritat que a Palomares no hi havia radiació? La veritat és que ens pensàvem que la seva longevitat, a part de deure's a que sempre triava el costat guanyador, es devia a l'exposició cos Danone al bany Nodístic, però no. Es veu que tot té un principi i un final, i en aquest cas un final llarg, massa llarg.
Segurament tenia moltes virtuts. Segur. Els licaons també en tenen, però ai de tu si te'ls trobes de cara al desert, et costarà trobar-n'hi, com a ell.
Algú benintencionat dirà que ara que és mort tampoc cal fer-ne sang, però què voleu que us digui. Ja poden venir amb homenatges, clarobscurs i personatge polièdric, que si una cosa era clara, era la seva única cara, la del feixista pompós i arcaic. I prou.
La veritat és que em fot que aquest tipus de personatges morin al llit. Tranquil·lament, com el de veu de soprano tap de bassa o l'olímpic penell. Acompanyats dolçament pels éssers estimats i que mai, mai, passin comptes d'allò que van fer i a sobre la majoria dels mitjans de comunicació destaquin la seva part humana i vinga a fer-els-hi la gara-gara. No és just. Les coses pel seu nom. Només cal que feu una cerca sobre ell i veureu com opinava de tot, i de la mateixa manera que les seves opinions eren sempre semblants, les solucions que proposava també, la força. La brutalitat i l'autoritarisme.
Doncs què voleu que us digui, malgrat que el Yeti de Veri, sí, aquell bitxo que es balancejava per entrar a la cabana ara ens ha deixat per sempre - esperem - , sempre tindrà un record generós a la meva ment. La mort, de manera contrària al que em passa en altres casos, no me l'endolceix. Al revés, m'indigna tota la llagoteria del voltant, de tots els que només veuen el costat positiu - ah, és que en tenia? Es veu que sí, tu, però troba'l- del personatge.
Senzillament, com que el moment no li permetia prendre les armes per anorrear l'oposició, declarava feréstegament, però les intencions les tenia. Més d'un cop va declarar de manera bèstia sobre els que no opinaven com ell. Aquest personatge no es mereix cap homenatge, senzillament li diria si el veiés que em toqués els nassos, que callés, que es quedés a casa tenint cura de la llar i dels fills, que me'l cascava, que el penjaria d'un màstil o bé li fotria una canonada. Expressions, per si algú se'n sorprèn, dites totes per ell en referència a personatges o situacions de discrepància a les seves opinions.
Per cert que l'èuscar, tot i que segons ell era una llengua morta - que ho digués ell que ni amb subtítols se l'entenia té conya -, l'ha sobreviscut.
La pena és que ni el banyetes, si existeix, el voldrà aguantar una eternitat. Llàstima, se'n sortirà de nou i l'enviaran vés a saber on i no al rebuig, com caldria.

Treball col·laboratiu

2012-01-15T20:43:00.002+01:00

Ep, que el mèrit és d'ambdós pobles, no fotem. Els bascos per drets de naixement. Els catalans en concepte de formació. Està clar que entre tots dos pobles hem creat el personatge ideal. L'home clau. Ell sol ha fet el que molts han intentat durant anys i fins ara ningú no havia aconseguit. Posar en escac al rei. Posar en tela de judici la monarquia, ja ho veureu.
Els jugadors d'handbol tenen unes mans grosses i poderoses, saben on aferrar-se si cauen i el nostre enviat especial, el corresponsal a la Sarsuela - del palau no del plat de marisc, tot i que n'hi ha molt de crustaci per allà - , ja s'arrapa als enagos de la maca i ella, deixant per un moment la feina feixuga a la caixa de mileurista, para la mà amb les bonificacions i mira cap a un altre costat. Què hi farem, té obligacions. Però t'hem enganxat i ara com ho arreglaràs?
El papà, diràs? Doncs que comenci a parlar que bascos i catalans seguim preparant infiltrats i aviat els deixarem anar. Teniu dones casadores, majestat? Tenim gendres ideals, fins i tot si en voleu pel dels lavabos, és clar.
La tàctica ha canviat!

Mozos de cuadra, seria la traducció?

2012-01-13T22:02:00.001+01:00

Una de les accions de protesta que portaran a terme els mossos en contra de la política de la Generalitat serà deixar d'usar la llengua catalana. Es dirigiran als ciutadans en castellà si aquests no els demanen explícitament el català. Deixant de banda que a molts probablement els simplificarà la vida, havent vist la dificultat que tenen alguns per expressar-se en català, potser caldria analitzar el significat d'aquesta mesura.

D'entrada situen la llengua com una eina de pressió. Com una arma política, deixant entendre que no els és pròpia i que fan un esforç per usar-la, ja que d'entrada, quan protestes, em sembla que un dels primers actes que fas és deixar de fer allò que t'és un esforç primer i no en reps res a canvi en segon lloc.

Per exemple, els metges poden deixar de fer unes guàrdies excessives que no havien de fer, els mestres unes colònies que no els paguen, els controladors es posen malalts per la saturació de feina - diuen- ... En canvi els mossos deixaran d'usar la llengua del país. Com a protesta. Quins nassos! Com se'ls pot ocórrer. És com si decidís protestar afaitant-me el cap, tatuant-me una natja o bé sense tallar-me les ungles dels peus. Vaja, que estaria atacant la meva essència. Bé, a mi no se'm passaria mai pel cap atacar a un altre amb la meva identitat, amb el meu ésser. Fer servir segons què per aconseguir uns beneficis laborals desvirtua la protesta .

Què vol dir aquesta acció, que els mossos fan un esforç per a parlar en català? Que no és la seva llengua? Segurament no, vista la protesta que engeguen.

Crec que d'entre ells molts no hi estan d'acord. Molts altres potser ni s'ho han plantejat i d'altres ja els va bé aquesta polèmica perquè segur que se'n parlarà.

Potser no n'hauríem de fer gaire cabal. Senzillament demanar-els-hi que ens parlin en catala i ja està, però tenint sempre present aquesta protesta. Tenir present que l'acte de protesta dels mossos no és un acte de protesta contra el Govern sinó contra el país. Contra Catalunya. Atacar la llengua és atacar Catalunya i si volen ser la policia respectada de Catalunya, potser haurien de respectar l'essència, la sensibilitat i els sentiments del país, perquè, i crec que parlo en nom de molts, quan ataquen la llengua no ataquen el Govern només, sinó que m'ataquen també a mi. Ens ataquen a tots. Menystenen un dels pilars del país, fent-nos prendre part en aquest conflicte i en aquest cas, malgrat pugui estar d'acord en el fons de les seves reivindicacions -també n'he patit alguna de les retallades- em poso al costat del país. Em poso al costat del català. Si he de triar, trio el català!

Comença a glaçar

2012-01-11T21:17:00.002+01:00

De bon matí tot és blanc. Des de fa poc, res, tan sols un parell de dies. Arriba ràpid, el vespre abans, quan surto a passejar la gossa ja ho veig. Sento el crepitar del gel sota els peus. Un espetegar agradable, divertit. Un cruiximent seductor. Em transmet una sensació infantil. De nen amb botes balderes als peus passejant per un camp glaçat. I al costat, entre gossa i casa, el cotxe brilla sota el fanal. Potser més. Avui veig el tel que l'està cobrint. El noto enmig d'alenades gèlides.
Demà al mati a rascar els vidres mentre el cotxe s'escalfa i fumeja estossegant, rondinant per l'hora, el fred i els anys. De moment encara no en fa massa de fred. Ja arribarà. En fa prou com per regalar-nos una fina capa de gel, però no massa com perquè costi de treure-la.
Més endavant, a mesura que el sol mandrós s'alci, que s'emporti rere núvols tènues el mantell que tot ho cobreix, tot s'anirà xopant. La terra, els arbres, la carretera. Aquesta ara esdevé més misteriosa. Menys familiar. Pocs trams secs. La majoria humits, alguns gelats. Qualsevol revolt, qualsevol obaga, pot estar pintat de blanc. D'aquí a Mura un munt, sobretot quan deixem la principal. La que hi passa el camió lluminós que escup sal a batzegades. És aleshores que cal estar atent. Vigilant. Ni frens, ni girs bruscs. Cal deixar-se portar. Cal fluir i sense presses, anar fent.
Ara te n'adones del trànsit rodat. Dels cotxes que et precedeixen. Un, dos, tres... i pocs més. El negre sobre blanc t'ho diu. Les roderes et marquen el camí. Quan les trepitges és com anit, amb botes balderes, però esperes que les rodes s'arrapin bé i després d'alguna relliscada, d'algun sotrac de més, avances sense contratemps. Tampoc fa tan fred. Tampoc hi ha tan gel. De moment, perquè tot just acabem de començar.

Del senat

2012-01-07T16:16:00.001+01:00

N'havia sentit a parlar d'aquesta entrevista, però no l'havia vist. Ara l'he trobat. Una perla. Un testimoni d'aquells que demostren en el tipus d'estat on vivim. A qualsevol lloc amb un mínim de dignitat s'esperaria que o bé el personatge fos fulminantment destituït o bé el senat s'eliminés.
Ara entenc perquè el Montilla hi va voler anar...

Cap d'any

2012-01-04T21:37:00.002+01:00

Un altre any. Un altre cap d'any. Res. Uns segons. Deu, nou, vuit... I esclat jovial. Celebrem el canvi d'any. Però res ha canviat. Seguim on érem. Demà al matí, quan ens llevem, potser amb més mal de cap, segur, la beguda no perdona a certes edats - l'excés, és clar- haurem de fer un esforç per recordar que un dígit ha canviat. Que hem deixat enrere un any i que n'encetem un de nou. De valent. De molt valent. Perquè atrevir-se a venir amb el que li espera... Els diaris ens ho recordaran. La televisió fins a l'avorriment. Resums i més resums. Any nou ja marejat.
I somriurem dient-nos bon any. Bona entrada direm. Però en el fons és com qui diu bon diumenge o bon gener o fins i tot bon migdia. Una formalitat. Un formalisme... O no.
Durant uns instants pots pensar en l'altre. En desitjar-li que li vagi bé, però sempre hauria de ser quan toca. Cada dia.
Enguany, altre cop, les campanades fora de joc. Per duplicat. Primer en horari infantil. Amb serpentines i xiulets. Maleïts xiulets... I després, més tard, l'hora dels grans. Cap a quarts de quinze. Tots a cop de cassola. Cal entrenar-se pel que vindrà.
D'acompanyament pocs amb raïm. Uns amb moscatell, d'altres amb olives, els que menys, amb xips. Tot sigui comptar a dotze. Unir-se al sarau, a la festa, a la xauxa. Riure i cridar. Cridar i abraçar-se. Més endavant el bes. Mirar-se als ulls i des del fons, malgrat res canviï, malgrat sigui només uns instants, desitjar-se de tot cor el millor. Amb els amics. Amb els estimats i estendre-ho temps enllà.
Perquè la barreja de la nit convida a sincerar-se. La màgia del moment a desitjar de tot cor. Demà serà un altre dia però avui, ara, després de compartir les campanades, desitgem-nos el millor sincerament. Bon any doncs. I tapa't que demà, vés a saber.

Pic de la Mina ( 2.683 m. )

2012-01-03T16:27:00.000+01:00

Aquest matí ben d'hora, cap a quarts de set, hem marxat cap a la Cerdanya. Hem anat amb l'Albert i el Xavi a Portè a esquiar. El cotxe l'hem aparcat a peu de pistes, on hem arribat cap a les nou.
La pujada es pot fer paral·lel a les pistes de Portè o bé per aquestes i és clar, veient que encara no hi havia ningú esquiant, hem anat pujant per les pistes fins al capdamunt. Anàvem seguint el Rec de l'Orri. Sembla que la neu de fa uns dies allà va ser força generosa i arreu on miressis veies cims ben blancs.
Un cop a l'alçada del darrer remuntador, hem deixat les pistes i hem enfilat directe cap al cim. Des d'aquí es veu el petit circ que envolta les pistes amb cims alterosos i desafiadors.
Només deixar les pistes hem trobat una mica de gel, ja que el vent es deu haver emportat la fina capa de neu que havia caigut els dies anteriors, però a mesura que anàvem pujant, hem anat trobant trams ventats i d'altres amb neu pols, segons l'exposició d'aquests al vent.
Al coll del pic, un cop hi hem arribat i amb una postal magnífica dels cims d'Andorra al davant, hem deixat els esquís i hem acabat de pujar a peu. A dalt el vent bufava fort i després de fer quatre fotos i mirar el paisatge tot intuint propers objectius, hem baixat altre cop al coll, on ens hem calçat els esquís per iniciar el descens.

La baixada, com sempre, ha estat massa curta. Els 700 metres de desnivell aproximats són poca cosa quan baixes amb neu en bones condicions i de dret.
És una sortida força fàcil, que permet fer-la en un matí i que té l'encant que gairebé des del principi ja veus el cim al fons i tota l'estona t'acompanya. Una sortida per a repetir.

Formiguera

2011-12-31T13:37:00.001+01:00

Ahir vàrem dir d'anar a esquiar cap al Puigmal, però veient que les previsions eren de fort vent i que ens havien dit que estava tot molt gelat, vàrem decidir provar sort cap a l'Ariège.
A aquella banda es veia tot molt ennuvolat i a mesura que ens hi acostàvem, cada cop nevava més. Finalment, amb la carretera blanca i el cotxe que lliscava -malauradament no duia cadenes perquè no m'esperava neu- vàrem decidir fer mitja volta i anar cap a Formiguera. Com a mínim la carretera estaria neta fins a les pistes i des d'allà podríem fer algun cim.
Després de mirar plànols i preguntar, vàrem decidir anar cap a la Serra de Maury per provar de fer el Pic de Mortiers o bé anar fins al refugi de Camporells. Vàrem pujar per la pista d'esquí fins al capdamunt, on els remuntadors no anaven pel fort vent. A dalt de tot, on hi ha una cabana de socors, vàrem decidir fer mitja volta. El vent se'ns emportava i hi havia una boira densa. Quinze centímetres de neu nova, vent amb puntes de fins a 100 Km/h, cornises en determinats sectors i una visibilitat d'uns cent metres, poc engrescador, ben cert.

Per tant, un cop tips, a la cabana vàrem ganyipar a tocar d'un radiador que anava malgrat no hi havia ningú, vàrem fer la baixada. Primer sols, després ja enmig de la gent que esquiava.
D'aquí uns dies potser hi tornarem. Això sí, si no fa vent i amb una mica de sort, farem la volta que volíem fer.

Segur que tots som iguals davant de la llei?

2011-12-29T14:23:00.002+01:00

Gravat a l'interior d'un castell en runes.

Avui hem arribat de passar uns dies a Granyena de les Garrigues, a tocar de Lleida. Allà, a més del munt de parets que desafien la llei de la gravetat tot recordant que un dia s'hi aixecava un mas o una casa, hi ha força castells en estat ruïnós i abandonats.
Alguns els estan restaurant. A d'altres, senzillament els fan treballs de consolidació. La majoria però, estan sent esborrats del mapa pel vent i la pluja.
Fa temps ja deia que em sap greu que tot aquest patrimoni es perdi. Sobretot perquè és un bocí de la nostra història i encara en podem aprendre molt del que en queda.
Casualitats de la vida, l'altre dia, en el molt celebrat i lloat discurs del rei, aquell que deia que tothom ha de ser igual davant de la llei, em vaig sentir una mica estafat. Enganyat, si voleu. Vaja, que se'ns pixen a la cara i diuen que plou. No ho dic pas per l'obscur cas de la mort del seu germà, això ja és una altra història i sembla que no hi ha ni cas. Ho dic més per la barra de dir que tots som iguals sabent-se diferent. Sabent-se privilegiat. Sabent-se dins d'un cercle tancat. Ell i els seus amics. El Marquès de Sentmenat que encara cobra cens de cases i terrenys que es venen, per drets medievals, el Baró de Balsareny a qui se li entreguen dotze capons a l'any o a tots aquells càrrecs nobiliaris encara vigents.
Em sembla que hauria de ser lògic i lícit, que si aquest drets perduren, si els béns i privilegis que tenen es mantenen sobre la base d'uns avantpassats il·lustres, sobre uns mèrits dinàstics, crec que també se'ls hauria de poder jutjar i alhora fer pagar per la manera com han aconseguit aquests béns i privilegis. Si un privilegi no prescriu, tampoc la manera com es va aconseguir. S'hauria de poder reclamar responsabilitats en nom de les persones a qui van oprimir, assassinar o robar. S'hauria de poder fer en nom de la vila o del poble.
No reclamen la perdurabilitat dels drets? Aleshores els deures també hi haurien d'anar associats i si volen mantenir tot allò que avantpassats seus varen aconseguir amb l'explotació i l'abús dels ciutadans, doncs que en paguin el preu just. I sinó, que ho retornin i tots en gaudirem.
Hi havia un corrent intel·lectual i polític que reclamava a l'església un acte de contrició per les malvestats fetes durant la Inquisició. Sembla que poc a poc també hi ha un corrent que vol aconseguir que realment tothom sigui igual davant de la llei. Per a ells, per a aquests que anhelen la igualtat de les persones, com anys enrere les sufragistes lluitaren per quelcom que als seus contemporanis els semblava absurd però aconseguiren, és una sort comptar com a aliat amb tot un rei. Perquè segur que és això. És un visionari benintencionat. I el proper pas, qui sap si el Nadal proper, serà un acte de contrició i donació. Segur! Els seus fills acabaran treballant com tothom!

Nadal és aquí!

2011-12-24T14:37:00.002+01:00

L'altre dia una amiga que fa un programa de ràdio em van demanar si volia explicar què significava el Nadal per a mi. Explicar-ho després d'haver perdut una persona estimada o bé després de tenir un fill, és clar. Qualsevol dels dos punts de vista. Ambdós casos m'han passat fa poc i potser per això semblava que podia donar la meva opinió.
La veritat és que al final no ho vaig fer. No en vaig ser capaç. No per res, senzillament perquè va ser massa sobtada la demanda, sense temps per pair-ho, potser perquè tenia el cap en altres llocs o qui sap si senzillament perquè no m'interessava.
Ara, passats uns dies, veig el què li hauria dit, però tampoc sé si és el que hauria buscat per aquestes dates. Un discurs menys, com diríem, menys melós?
Jo li hauria dit que per a mi el Nadal no és res. Només uns dies més de festa, uns dies on sembla que cal sortir al carrer amb un somriure ingenu a la cara i que tot té solució. Uns dies en què tothom sembla millor i aleshores te n'adones de com en som d'hipòcrites. Si aquests dies som tan bons, perquè la resta de l'any anem fent la viu-viu? Ens hauria de caure la cara de vergonya.
Jo li hauria dit que no jugo. Que sóc dels que volen viure amb criteri. Dels que intenten viure segons les seves conviccions i que aquestes dates, aquests dies, no em fan ni fred ni calor. Que intento ser coherent, dia rere dia. Malgrat l'acord universal per fer-nos sentir aquests dies més feliços, il·lusionats, solidaris, consumistes, alegres, oberts... Consumistes. Res. Que sóc el mateix i penso igual.
Que se'm morís el pare no m'afecta especialment aquests dies. Per què hauria de ser diferent de fa una setmana? Per què cal institucionalitzar el dolor? La pena? La solidaritat? Sembla que és el ara toca, ara no. Avui és bo ser així, demà farà nosa. Quadriculem-ho tot. Controlem-ho tot. Posem-hi data de caducitat.
I tenint un fill, m'ha canviat? Home, senzillament, hi ha tants estímuls que el captiven, que el nadalitzen, que és difícil no fer-ne cas. Però segueixo pensant el mateix. Avui, ahir o demà no seré millor o pitjor, seré el mateix i per a ell, per sort, també. No haurà d'esperar al Nadal per sentir un t'estimo o bé rebre una moixaina abans d'anar a dormir o quan es llevi. Tampoc li costarà rebre un bes ben llarg i calorós o una abraçada càlida. No necessito d'una agenda per ser feliç i estimar. Menys encara necessito una empenta per saber a qui estimo i a qui trobo a faltar. Ni el Nadal m'ho recorda més ni ho vull. Al contrari, m'emprenya aquesta comèdia. I si algú em fa nosa, me'n fa aquestes dates també. No fotem.
El Nadal és època d'àpats tradicionals, de restar a casa - pel fred, és clar i per les retallades, ben segur i també perquè el sol es pon d'hora, ves sinó - com la castanyada de fer castanyes o Sant Jordi de mirar llibres. I punt. Res de més místic o romàntic, senzillament uns hàbits que afavoreixen l'entorn... I els mercats. I demà, serà un altre dia. Una data més del calendari per passar.

Malgrat tot, podem demanar

2011-12-21T21:37:00.001+01:00

La gràcia consisteix en trobar el plaer en els petits detalls. En les nimietats. Potser coses del dia a dia, potser instants viscuts. Avui, una posta que s'allarga - a Calders darrerament en tenim un munt, com arreu - i que ens sorprèn; potser també una abraçada càlida del fill, sorpresa perquè és espontània i intensa, o qui sap si un matí on a l'escola tot flueix o una trobada casual... És igual. Petits moments que alegren un instant i s'allarguen més enllà, deixant-te un regust dolç als llavis difícil d'esborrar.
Són aquests moments, els que no tenen preu, els que no ens podran prendre. Ni l'Estat malcarat, injust i salvatge, ni el govern de la Generalitat, que ens criminalitza i robant-nos el que hem guanyat justament, encara cínicament ens ho agraeix. Quina barra!
Mes no podran. És fum que no poden tancar. Bàsicament perquè no té preu. Literal. No ho poden vendre ni empenyorar, sinó ja faria dies que ens haurien hipotecat els moments alegres, els moments feliços i ara ens passarien factura. Ens desnonarien, per descomptat. I sort en tenim.
Com avui, l'estimada Generalitat ens ha avançat una part del sou, tampoc calia, no ho hem demanat, encara falta per a final de mes, però de propina, ja bé retallat. De moment un 17 %. Diuen que abans de final de mes ens retornaran una part i la resta, Déu dirà.
Es nota que hi ha Unió, ells tenen fe. Jo, la veritat, el que parlem i pactem entre els vius, no ho deixem per éssers suprems que mai venen quan ets necessitat. Sóc del ram de Sant Tomàs. Els peus a terra i el cor ben alt, que del firmament mai m'han ajudat.
Però el què deia. Malgrat tot, i disculpeu-me els que ho passeu pitjor, que en sou molts, segur, deixeu-me reclamar també el que és meu. Sense comparacions, cadascú segons el pactat. Deixeu-me demanar justícia també per a mi. Justícia universal. Som germans. Germans governats per éssers superbs i tirans. Per cecs i sords ben peixats. A ells mai els mancarà de res, malgrat ens comprenguin. Malgrat es solidaritzin. Un rot i fins demà.
Per això, avui per avui, i reclamant igualment el que és meu, m'aferro al que ambdós sabem que val i no és el que es pot comprar. Són els moments. Els instants. Moments trivials bells, però digue-m'ho fluixet. Que els voltors i n'hi ha molts, ronden per dalt.

El ninot de neu

2011-12-17T23:49:00.000+01:00

Ara que sembla que per fi arriba el fred de debò i que estem més a prop de les vetllades familiars a casa amb la llar espetarregant hores i hores... Ara que aviat notarem la punta del nas glaçat enmig de bafarades blanques i que els dies clars seran més lluminosos... Ara que l'hivern sembla que va de bo i que la calor ja només és un record llunyà, potser és el moment de recuperar històries. De desempolsar contes bells i guardats al bagul del temps i tornar-los a mirar, tornar-ne a gaudir.
Com aquest d'un nen anglès, bé, en realitat podria ser qualsevol nen. Qui sap si no hem estat mai nosaltres aquest nen captivat per la neu. La veritat és que és una bonica història. Un relat bell que s'adiu amb aquests dies que s'acosten. Un conte per mirar un i altre cop, tot gaudint abastament de la seva senzillesa alhora que tendresa.

Ja aniria sent hora...

2011-12-15T22:51:00.001+01:00

Que hi ha funcionaris que es repengen, és clar que sí! Que n'hi ha que ens sorprenen i ens regalen l'estereotip del paio mandrós, cendrós, caspós i penques que tanca abans d'obrir i que és malcarat? Segur que també. Com arreu.
Alguns diran que al món privat això no passa. No toca! Tampoc hi posaria les mans al foc, me n'he trobat uns quants de penques i desenganyem-nos, si el món laboral privat és tan fantàstic, com és que estem a la crisi que estem? Només pels funcionaris? Vinga home, que de penques i treballadors la baralla s'ha repartit per igual.
A ambdós mons laborals hi ha de tot, tants estils com persones, només faltaria. Però deixant de banda el debat sobre el món demoníac i sagnant dels funcionaris, aquelles sangoneres bípedes que dilapiden part de l'esdevenidor del país tot mofant-se del patiment aliè i que tothom veu bé d'atacar, potser hauríem de mirar més enllà. No deixar-nos entabanar per debats secundaris insignificants. Potser en comptes de discutir-nos per les restes del plat de l'Estat - és una cita adaptada de la pel·lícula Braveheart - , ens hauríem d'indignar pel vedell que engreixem i s'emporten tot tornant-nos només l'esquellot o bé la fruita que mimem i que sols ens tornen el pinyol. Ep, com a idea, eh? Que a casa mai m'arriben restes de menjar, de moment.
Vull dir que si tenim clar qui és que ens aprima el país, que ens roba - espolia, esprem, maltracta, atraca, viola, dessagna, deshonra, mutila, escapça, enfonsa, enganya, estafa, menteix i fins i tot humilia, De Gispert, les coses pel seu nom - si tenim clar qui és que té una vida regalada amb el nostre esforç i no parlo només dels barruts facinerosos que amb una milionada regalada encara diuen que no en tenen prou per anar tirant, per què no anem a l'arrel del problema? Per què ens entossudim a parlar amb parets de morter escrostonat? Tan porucs som? Tan enzes som?
Segur que plantar-se és complicat, segur que pot ser una caixa de difícil pronòstic quan s'obri, però potser ja n'hi ha prou d'acotar el cap i dir sí senyor llagoterament. No teníem al capdavant els millors?
Deia el Che, m'estimo més morir dempeus que viure una vida agenollat i la veritat, sense arribar a aquests extrems, caldria que per un cop ens aixequéssim, perquè sinó, estan tan avesats a veure'ns prostrats, que ja no es creuen res del què diem i es veuen amb el dret de fer i desfer a la colònia catalana a plaer. Se'n senten amos i senyors i actuen com a tals.

De la guineu al fill

2011-12-12T22:46:00.001+01:00

Podrà reconèixer la guineu el xerricar de les rodes del meu cotxe? Haurà ja entès l'estil de música que escolto? M'olorarà mentre avanço per la carretera?
No ho sé, però darrerament, sembla que ens veiem més. Gairebé cada dia altre cop. Potser m'espera ronsejant fins que em veu de lluny per després escapolir-se. Sempre passo a les mateixes hores, minuts amunt o avall, i per això que penso que m'espera. Serà que l'hauré domesticat? M'haurà domesticat?
El que està clar és que cada matí i tarda des de fa poc, condueixo només pendent de veure-la. De veure onejar la seva llarga cua negra mentre se'n va. La seva mirada penetrant. N'estic captivat. Enamorat, tal vegada.
Les nostres mirades quan s'encreuen parlen molt, es diuen molt. La seva, el seu mirar fix poruc, em sedueix. Em parla de molt endins, de coses massa salvatges en un instant. La meva, més confiada, de moltes pors, de més il·lusions i de massa dubtes per un sol instant.
Avui altre cop l'he vist, quan se n'anava bosc enllà.
És com a casa. El fill m'ha domesticat. Jo l'he domesticat. D'infants n'hi ha milions. Desenes de milions. De fill però, i en el meu cas en concret, només un i aquest, com la guineu, té la clau. Si cada dia el veus a la mateixa hora, estona abans ja frises per veure'l i a mesura que passa el temps i s'acosta l'hora la il·lusió creix. Igual que al revés, quan el temps es sobrepassa, el neguit augmenta. Notes un buit que només s'omple amb el contacte, amb la visió. Amb l'infant. Amb la guineu.
Això és domesticar. Ens tenim l'un a l'altre i com avui, que està malalt i tu poc hi pots fer per alleujar el mal pas, el cor se t'esquinça. El neguit creix i cada alenada costosa d'ell es multiplica per cent dins teu i comptes el temps que tarda a fer efecte el remei dubtós que t'han receptat, just acabada de donar la cullerada i esperes, i pateixes. I esperes molt, perquè patint, el temps s'alenteix i desitges que tot passi ràpid, però tot té un ritme, una velocitat i no n'ets pas tu el conductor d'aquest tren, no pots accelerar a plaer. Has de deixar fer. Has de confiar. I costa confiar un cop t'has / t'han domesticat.

Calders-Barcelona

2011-12-09T13:19:00.000+01:00

Arribant a Castellar

Ahir, amb la colla de Calders Bike, vàrem fet una sortida especial. Vam anar a Barcelona des de Calders. No és una sortida especialment bonica en quant a paisatges però té quelcom. Sortir de casa i arribar a la capital catalana és una experiència curiosa.
Vàrem sortir ben d'hora, quarts de vuit - abans és massa fosc - i per carretera vam baixar fins al sot, a Monistrol. Allà, passant per dins del poble vam prendre la pista que s'enfila fins a Granera. Una pista que va pujant de manera suau i constant, tot zigzaguejant, una de les poques pujades que ens esperava. Després vàrem baixar fins a Sant Llorenç Savall de dret. El sol ja brillava però l'abric; guants, buf, jaqueta prima i demés, no ens sobrava.
Un cop a Sant Llorenç vàrem tornar a pujar, però aleshores cap a Castellar, anant pel coll de Canyelles. L'altra pujada i ja en portàvem dues.
La baixada des del coll fins a l'Era d'en Petasques fou una bogeria. Si fins a les hores ens anàvem saludant amb els qui ens creuàvem, a partir d'aquí ja ho deixàrem córrer. Massa gent. Gent i més gent que s'enfilava cap al Puig de la Creu per després fer la baixada.

Badia del Vallès

Ja un cop a Castellar vàrem fer una aturada per esmorzar els entrepans que portàvem. Després d'esmorzar i pel camí del cementiri vàrem agafar la pista que baixa fins a Sabadell, ran del Ripoll, passant per Can Casamada. En aquest punt l'entorn canviava. Si fins aleshores ens anàvem trobant bàsicament gent amb bicicletes de muntanya enmig del bosc, ben abillats i concentrats, al passeig del riu hi havia més gent passejant i corrent que amb bicicleta.
Resseguirem el camí del costat del riu fins a l'alçada de Barberà i després, voltant per dins la ciutat, entre pisos atapeïts i dúplex generosos, vàrem arribar i travessar Badia del Vallès. Un poble d'indigne fama però que la seva aparença deixada i bruta, si més no pels caminois que vam passar, no ajudaven a millorar.
Passat Badia vam enfilar cap a l'UAB. Des d'allà a Cerdanyola, on passàrem per una espècie de parc tancat amb reixa, on a dins, embotits i sorollosos, hi havia gent i més gent coent carn i parlant. Des de fora tenia un aspecte estrany, semblava una gàbia plena a vessar. Llàstima que no portàvem cacauets!
La darrera pujada fou per una pista del parc de Collserola, entre uns boscos força bonics i esponerosos fins a sobre Barcelona. Una Barcelona impressionant, estesa sota els nostres peus, com un formiguer gegant en ebullició.

La Barceloneta

La baixada fins a la Barceloneta va ser molt divertida, zigzaguejant per la Meridiana i esquivant cotxes pel carrer Marina. Allà, al passeig, ran de mar, vàrem menjar un arròs negre ben merescut i ben regat amb vi del país.
I un cop dinats, amb el cap tèrbol però l'esperit més elevat, muntats a les bicis i un somriure a la cara, vam anar fins a plaça Espanya a prendre el tren.
I la veritat, va ser una sortida molt divertida. Al final uns vuitanta quilòmetres i uns mil cent metres de desnivell de pujada i uns mil sis-cents de baixada, però amb tot, una experiència per a repetir.
I és que tenim sort que hi ha qui organitza aquestes sortides que fan pinya i caliu. Una bona manera d'anar amb bicicleta tot ben acompanyat.

No plou sempre a gust de tothom

2011-12-06T14:52:00.001+01:00

Una de les troballes d'avui, festiu

Que no ens donin gat per llebre. El treball és un mitjà per aconseguir certes finalitats i no una finalitat en si mateixa. Ahir, quan malparlaven d'aquesta setmana, de racionalitzar-la, d'adaptar-la a la realitat actual, no podia deixar de pensar que parlaven els interessos econòmics. Parlaven els que els mou la butxaca. En cap moment pensaven amb l'ésser humà. En la persona. En el treballador. Per a mi una setmana com aquesta és fantàstica. Uns dies treballar i uns altres no i tampoc ens enganyem, si poguéssim, treballaríem la setmana dels tres dijous. És cert que avui en dia és una sort treballar del què ens agrada, però tampoc exagerem. La vida està feta per gaudir dels plaers, de tots i cadascun. D'admirar el vol de la papallona a l'estiu, de jugar amb el fill sense estar pendent del temps, de sentir l'aire fred a la cara mentre davalles amb esquís qualsevol muntanya, de fer l'amor amb la persona estimada, d'escurar l'última cullerada del iogurt i de quatre coses més, però enlloc entra treballar una setmana sencera o fer hores a mans plenes.
De sempre ens han volgut fer creure que el treball dignifica, que el treball és la mare dels ous i que el sacrifici ens condueix a un món millor i jo em dic, i un rave. Carpe diem, companys! Viure el moment i si aquest passa per no fer res, endavant. No em fareu sentir malament.
Alguns s'escandalitzen, d'altres s'indignen, però m'agrada creure que la missió, si és que en tenim alguna en aquest món, no és treballar. Senzillament, és gaudir dels moments. És clar però que a certs grups d'interessos els va bé fer-nos creure que l'home i dona de profit han de treballar, que el camí bo, recte, digne, ideal, passa pel treball. Només faltaria. El nostre treball és el seu benestar. El nostre sacrifici és la seva riquesa. I m'hi nego. Treballar és una necessitat, però res més. Un accident. Un mal pas. No en faré bandera. Tenim la sort relativa de tenir feina i prou. Res els devem.
Si em toqués la loteria? Apa siau, bon vent i barca nova. Potser em dedicaria a fer xerrades, viatjar, fer fotografies, escriure o rascar-me els polls, tant hi fa, però segur que decidiria jo. Les xerrades? Del què fos, fins i tot de com viure sense treballar o dels costums nocturns del cargol, més ben igual!
El treball és una cançoneta que he sentit sempre i al final ja no me la crec. Potser també perquè els que millor viuen, els que demanen que treballem més, poc fan, poc penquen i a l'hora de la veritat, quan vas al clot, el treball fet no et serveix per a res. Només per a un bon epígraf a la làpida i ja està.
Ara amb la crisi hi tornem a ser. Hem de treballar, esforçar-nos, sacrificar-nos. Això, alcem-nos i aneu-hi. Vosaltres quedareu escurats, jo, ric abans, ric ara. Però ho tinc clar. Malgrat sigui el president qui ho demani, malgrat els cants de sirena siguin bells, no perdré el nord. Ara no som més equip que ahir, quan reparties només amb els teus i jo quedava al marge, avui segueixo sent el lliure que m'has fet i no perquè em necessitis claudicaré. No senyor. Reclama als que ens han portat a on som. Jo no he canviat. Cada matí he treballat, m'he llevat i deixant enrere el que més estimava, he passat hores i hores feinejant. Sense sortir del guió, sense especular o provar. D'altres, jugant amb els diners amb daus, ens han portat a aquest atzucac i només a mi em demanes sacrifici. I els bancs? No hi tenen res a dir? A pagar? I els constructors? I els polítics que gestionaven els guanys? On són ara ells? Perquè només jo m'he d'estrènyer el cinturó? Perquè ara som tots els que hem de remar quan el motor se l'han venut d'altres i segueixen ben inflats? Heu fet trens on no hi havia ningú, aeroports al desert, cases de preus inflats, sous milionaris pels amics, estats espoliadors, privilegis assentats, reis aprofitats... i jo m'he de sacrificar? No és just. Faré el què calgui, treballaré per sortir-me'n, però mirant per mi, això m'heu ensenyat. Primer, jo, els meus, és clar.

Puigmal ( 2.911 m. )

2011-12-04T18:38:00.001+01:00

Avui amb el Marc hem anat a fer el Puigmal des d'Er, a la Catalunya Nord. Feia un dia magnífic, una mica fred de bon matí i amb cel serè. A les valls, boira. De lluny, un cop remuntat un dels collets, es veia sota els nostres peus un mar de núvols i sobresortint, allà a la llunyania, Montserrat i el Montseny. Imponents.
Hem sortit amb els esquís a l'esquena des del pàrquing, la neu començava uns dos-cents metres i escaig més amunt i només estava empolsinat el primer tram. Un cop calçats però, la neu fantàstica.
Hem anat pujant a bon ritme fins a dalt, els 900 metres de desnivell que hi ha i després, des del cim, hem pogut gaudir d'unes vistes immillorables.
La baixada l'hem fet desviant-nos cap a les pistes d'Er, per no perdre massa alçada i poder aprofitar la neu. Cercant camí, hem acabat baixant per una canal no massa ample on un cop a baix, hem vist que la Píxel, la gossa, ha dit prou. S'ha bloquejat. Estrany, no? Mai fins ara s'havia aturat a un indret i avui, qui sap perquè, li ha semblat que era massa dret i des d'una roca estant, ha començat a bordar. Ni amunt ni avall. Per tant, veient que la cosa s'allargava, m'he calçat els grampons i he pujat a buscar-la. Ara bé, mentre em movia, ella s'acostava, un cop m'aturava, ella també. Finalment però, després d'una estona de jugar al gat i a la rata, ha trobat una sortida en diagonal i després ja no hi ha hagut qui la parés. Excepte al cotxe, que semblava una catifa otomana. No ha piulat en tot el camí.

Avui doncs, altre cop hem triomfat, però amb el sol que feia i la neu que s'enretira, o neva aviat o haurem de deixar-ho per més endavant això d'esquiar. Ara, aquest, ja el tenim altre cop.

Créixer entre llibres

2011-12-01T19:15:00.001+01:00

De petit anava molt a casa dels avis. Vacances, caps de setmana... I era una casa especial. Màgica. Arreu, fos on fos, obrint una calaixera, un bagul o un armari, hi havia llibres. Llibres, revistes, fulletons...I més llibres, revistes i fulletons... Encabits per tots els espais, a tots els racons.
L'avi havia treballat o ajudat, segons les versions, al mercat del llibre de Sant Antoni i tenia molts d'aquests llibres a casa. Li agradaven i en comprava sense mesura. Per tant, la casa estava plena de llibres, arreu en trobaves, fins i tot als llocs més insospitats, a més de l'armari horrorós i mal fet que havia construït el meu besavi per a aquesta finalitat i que es tenia com una obra d'art en aquella casa. Lletja, però una obra d'art.
El millor, per a mi, era que eren llibres de tot tipus, des de llibres sobre la fauna marina a d'altres de política o de fotografia o còmics o el què fos. Literalment, el què fos.
Quan arribava a casa seva sempre anava primer al passadís. Un passadís estret i fosc i allà, assegut al terra, amb les cames creuades tot tocant amb els genolls l'armari i l'esquena repenjada a la paret, anava remenant els llibres. Fullejant-los. Era un espai de pas amb el sòl fred, l'economia familiar d'aquella època - ara hi tornem a ser - no permetia tenir tota la casa escalfada sinó que només les cambres que s'usaven, on em passava hores i hores remenant llibres. Mirant imatges d'uns, llegint d'altres, remenant-los tots. Tenia total llibertat. I allà viatjava, somniava.
Ell es passava les hores al balancí llegint novel·les d'Estefania, jo per terra remenant llibres. L'àvia fent ganxet.
Potser d'aquells dies, d'aquell munt d'hores entre llibres i més llibres, em ve la passió. L'interès per aquests. Per llegir-los i per escriure. Sense cap pretensió, només per gaudir, per passar-m'ho bé, perquè és el què he viscut.
Ara a casa també tinc força llibres, no tants però, i si bé sovint em plantejo la possibilitat de cedir-los a una biblioteca o donar-los a amics, massa trasllats fan mal, un cuquet de molt endins em corseca i em parla de l'oportunitat i la sort que vaig tenir jo tenint tants llibres a l'abast i potser per això, potser pensant amb d'altres més propers, els mantinc a casa. Encara que sempre penso: Un dia...
Però aquest no arriba. És més fort que jo i quan estic una mica moix, cansat, trist o bé alegre i somniador, tan hi fa, m'assec a frec d'aquests i els miro, els observo i, perquè no, a vegades m'agrada passar les pàgines tot olorant-les, tocant-les. Sentir-ne l'aroma i el tacte i aquests em parlen de moltes coses. D'indrets llunyans o propers, d'històries tristes o alegres. D'una infinitat de coses que m'omplen i em fa feliç.

El cel d'anit

2011-11-29T22:17:00.001+01:00

Acabo de sortir a treure la Píxel, la gossa. La nit és clara. Diàfana que diria un saberut. L'aire és fred, menys del què toca, però comença a fresquejar. Potser que la neu aguanti dalt dels cims. Qui ho sap, però demà, a la plana, glaçat i a rascar. Estem avesats.
Ara però, a l'est, estirat, com dormint tot veient-les venir, Orió que ens observa. Tinc temps sembla que resi. I enfront Pegàs, juganer. Callat. Ocupant força espai. Inflat. Pompós dalt del cel. Enmig d'ells, navegant entre dos mars, diria que avui és Júpiter, però tampoc ho podria asseverar. Brillant sobre els nostres caps. Sense espurneig. Estàtic. Hieràtic. Seguint el camí traçat. Mentre, a darrere, sempre presents, les ósses, jugant al gat i a la rata, cercant-se, buscant-se en una partida eterna que comença quan el sol se'n va i mai s'acabarà. Nit rere nit, girant entorn d'un punt xic. Dansen alegrement. Cassiopea, la tercera en discòrdia. No se n'adona que no la volen i segueix provant, els trepitja els talons. Bufó enganxat a les faldilles dels grans. Ai si et veiessis amb els meus ulls! No veus que els grans et fan vores? Deixa'ls estar. D'altres companys pots trobar.
Avui m'ha semblat veure el cigne. Bella troballa m'he dit. Mes un fanal proper me'l desdibuixava, rere una casa alta. Rere un mur de to torrat. Demà, per gaudir-ne, cop de roc en mà... O no, és igual. Ell igualment sortirà, només cal voltar per veure'l ben clar o... esperar.
Quin cel tenim al damunt! Quin cel veiem de casa estant!

Bastiments ( 2.883 m. )

2011-11-27T20:06:00.001+01:00

Deixant enrere les pistes

Avui hem encetat la temporada. Hem sortit amb el Jesús ben d'hora de Calders, cap a quarts de set i després d'una aturada a la benzinera de l'eix per trobar-nos amb la colla de Castellar, hem enfilat cap a Vallter 2000.
Cap a quarts de deu trepitjàvem pistes, sota un cel clar i un sol abrusador. La neu excepcional. Força. Un xic dura pel fred de la nit però en òptimes condicions per a esquiar. Hem anat pujant per les pistes fins al coll de la Marrana i des d'allà a la pala del Bastiments. Ara, Déu n'hi do de la gent que hi havia. Amb raquetes, esquís, grampons... Una processó fins al cim. Gràcies homes del temps! Sou impagables.
A dalt, agrupament de tots plegats i un cop havent ganyipat, hem iniciat el descens però aquest cop, en comptes de baixar per la pala habitual, hem baixat anant cap a Marmotes, una pala un xic més dreta però que et permet estalviar-te el tram de remar des del coll de la Marrana fins a les pistes.
La baixada ha estat bé. Molt bé. Amb algun ensurt, es veu que el Marc, que anava tranquil·lament pel seu carril, un esverat l'ha avançat just en el moment del canvi de rasant i allà, ambdós, un servidor era el dos, han volat i aterrat poc estèticament. Vaja, una hòstia digne de veure, segons el Martí però sense altres conseqüències.

Des de la pala del Bastiments

Com sempre passa, queda aquell regust de que dura poc, però millor això que aquells dies que es fan eterns.
Donem doncs la temporada per inaugurada!

ZAZ

2011-11-26T19:25:00.001+01:00

Un amic ens va sorprendre amb aquesta descoberta. Que corri...

La lletra vindria a ser...

JO VULL...

Em dones una suite al Ritz, no la vull pas!

Joies de Chanel, no les vull pas!
Em dones una limusina, què en faré?
M'ofereixes personal, què en faré?
Una mansió a Neufchatel, no és per a mi.
M'ofereixes la Torre Eiffel, què en faré?

tornada:
Jo vull l'amor, l'alegria, el bon humor, no són pas els vostres diners el què farà la meva felicitat, la meva mà sobre el meu cor... van junts, trobar la meva llibertat, així que oblideu-vos de tots els tòpics, benvinguts a la meva realitat.

N'estic tipa de les vostres bones maneres, és massa per a mi!
Jo menjo amb les mans i sóc així!
Crido i sóc sincera, perdoneu-me!
Acabeu la hipocresia, foto el camp!
N'estic farta del políticament correcte!
Mira'm, de totes maneres no us vull pas, sóc així.

tornada:
Jo vull l'amor, l'alegria, el bon humor, no són pas els vostres diners el què farà la meva felicitat, la meva mà sobre el meu cor... van junts, trobar la meva llibertat, així que oblideu-vos de tots els tòpics, benvinguts a la meva realitat.

Espanyols de dins i de fora...

2011-11-24T15:53:00.001+01:00

Benvolguts espanyols, de dins i de fora;
Gràcies. Gràcies per ajudar-nos a ser el poble que som. Emprenedors. Perquè possiblement, si no ens escanyéssiu tant, si no ens prenguéssiu tant, mai no hauríem hagut de recórrer a l'astúcia, a la imaginació i a la creativitat per a sobreviure. Per a prosperar. Els emprenedors s'haurien acomodat a la vida fàcil. El país s'hauria deixat portar pel sucursalisme i hauríem acabat mal vivint d'allò que poguéssim arreplegar de la solidaritat. Ens hauríem deixat. Ens hauríem apagat.
Gràcies també per fer-nos amants de la nostra llengua. Del nostre parlar. Els vostres atacs ens fan forts. Ens fan estimar encara més el parlar dels nostres avantpassats. El parlar mil·lenari i el volem conservar. Volem que sobrevisqui una altra manera de veure el món, de viure'l, d'entendre'l, perquè cada llengua és una manera de veure el món i nosaltres, ai las, veiem el món amb prisma català, tot i que podem entendre el vostre món. El món únic, el castellà; monolingüe, monolític, sense altres finestres, sense altres referents. La llengua ens fa oberts, conversadors, comprensius. Gràcies veïns pel regal!
Gràcies per ajudar-nos a ser austers. A viure amb menys. A conèixer-nos més, deixant de banda l'excés. El sobrant. A reclamar en justa mesura. Medicina quan cal. Sense més. Sense abusar. L'excedent vostre és, ja ho sabem, aquí només les revisions de rigor, la medicina vital. Les necessàries i a fora, perquè no, barra lliure. Paguem els catalans. No ens en queixem, si més no, no massa. Demà però, tindrem el què ens mereixem, el què volem. El què és nostre.
Gràcies per fer-nos universals. Oberts a voltar. Sabem que veure món té un preu. Un cànon i el paguem. En forma de peatges de diners o bé visitant la vostra capital. Volem conèixer el món i aquestes ànsies, aquest anhel, no l'atura ni el peatge de Madrid, ni el peatge de Martorell. Res ens atura, ni l'obligació de descansar a la capital si volem voltar. Un preu car però que ens fa més agosarats. Imagineu-vos sortir de Barcelona i anar arreu. Massa fàcil, massa llaminer. O sortir de casa i arribar ràpid arreu sense pagar? Quimeres, direu.
I gràcies també per ajudar-nos a posar les coses al seu lloc. L'esport, esport és. Res de fal·leres per seleccions. Res de perdre el temps per emocions buides i banals. Només una selecció juga al món i sent la vostra, hem après a veure-la de reüll. Sense fred ni calor. Amb distància. Sense emoció. Malgrat mercenaris d'aquí que juguen amb els d'allà. Per ells va, creiem en la llibertat.
Per cert, quin gran favor ens feu, i ja en portem uns quants, doncs a ser catalans ens ajudeu. Del seny, del paradigma dels catalans, en sou els grans garants. Amb organismes, governs, institucions, delegacions... allunyades, foranies, estrangeres, desnaturals i absurdes heu omplert la nostra comunitat però a cap ens hi sentim lligats i amb seny, amb criteri funcionem. Sense passions, sense sentiments. Anem allà on cal. Seguim els passos ordenats i si un organisme desapareix, si un organisme es fon, adéu siau i fins mai. Sou uns altres passavolants, demà, ja no hi sereu. Fenicis, grecs, romans o àrabs també es creien eterns i ara, on són? Mar enllà. No hi ha mal que duri mil anys.
Benvolguts espanyols, tot té un principi i un final. Avui segur que no. Demà, després d'unes eleccions ereccions que us han deixat ben inflats, tampoc serà. Però un dia, un dia, allò que hem anat treballant plegats, allò que ens ha anat fent forts, els vostres frens, les vostres limitacions, els vostres atacs, esdevindran l'èxit del país i on ara hi veieu una colònia sucosa, un reducte gal empipador, un poble adormit, aviat hi veureu una forta nació que sola es governarà. El nostre país. Ens heu fet pacients i la paciència ens governa. Ens regeix. Sense escarafalls, sense depressions. Temps al temps que de més amunt han caigut.
Espanyols, d'aquí i de fora, seguiu-nos ensenyant que demà, segur, segur que us ho agrairem, doncs les vostres lliçons, dures i fredes, implacables, injustes i cruels, ens ajudaran a caminar, mes esperem no ser com vosaltres, esperem ser més tolerants i generosos amb els derrotats.

El cel ens caurà al damunt...

2011-11-22T20:54:00.001+01:00

Tarda tranquil·la. Arribar a casa i fer feina una estona. Després bany, sopar i estona per a dibuixar. El petit reclama i ara que comença a l'escola, encara més. Demà comença els matins i perquè no, un cicle. El cicle de l'escola que un cop començat, ja no s'atura. No té volta enrere. Pots retardar l'inici però aquest arriba, així com el creixement i després descobreixes les excepcionalitats habituals de l'ara.

Com les notícies d'avui. Notícies de fora que no són massa falagueres. Podria sembla excepcional, però és el pa de cada dia. Diumenge cop de maç. Ja poden treure pit alguns, parlar del gran augment dels de casa i del mur de contenció, que la que ens caurà a sobre, esperem-nos ben asseguts. Trons, llamps i pardals. Rebrem per totes bandes, ens tenen ganes i veure el mapa com està, tot blau marí excepte la Gàl·lia catalana, dol. Els fa mal i supuren bótox arreu mentre amaguen un somriure ple d'esmolades dents canines. Espereu-vos que veureu, pensen. I no serà per menys. La pell de brau, que per ràbia diria de bou o de mul castrat, però que la seva testosterona em fa dir de brau, ens la té jurada. Som diferents i això cal anihilar-ho. Als bascos, a rai, ells són ferrenys. Aquí, fenicis convençuts.

Aviat, segur, ni concessions, ni diferències ni hòsties amb vinagre. Tots a passar pel sedàs, corró aviat, i a dar el què tenim i tindrem en nom de la solidaritat. Anem ben servits, segur. De mentre, aquí, al poble gal, per allò d'aprofitar l'oreig dretós, escampem tisorada a tort i dret, que ara tenim claca que ens aplaudeix i la boira espanyola tot ho cobreix. Semblem ninots sacsejats.

Ja ho deia jo, malgrat nacionalistes que es diuen, perquè el de la calba i perdonin-me els calbs, aquell n'és tot menys nacionalista, el país es vendran. Ep, català, és clar. Que només calia veure la cara de tres déus quan al Majestic - només ells poden tenir la seu allà, pomposos - començaren a cridar els cadells descontrolats:

- Independència, independència!

Si la seva morenor esdevingué paper de fumar. Li dolia a ell, tan espanyol. Perquè sempre s'ha apuntat al carro d'aquell que ara n'ha baixat per allò del conat de senilitat, del ara no toca. I visca l'Estat. Demanarem i ens donaran, com si ens maméssim el dit. Callarem i sort si ens deixen respirar.

Però ells, traient pit, de gall dindi potser, donaran suport al logopeda votat a l'Estat i demà, a justificar perquè no tenim ni pacte, ni país, ni llengua, ni calers. I sinó, temps al temps, que els xais, quan blanquegen tant, és que són llops i al carrer Gènova si alguna cosa hi ha, són llops ibèrics, malgrat el bluf del perill d'extinció.

Aquí en saben prou, avui independentistes, demà ministres i si cal, embolicats amb l'estanquera i a voltar. El partit per endavant.

Un dia educatiu

2011-11-19T22:11:00.001+01:00

Aquest matí al Passeig Pere III de Manresa hi havia unes parades especials. Unes parades muntades per estudiants de la FUB sota el lema, "Un passeig per la ciència". Eren activitats per a nens i nenes de 0 a 6 anys. Força jocs amb aigua, sorra, sabó o llum per tal d'experimentar principis bàsics de la ciència.
Una iniciativa força encertada a jutjar per les cues que es feien i l'interès que despertaven entre els infants, el nostre inclòs.
Futurs mestres portaven a terme els tallers i anaven observant i anotant els comentaris i les reaccions dels infants. A més a més de tant en tant intervenien demanant o preguntant i els infants, enmig del joc, aturaven un moment el què feien per a rumiar sobre allò que els demanaven i argumentar o respondre el què creien.
Penso que activitats com aquesta, que potser s'haurien de prodigar més, són les que ajuden a augmentar el prestigi d'una professió. Serveixen als futurs professionals per experimentar i practicar aquells coneixements apresos i treure'n conclusions, i d'altra banda els acosta més a les famílies ara que cada cop les escoles es tanquen més i sembla que un petit mur invisible s'alça entre els dos mons.
A la tarda, sembla que avui era dia d'experimentació, qui sap si era per les activitats del matí, en Berenguer ha tingut, nosaltres també, la visita d'un amic i entre jocs i rialles han acabat els dos enmig de l'habitació, despullats i pintats de dalt a baix. Tenim la pintura al seu abast, ja que la fem servir sovint.
La nostra reacció, a més de la de sorpresa i després de les mirades entre els adults, ha estat la de complicitat. Segurament hem sentit moltes vegades tots els planys i les queixes per la brutícia o el desordre, però les seves expressions, de pur plaer, de felicitat, d'innocència, no ens han deixat altra alternativa que la de somriure mentre netejàvem. Ells, és clar, han acabat a la banyera i amb un altre pot de pintura han acabat de rematar la festa.
Avui, entre el matí de la FUB i el vespre pictòric ha estat un màster en educació.

Reflexionem-hi

2011-11-19T11:09:00.001+01:00

Avui, jornada de reflexió...

Comencem a la Llar

2011-11-17T15:47:00.001+01:00

Ha plogut força des d'aquí

Acabo de deixar al Berenguer a la Llar. L'he deixat allà, amb els seus companys, recollint fulles tot alegre i quan la mestra ha dit que queien fulles ell ha dit somrient; la tardor.
Què caram i no me n'he pogut estar. Per sota del nas se m'ha escapat un somriure. I és clar que n'hem parlat, d'algun lloc o altre ho treu, però em fa gràcia la manera de compartir allò que sap, com si fos un tresor. Sense pretensions.
Avui, de bon matí, ha començat aquesta setmana a la Llar i no l'he pogut acompanyar cap dia, ja m'ha dit: anem a la llar amb bici? Se'n recordava que li havia promès feia dies. I jo, si no plou, li he dit.
S'ha llevat de la migdiada cofoi i en un tres i no res ja era a punt per a marxar. Anant amb bici ens hem creuat amb el Leandre, qui treballava a una teulada de Calders i seriós, quan hem començat a parlar, ja m'ha dit, tot i que n'està força d'ell: Anem? Marxem? Tenia cuques.
Quan hem arribat tots els nens i nenes de l'escola - quatre, literalment - recollien fulles en un cabàs i ell, que no sabia de què anava, el primer que ha fet és abocar-lo juganer, però de seguit han començat a recollir-los tots de nou tranquil·lament, explicant-li el què feien. Sense escarafalls. Fem feina, li han dit.
A vegades hi ha a qui li costa veure créixer els seus fills. Veure'ls passar etapes. Potser perquè veuen que passen les seves o qui sap si per por de perdre's aquells instants. Per a mi però, cada etapa és un goig. Frisava per acompanyar-lo a la llar. Per anar-hi en bici. Per ser-hi. Per ajudar-lo a penjar la jaqueta i la bossa, com també friso per ajudar-lo amb els treballs d'aquí a uns anys a l'escola. Vull ser-hi. Potser hem deixat tanta gent pel camí que cada pas, cada etapa, és un guany. Un altre moment que he pogut compartir amb ell i amb aquest anhel, amb aquesta il·lusió, vull ser-hi i ajudar-lo a créixer dia rere dia. Compartir el seu present per tenir un passat plegats i el futur, ja ho anirem veient.

Cau la pluja

2011-11-15T19:41:00.001+01:00

Una cortina tènue d'aigua. Un continu degotall xopant els carrers, omplint bassals i formant rierols. Els camins amb baixada esdevenen rierols flanquejats de fulles on, de tant en tant, un embornal s'empassa l'aigua per fer-la aparèixer uns metres més avall abans de seguir la seva cursa descendent fins al curs de qualsevol riu proper. A la carretera de Monistrol a Calders un rere l'altre. Camins d'aigua arrapats a la roca buscant el curs. Buscant la sortida.
Avui era d'aquells dies que la pluja queia fent bombolles. Boles transparents sobre bassiols marrons que duraven un instant. Res, dècimes de segon, un alè just abans que la següent gota no l'esmicolés, però deixant un record en forma d'esquitx esfèric del seu pas.
Als carrers, la pàtina lluent d'aigua convertia el caminar en el somni de lliscar sobre un mirall humit i clar. I ja a fora, de ruta cap a casa, entre boscos verd oliva, un verd de net lluent i seductor, esquitxat ara i adés dels ocres de tardor d'arbres mig nus que encara es resisteixen a desfer-se de les últimes peces de vestir, m'acompanyava el tamborinejar de les gotes sobre el sostre de l'automòbil. Una dolça melodia rematada per l'anar i venir del neteja parabrises
Aquest vespre, quan fosquegi i només es vegi la pluja que cau gràcies als fanals, estels fugaços a mans plenes, corrues de cargols s'afanyaran a sortir empaitats per llimacs desagradosos, a buscar un bri d'herba humit per rosegar i si la pluja ha cessat, fins i tot el gripau veí, un element esmunyedís i vergonyós, traurà el cap i restarà sotjant la carretera, pensant, segurament, si passar o no. Fa dies que fa l'intent però poruc o previsor, ves a saber quin hemisferi domina el seu tarannà, s'espera i s'estalvia de confondre's amb l'asfalt de matinada malgrat la promesa d'un camp bast a tocar.

Anys i anys, quaranta anys...

2011-11-14T21:44:00.001+01:00

Dissabte a la nit vaig anar a una festa d'aniversari. Una festa d'un gran aniversari. 40 anys pelats. Acompanyant a l'homenatjat, a més d'una quarantena de persones, una geganta d'improvís apareixia dansant pel carrer costerut fent témer per la seva estabilitat. Més tard, quan l'ensurt de la geganta havia minvat, un pastís ple de pirotècnia despertava als veïns endormiscats i uns cantaires gens professionals, polítics vocacionals, encetaven el seu camí de cant coral. A dins, més tard i per reblar el clau, en diferit i fent-se pregar, després de baralles i provatures inacabables ara amb el de la poma, ara amb el Bill Gates, amics de l'homenatjat fent d'actors al so de l'Albert Pla. Tot, és clar, amorosit amb begudes a gavadals i menjar a discreció.
En resum, un munt de coses per a compartir el dia D. Per estar al costat d'aquell que celebra un dia especial. Per ser present el dia de l'aniversari canvi de desena i ...Va estar bé. Molt bé, què caram!
Des de fora, sent-ne un convidat, també un dels amics, m'admirava aquella amalgama de gent. Aquella barreja estrambòtica de personatges units per un únic noi. Ep, alto! Atureu la maquinària. Perdoneu-me el lapsus lingüístic, home ara n'hi haurem de dir, amb 40 estrenats bé cal començar a adaptar la terminologia. Doncs això, que segurament la diversitat dels presents es devia, bé, es deu, a la mateixa diversitat de l'home. Un personatge polièdric - m'encanta la fonètica aquest mot - que toca molts camps i que per tant, es relaciona amb molta gent i no per això molta gent igual. La majoria, això sí, gent que d'una manera o altra dedica el seu temps a consolidar les arrels del país, ja sigui de manera política, ja sigui a base de tradicions. I segur que em deixo personatges que no coneixia i pertanyien a d'altres entorns, però aquests eren menys visibles, si més no allà.
Bé doncs, com deia, enmig del so d'un acordió entonant garrotins i mirant les cares de l'entorn, em va venir al cap una frase que temps enrere vaig sentir. Una frase que venia a dir que coneixereu a una persona pels seus amics i veient els que érem allà, veient aquelles cares alegres i cofoies de compartir el moment, vaig conèixer un xic més al Rafa, ara des d'altres ulls. Dels dels seus companys d'Esquerra, dels dels geganters, dels dels diables o vés a saber de qui, i la veritat, em va agradar. Està bé descobrir gent abastament coneguda temps més tard. Està bé veure els amics amb ulls amicals d'altres i sentir-se'n còmplice total.
40 anys i ... Que en siguin molts més!

Jo, jo i si queda temps... jo.

2011-11-12T16:56:00.001+01:00

Ahir vaig tornar de colònies. Altre cop. Aquest però, amb els nens i les nenes de cinquè i sisè de la ZER. Vàrem anar al Delta de l'Ebre, un lloc meravellós. I és a colònies on te n'adones que als infants encara els governa el jo. Els desitjos individuals passen per damunt dels col·lectius. No en tothom, és cert, però en molts casos.
Per exemple. Que sobra un parell de xocolatines i som quaranta-dos en total, no passa res, jo en vull. Després, quan els fas la reflexió sobre que no n'hi ha per tots, tranquil·lament et diuen, sí, però jo en vull i he estat el primer a demanar-ho. Un raonament evident.
També passa sovint el vull això, no vull allò, tinc ganes de o no tinc ganes de. En general es regeixen pels seus interessos, sense mala fe, i no se n'adonen que la seva elecció pot anar en contra de la col·lectivitat o senzillament no té present que vivim en societat i hem de pensar en el grup.
És en aquests casos on me n'adono que els infants i perdoneu-me l'atreviment, estan encara vivint en un primitivisme natural, és a dir, propers a aquella societat que es regia per líders de manada i interessos propis, jerarquitzats segons les habilitats. Aleshores, veig que la novel·la, El senyor de les mosques, potser no està del tot desencaminada.
És dins del grup que s'aprèn a conviure, a deixar en segon terme els propis interessos i a tenir present la comunitat, sempre i quan hi hagi qui faci de mediador, de model i potser les colònies són un bon moment per treballar-ho No només a compartir sinó a veure que potser, i només potser, no estem sols en aquest món i potser cal tenir present als demés.
Qui sap, potser si alguns líders o adults d'aquest món haguessin anat de colònies, potser i només potser el món aniria millor.
Ep, com a complement al treball familiar, és clar.

Govern d'unitat

2011-11-07T21:50:00.001+01:00

Que estranys que ens tornem. Si algú m'hagués dit que avui, a quarts de nou del vespre, tot traient la Píxel a buidar esfínters, estaria assegut a terra esperant que un dragó es mogués per fer-li una bona foto, me n'hauria rigut. Però ves, som com som i més tard o menys d'hora surt com en som d'estranys malgrat ho maquillem.
Com per exemple en els pactes. A vegades sembla que es descobreix la sopa d'alls. Sembla que s'ha trobat la pedra filosofal i que allò que tothom anhelava i cercava, un visionari troba perquè sí. Com a Calders.
De cop i volta es troba que el programa d'uns és semblant al d'altres, per no dir el mateix, mimètic potser. I on tu retallaves jo esquinçava i on tu decretaves jo apuntava i on tu feies jo refeia. Vaja, que es feren eleccions perquè tocava, que sinó, tots junts i ben contents, agermanats anirem caminant, si Déu vol, és clar.
Doncs resulta que uns que eren d'esquerra o si més no el seu programa hi tendia i ho semblava, esdevenen de cop i volta propers a CiU. Ai caram! I els de CiU, que digueu-ne el què en vulgueu però d'esquerrosos, Déu nos en guardi, t'ho juro per l'estampeta, no en són pas, esdevenen socials. Socials i naturals, sí senyor.
Serà que els temps, com deia Batiste, estan canviant? O bé serà que es fan lectures de programes tan de puntetes que hi cap tothom, per allò de les pors? O encara potser que els programes només es fan per una nit i l'endemà a falcar la taula que balla que ningú se'n recordarà? Doncs què voleu que us digui. Jo recordo certs punts programàtics i la veritat...
Bé, de totes maneres no ho sé, però sembla que el consens ha guanyat. Ep, que encara que s'hagi de repetir tant això del consens, jo m'ho crec, només faltaria. Som de consens. Escoltem a tothom. Consensuem! Com deia aquell, sóc pas mestre jo... o sí. Tant hi fa. El cert és que ens llevem amb una gran comunió estil orgia política agermanada anirem caminant abraçats pels prats verds amb flors violetes tot xiulant.
Doncs bé, que duri i com més serem, més riurem, però veurem com ho farem per no disgustar a ningú, que després per fer contents a tots quedem malament amb els de casa i els de fora. Com deia la meva àvia, vigila que qui vol quedar bé amb tothom, s'enfada amb tots. I queden quatre anys per endavant.
De totes maneres si s'han posat d'acord, doncs felicitats, que segur que ho han parlat molt i que els d'abans, que no consensuaren, ni s'aliaren, ni es metamorfosaren, ni es compactaren, ni s'agermanaren, ni es besaren, ni s'amassaren, serà perquè segur que no en sabien prou o estaven enganyats o confosos o apagats ... o el què sigui. El cert és que avui, sens dubte, la llum ha arribat a Calders. Visca la llum!

Tots Sants

2011-11-04T22:20:00.000+01:00

Per Tot Sants tornen fantasmes ancorats en el passat. Personatges que hivernen a la nostra ment. La mort els ha congelat i sempre més, ens miraran amb els mateixos ulls, tindran el mateix embolcall i diran els mateixos mots. I quan ens visitin, veient-los, veient aquells retrats immòbils, estacats allà, tornarem temps enrere en un tancar i obrir d'ulls, en un sacseig de cap. Tornarem a sentir aquelles olors oblidades, sentirem el fred o la calor, les converses mantingudes, l'escalfor del cos, perquè la ment, la memòria, juga amb totes les cartes que té a l'abast i la imatge, sempre va acompanyada de sensacions. Irreals però gairebé perfectes i sovint camina sola, descabdellant el seu propi somni, aliè els nostres desitjos.
La mort se'm fa un punt i seguit. La malastrugança de marxar massa d'hora, de partir encara tendre, comporta esdevenir sempre més jove, sempre més de mirada esperançada, de mirar endavant i de retenir la joventut que perdem. D'altra banda, el veure partir amb patiment, el marxar amb sofrença, ens retorna als que quedem la imatge un i altre cop amarga de l'adéu i malgrat que el temps tot ho endolceix, malgrat que els cantells s'esmolen, sempre comença la seva pel·lícula amb imatges en blanc i negre i doloroses, però que poc a poc endolceix i tornem a converses encetades antany o situacions viscudes plegats.
Fa uns mesos que mon pare es va morir. I la veritat, la mort me l'ha ensucrat. Estic segur, perquè no pot ser d'altra manera, que no era perfecte, que estava ple de clarobscurs, d'altra banda com tothom, però l'adéu, el comiat definitiu ha anat esborrant allò que no l'embellia i ara, amb el temps, només recordo les coses agradables, els moments tendres i entranyables. I quan una ratlla salta del guió i esdevé lletja, esdevé fora de lloc, car dels morts només se'n poden tenir bons records, trobo mil motius per anorrear-la i de nou retorno als moments de confidències i tendresa. Retorno al ésser immaculat.
Suposo que és llei de vida... o de mort. Els difunts deixen enrere com a peatge per fondre's tot allò que els embrutia i només resta la bellesa, la puresa. I els que quedem, prenem allò bell i les tares, les amargors, els errors s'esvaeixen amb el temps i mirem els que han partit sempre amb un somriure entranyable i un record sincer. La mort doncs, malgrat tot, ens regala un record dolç per a tothom.

Elements per a la reflexió

2011-11-03T22:34:00.000+01:00

Un vídeo que no diu res de nou però que malgrat tot, el què diu caldria que no passés per alt, com passa sovint amb les velles lletanies massa cops sentides.
És un vídeo fet per Videocat on hi ha dades i reflexions de diferents personatges, parlant de la Independència sense embuts.

L'he pogut veure gràcies al bloc Neva dins del vidre i m'ha semblat que era un bon material per compartir... encara més.

El català de TV1

2011-11-02T14:29:00.003+01:00

Cal una mica de paciència. No gaire. Cinc, deu minuts a molt estirar i... caçat! Ja la tens.
Darrerament el futbol m'avorreix un xic. Les jugades maques no, és clar, però un partit sencer fa mandra. Molta mandra. Així doncs, l'altre dia, aprofitant que feien el Barça per TV1, em vaig dedicar a fixar-me com parlaven els locutors. I per cert, sort que no hi era el Fuster. Un crac de la dialèctica, un orador nat, un mag de les paraules... ja m'hi havia fixat abans.
Doncs bé, en una llibreta petita anava anotant totes les errades que feien i consti que no sóc lingüista. Però em feia gràcia. Poca feina direu, però no és cert... o sí, és igual. Al cap de poc vaig començar a escriure i sort que vaig deixar el partit a mitges que sinó...
Vaig veure que la seva relació amb els pronoms febles n'era, de feble és clar. Gairebé mai n'hi havia. Nimietats, direu. D'acord, d'acord. Són massa complicats aquests mots, esborrem-los del mapa si els fan nosa.
Per tant, vaig centrar-me en d'altres errades. Una de clàssica, repetida fins a l'avorriment, era el tenir que i tenir de. Un i altre cop. Per qualsevol motiu, sembla com si ja estigués acceptat, però no i fa mal a les orelles.
Ara, el què em va fer suar més, fou escriure els castellanismes. Mots manllevats directament del castellà i que dits a corre-cuita semblava que fossin nostrats: poderio, guardameta, patada, reprimenta, batir... Tota una lliçó de saqueig lingüístic. Una manera d'enriquir el vocabulari sense esforç.
De vegades també, veia que hi havia problemes de pronúncia, fent sordes esses sonores com a zero o casa.
En resum i deixant-ho aquí, em pensava que seria un pim-pam i finalment va ser més un ratapam. Potser serà un dels exercicis que proposaré als meus infants. Aprendre dels errors d'altri.
Algú potser dirà que no n'hi ha per tant. Ves, no són periodistes tots els que parlen. Aleshores, potser sí que n'hi ha per tant. Cal ser curós.
D'altres potser diran que encara gràcies que ho fan en català. I un RAVE. Només faltaria. Com que ens donen el caramel de fer-ho amb la nostra llengua, malgrat també paguem impostos, malgrat és oficial, malgrat som d'aquest estat, hem d'acceptar un tractament a la llengua de segona i per aquí no hi passo.
Han de fer-ho en català però correctament. No poden maltractar la nostra llengua d'aquesta manera i esperar que agraïts perquè condescendentment accepten retransmetre en català, fer-ho de qualsevol manera i no els diguem res. No poden.
Cal que sigui amb qualitat i en català, només faltaria.

Fent-se presents

2011-10-31T13:07:00.001+01:00

És paradoxal. El mateix mantell opac que tot ens ho desdibuixa, que ens amaga el què tenim a un pam del nas, quan et deixa veure-hi, quan desapareix de la mateixa manera que ha vingut, silent, et descobreix objectes abans impossibles. Sembla com si un pinzell blanc, de pèl escàs, hagués passejat per aquí i allà, saltironejant sense destí. Omplint més espais dels que ens pensàvem, escampant gotes enmig del bosc. Només puntualment el sol en dies afortunats, si l'angle és favorable i l'observador atent, ens deixa veure la tela a contrallum. Petites i grans teranyines escampades arreu, però mai en conjunt, doncs l'angle no incideix igual per a totes.
En canvi, el dia que hi ha boira se'ns descobreixen alhora, totes plegades. Uns instants. Pocs, només fins que el sol llueixi altre cop i faci degotar les minúscules gotes o enlairar-les cel enllà. Mentre aquestes, temoroses, s'arrapen als seus filaments com qui s'arrapa a la vida. Són molt petites, insignificants, però que en conjunt, la unió fa la força, formen petits mars que ens delimiten el teixit i ens dibuixen formes geomètriques capricioses i singulars. Matemàtiques a la natura.
Avui, baixant cap a Artés, he vist que el camí estava vorejat de milers de teranyines i avui, car ahir era impossible, les he vist gairebé totes. Les he notat, perquè la boira també me les apropava. I m'embellien el paisatge i m'endolcien el camí.

És quan caic i m'aixeco sol, que aprenc.

2011-10-28T20:43:00.002+02:00

Sense presses, si us plau.

Sóc dels que crec que les coses s'aprenen fent-les. Costi el temps que costi. Que d'entrada tot és possible i que cadascú ha de trobar els seus límits. Fins i tot sóc dels que creu que a vegades cal una trompada per tal de verificar els límits. Això sí, sempre preveient com pot ser de dura la trompada.
A l'escola sempre tendeixo a deixar fer, a donar la iniciativa i només dono pautes, suggeriments i potser prefereixo un resultat més mediocre, que a vegades passa, que la gran presentació però que està feta bàsicament per l'adult. Crec que li dóna sentit als aprenentatges. A la vida no sempre, potser gairebé mai, tindrem algú al costat que ens va esperonant i corregint, i per tant cal que cadascú raoni i trobi per si sol les solucions. Cal que aprengui a fer treballar el magí.
A l'escola on anava de xic tot eren obligacions. A més a més el no complir els deures establerts comportava una sanció. Un càstig. Per tant no et plantejaves res, cal fer-ho perquè sinó em castiguen. Temps després, jo, com molts d'altres, en marxar d'aquell funcionament ferri i pautat, i entrar a la universitat, ens vàrem trobar les portes obertes i alhora que un món se'ns obria, un vertigen immens ens sacsejava. Allà era responsabilitat de cadascú respondre i no hi havia sancions. Senzillament, els resultats manaven. Érem lliures de fer, però també responsables totals dels nostres actes i ens trasbalsà, ens sentirem d'entrada perduts.
Potser per això sempre he intentat valorar i transmetre més la responsabilitat i el deure pel deure, el fer per un mateix que no pel què em pugui passar, per la coacció, ja que aconseguir aquest aprenentatge fa que aleshores tingui sentit el què faig. Ho faig per mi, pel meu bé i no pas pel que em passarà o em diran.
Aquesta manera de funcionar a vegades costa d'entendre. A vegades sobte, acostumats com estem al món de la sanció, però crec que cadascú ha de veure'n el sentit d'allò que fa, el veritable interès per a ell i pels demés.
Ara, amb el meu fill intento fer el mateix, tot i que costa deixar-lo caure. Bé, ho intento i me'n surto... poc a poc. Però m'he d'esforçar doncs crec que són valors, actituds que l'ajudaran més que no pas el pare que sempre està a sobre, que sempre dóna la solució, que protegeix excessivament. M'agrada ajudar-lo a pensar i més, quan veig que davant d'un problema, que per a ell pot ser immens, troba la solució després de donar-hi unes quantes voltes. Aleshores sempre, sense excepció, la seva expressió es transforma. La seva cara emmurriada i preocupada amb les celles juntes i els llavis serrats es destensen i relaxant la musculatura m'ofereix, si hi sóc al davant i sinó després, un somriure d'orella a orella i m'exposa la solució. Convertint aquell problema abans difícil, en una trivialitat i quan se'n surt, quan veig que troba el perquè, el què o el com, aleshores m'inflo com un paó i totes les reticències que tenia abans en posar-lo a prova, desapareixen i me n'alegro de veure'l cavil·lar. De veure'l créixer.

Se'm fa difícil...

2011-10-27T21:51:00.003+02:00

Se'm fa difícil sentir dia sí i dia també les notícies de les retallades. Se'm fa difícil pensar cada dia a què haurem de renunciar el dia de demà. Veure i conèixer gent sense feina, amics que no cobren, persones que no poden pagar, empreses que just sobreviuen. I se'm fa difícil.
També se'm fa difícil sentir els balls de números, bancs que malgrat enriquir-se durant anys a base d'esprémer els demés, ara els demés haurem de salvar-los, però sense cap contraprestació, sense cap garantia i demà, si tot va bé, tornarem a les mateixes caselles d'inici de joc, però la banca guanya i nosaltres paguem, és clar. No tenen memòria, tampoc cor. I se'm fa difícil.
Com també se'm fa difícil veure la lleugeresa amb que l'Estat mou els diners dels altres, els nostres diners. En reis, esglésies o càrrecs, per exemple. Veure que el futur que s'ha anat construint amb l'esforç de molts dia rere dia, en un tancar i obrir d'ulls per la mala gestió, mala voluntat o bé la mala fe d'uns pocs tot cau per terra com un castell de naips, sense poder trobar suport. Anem enrere, a la societat més ferotge. I se'm fa difícil.
També veure que mentre aquí hem de fer retallades a tort i a dret, perdent guanys socials adquirits amb esforç i perseverança en un tancar i obrir d'ulls sota el lema de la crisis, a d'altres indrets teòricament d'entrada més necessitats - per això de la famosa solidaritat - fan bandera de la seva riquesa i ens ho freguen pels morros mentre paren la mà. Plis, plas.
A més a més, malgrat les teranyines que ens omplen els calaixos, seguim jugant a ser el germà ric, a ser el dandi ben plantat de butxaca foradada que convida a una ronda al bar i quan arriba a casa menja un rosegó de pa sec. Ben cert, en descàrrec del dandi empolainat, que no ho ha triat ell. Varem perdre vàries guerres i encara que diguin que no té res a veure o que això ja és història, és el què marca les cartes del joc. Per aquell passat que ara no volem recordar, que ara veiem llunyà i sense importància, no podem decidir. No manem a casa nostra. Res podem fer mentre passen el ribot allà on volen i malgrat aquí anem necessitats de tot i més, anem fent la gara-gara, sense revoltar-nos i regalem - bé, regalem per no dir que ens fot - a un Estat que ens menysprea, humilia i ofega el suc que després reparteix com vol mentre salivem d'enveja.
Se'm fa difícil no menysprear els que ens coarten el dret a decidir. El dret a existir.

S'acosten dies de teatre

2011-10-25T22:22:00.001+02:00

El 20 N - ja té nassos la data, sembla que se'n fumin - hi ha eleccions. Buf, quina mandra! Més que res perquè no ens serveix de res. Sí, d'acord, alguns diran que si obtenim una majoria o si som clau per a governar a Madrid podrem demanar o reclamar... I un rave! Res de res. Només servirà per petites concessions sense cap mena de transcendència i que a la mínima ens trauran. Perquè encara que a Catalunya els 47 diputats fossin de pensament català - difícil amb els esquizofrènics socialistes o els mercaders convergents - , què farien una minoria en un parlament de 350 diputats? Res, ja ho varem veure amb l'estatut, per exemple. Se'ns pixen a la cara i ens diuen que plou.
El joc democràtic, les eleccions, estan fetes per tal de que les majories puguin esclafar a les minories legítimament. Sense remordiments, avalats pels organismes internacionals. Aquesta lliga és fa difícil de jugar-la ja que saps que mai guanyaràs, ni tan sols empataràs. No tenim opcions. Així doncs, què, pleguem?
Podríem votar en blanc, però serviria de res el vot en blanc? Si votem en blanc aquests computen al global i fan que sigui més difícil encara pels partits petits tenir representació, ja que arribar al 3% és més complicat si hi ha més vots. I el nul doncs? Doncs que fa pujar el percentatge de tots els partits, afavorint els partits minoritaris. Mal menor.
Però malgrat tot ambdues opcions de poc serveixen, bàsicament per demostrar que estàs en desacord amb tots els que es presenten però jugues al joc.
També podríem decidir de no anar a votar, que també és una opció i si fa sol... Doncs bé s'estarà a la platja o esquiant - perquè aquest any serà de neus, segur... esperem - però tampoc en fan massa cas. Només diran aquella vella lletania del caldrà connectar de nou amb la ciutadania o ens hem de plantejar l'estratègia... però demà serà un altre dia i si t'he vist no me'n recordo. A cobrar i viure bé que són quatre dies, perquè passaran el mort als votants sense entonar el mea culpa, els altres que no ho han entès, no que n'estan fins als picarols de nosaltres.
Jo ja fa anys que voto. No me n'he saltat cap. Fins i tot quan vivia a la Catalunya Nord ( aquell bocí de terra que els mateixos espanyols que ara ens deixen votar regalaren a França per afeblir-nos com a nació sense cap legitimitat ) baixava a votar. Petés qui petés i al vespre, hores i hores esperant resultats. Amb previsions i càlculs estrambòtics. Amb això almenys hem millorat. Tot va més ràpid. Però enguany, estic desinflat. Primera perquè Espanya em queda lluny i ferotge, potser encara més que fa uns anys. No me la crec. No em crec que ens respecti, no em crec que ens escolti, no em crec que ens toleri. Segona, perquè tot està construït sobre una base colonial. Sense cap tipus d'oportunitat real de representació nacional, d'expressió nacional, si més no via eleccions. Som i seguirem sent un país ocupat i per tant, no tindrem veu o si més no, no se'ns escoltarà ni se'ns tindrà en compte.
Per tant, aquest any em plantejo què fer, de moment m'arriben vàries propostes. Valorarem i ja decidirem.

Ara sí que va de bo

2011-10-24T20:49:00.001+02:00

Xicoira després del ruixat

I ja en feia gairebé un parell de mesos que no plovia. Eixut, eixut.Però avui, ja diuen que en aquest país no en sap de ploure, a batzegades ha anat plovent. Molt i poc. Poc i molt. Gens i més. Just a l'hora de sortir al carrer o bé quan conduïes, però és clar, mai plou al gust de tothom. I els bolets, crec que no els salvem. Massa que s'ha esperat per ploure. Surten ja dissecats.
Ara, que tocava. I amb l'aigua, ha arribat el fred. I els ressorts d'hivern s'han activat. Tenia ganes de sentir espetegar la caldera al pis de sota, acostar-me als radiadors i deixar que les mans envermellissin a base de rostir-se entre les escletxes d'aquests i després, un cop ben calentes, un cop caldejades gairebé fins a fer mal, tocar-me la cara o fregar-les lleugerament, per després, quan perdin l'escalfor, tornar-les a entaforar al ventre calent. Un i altre cop. Notar com puja la temperatura. Notar les esgarrifances de contrast tèrmic resseguint el meu cos.
A partir d'ara, un nou univers comença. Vidres que ploren pel baf al menor contacte, hores fosques que arriben ràpidament, glopades blanques que surten de la boca en alenar o carrers buits emmirallats. La tardor s'ha fet present i amb ella, imatges que teníem gairebé oblidades. Imatges de postal.
Qualsevol matí, serà gèlid i clar o bé plujós i fred o emboirat i humit o ves a saber. Hi ha tants matisos a la tardor... Però ara tenim al davant força dies per gaudir-ne, per viure noves sensacions. Enrere queda la calor i el sol. Els dies únics, sense variants, estàtics, previsibles. De l'anticicló falcat enmig del mapa del país i dels especials de la meteo que s'inventen per omplir el temps. Res tenen a dir un i altre dia i busquen amb què amorosir-nos el temps.
A partir d'ara però, caldrà sortir equipat. La tardor mai és clara, li agrada sorprendre. Infant juganer. Juga amb nosaltres com amb ninos de palla i si esperem sol, plourà, si volem aigua, lluirà l'astre rei i així fent-nos ballar el paraigües, fent-nos present que som insignificants.

Castanyes, moniatos, panellets i amics

2011-10-23T21:47:00.003+02:00

Dilluns vinent celebrem la castanyada. Altre cop. Un any més i després de l'any passat no fer res. Mal any l'any passat. Massa persones estimades que marxaren.
Però enguany, com veníem fent darrerament, els amics de la colla de l'Alt Vallès vindran a casa. La família de tota la vida. Torrarem castanyes, menjarem panellets i ho regarem tot amb cervesa - una concessió moderna - i perquè no, amb algun raig de moscatell que caurà mentre mengem a cullerades els moniatos revinguts.
Tots plegats som força joves. Ep, d'esperit i de cos, no us penseu. Tot just algun comença a desfullar la quarantena i la resta a la saga, més o menys lluny, però malgrat que potser podríem ser dels que haurien escoltat els cants de sirena del Gwendoline massa cops, nosaltres, tossuts, hem fet orelles sordes i prou. Ens hi hem resistit.
A més a més, amb l'agreujant que als nostres fills els hem acostumat a celebrar la castanyada i fins i tot, perdoneu-nos, oh! Carrefour! Oh, Port Aventura! mostrant-los que pot ser una festa divertida a més de nostrada. Digueu-me sinó si hi ha res més divertit que compartir el temps amb els amics o bé si calen succedanis de disfresses quan la conversa omple i la companyonia eixoriveix.
Els nens segur que jugaran a mil històries. Sempre tenen la ment lleugera i l'esperit obert. Desapareixeran durant la vetllada en alguna habitació i de tant en tant vindran a picar castanyes o a rampinyar moniatos en processó, quedant-se uns instants per sentir-nos conversar i després, amb les mans curulles i un somriure trapella, tornaran a marxar fins la propera. De nen el joc tot ho guia i no cal perdre temps a l'entorn d'una taula si l'amic es mou. Mentre, els grans, ja més escarxofats, pelarem castanyes i encadenarem converses sense esforç, mirant-nos, escoltant-nos i potser serà una vetllada d'aquelles que parles de tot i de res, que el temps s'escola gota a gota, com un cabdell que es desfà lentament o potser la conversa serà més a batzegades, ara un ara l'altre. Parlant d'ETA, de què sinó aquests dies, del Gaddafi i de l'alegria que tindran els empresaris occidentals i els seus governs amb el pastís que els cau a sobre o vés a saber de què, però indefectiblement la vetllada s'allargarà. Segur,som així.
A més a més, com sempre algú prendrà el rol de discòrdia. Tenim aquest joc amagat. Sempre hi ha algú que porta la contraria i repta als demés. Planteja arguments, inventa situacions i tots raonem i parlem i bevem i tornem a parlar i a beure i les hores, passen mandrosament. Dolçament. Sense fer soroll. Entre les anades d'un i les vingudes de l'altre.
Uns tercers iniciaran la conversa o faran afegitons però tard o d'hora, són previsibles malgrat alguna vetllada sorprenent, segur que aclucaran els ulls enmig de la discussió deixant-se bressolar per les veus que debaten. Per l'entorn familiar que els acompanya. Van massa cansats els pobres. I quan sigui tard, molt tard, amb recança, perquè costa tancar aquestes portes obertes amb fruïció, potser algú començarà a fer algun gest, algun moviment com per aixecar-se, com per recollir, però costarà. Segur. Perquè junts, s'està molt bé i és un temps que volem allargar. Un temps que no volem que s'acabi perquè el tenim a les mans, el palpem i és nostre.

De colònies

2011-10-20T23:44:00.000+02:00

És tard. Sóc a Viladrau amb un refredat d'aquí allà baix i no paro de rajar. Ah, i estic de colònies.
Tot just fa cinc minuts que els nens i les nenes són al llit, ja veurem fins quan dura el silenci. És la segona nit i els dies passats, des de dimecres, haurien de passar factura, però ja se sap, les emocions de compartir uns dies amb els companys fa que la son no vingui. A ells, és clar. Jo estic encaparrat i amb ganes d'agafar el llit, però de moment encara cal voltar una mica i qui sap si podrem dormir tota la nit d'una tirada. Ahir, un parell de cops em vaig haver d'aixecar per poca cosa, però cal ser-hi.
Malgrat tot però, m'agrada anar de colònies, tot i que com ja deia fa dies, em costa separar-me del meu fill. Sento que em perdo coses, però és clar, no es pot ser a missa i repicar campanes que diuen els netejapatenes.
Avui però gairebé ja està i com sempre han estat uns dies força intensos, compartint les hores i descobertes amb els infants. M'agrada perquè els coneixes en un altre entorn i a més a més en totes les facetes del dia a dia. S'estableix un vincle, una relació, que fa que aleshores el diàleg flueixi i la confiança creixi.
També serveix per establir una bona base de relació, per parlar-se amb més confiança, per descobrir l'essència de l'infant; com és, com reacciona, com es relaciona, en resum, per veure'ls en acció.
Demà a la tarda ja seré a casa. Amb la família, explicant-li al Berenguer què he fet - cada dia que he trucat m'ho ha demanat, a part del què menjava - i de postres? - i el dilluns, a classe, hi haurà moments que parlarem de temes sense esmentar-los, de jocs o activitats que sabem i només d'esmentar-los riurem o somriurem, mentre que els que no han vingut, no entendran perquè ens fa riure aquella bestiesa. I d'aquí uns dies, potser dimarts, potser dimecres, tornarem a agafar el ritme de sempre i només de tant en tant diran - perquè sempre ho fan - te'n recordes d'aquell o d'aquell altre a colònies? I tots somriurem o assentirem tot sacssejant el cap mentre seguim treballant.

Aprenent dels fills

2011-10-18T22:48:00.003+02:00

Ser pare m'ha transformat fins a un punt que no m'ho hauria imaginat. Les coses les veig diferents. Les relacions també. I ara, quan estic a l'escola amb els infants, sovint em demano pels seus pares, pel què pensen o per les il·lusions abocades sobre aquells marrecs i els vinculo més a una família. Dins d'un clan.

També m'ha desvetllat més sensacions. Llegim a classe un text senzill, com el Zoo d'en Pitus, on tot gira a l'entorn d'un infant malalt i per uns instants penso en què passaria si fos al meu fill a qui li passés tot plegat o bé quan veig un nen amb dificultats penso què faria si fos el meu o quan veig imatges de pobresa extrema amb infants com a protagonistes em pregunto com ho viuria i l'estómac, irremeiablement, se'm remou i els sentiments se'm desperten i m'entristeixo. Sento una mà invisible que em pinça el coll fent que em costi d'empassar saliva durant uns instants i una calor que em puja galtes amunt.
M'he tornat més empàtic, capaç d'entendre més les coses i alhora patir-les més. Potser es podria pensar que és per egoisme, perquè temo viure-ho en primera persona, però si bé també m'ho he plantejat, crec que no és el cas. Crec que va més enllà, que potser és el gran aprenentatge de ser pare. El regal que ens fan els fills, el què ens ensenyen. El vel que ens treuen dels ulls. I potser gràcies a aquest canvi, intento buscar més la manera de salvar aquell mal pas o li dono més voltes a la situació però des d'altres punts de vista que abans desconeixia.
Antany em sentia més sintètic, més racional. Davant d'un problema a l'escola l'enfocava de manera lògica i executava la solució trobada de manera coherent, sense tenir massa maldecaps. Distant fins a cert punt. Era allò i segur que arribava a la solució. Ara bé, tampoc era massa conscient del que els seus pares podien sentir. No podia entendre-ho tant. En canvi avui m'hi sento lligat. Sento un vincle que fa que vegi el món d'una manera diferent, des d'un altre prisma. Connectat.
Mantenint la professionalitat, una escletxa de tendresa crec que ara em guia més. Perquè entenc més el què les famílies senten, comparteixo més les seves angoixes i il·lusions. Perquè m'hi veig reflectit, incapaç de pensar que altres no poden voler el millor pels seus i per tant m'hi projecto. En contrapartida quan veig els casos dels infants més deixats, també m'indigno més. Perquè no ho puc entendre. Perquè sóc incapaç de capir com uns pares no poden sentir passió pel seu fill i voler-ne el millor. Fent el màxim per aconseguir-ne la seva felicitat. Costa de que m'entri al cap.
I per aquesta regla de tres, també em costa d'entendre com imatges d'infants mal nodrits, esquelètics i moribunds, no desperten la compassió i alhora la ràbia d'aquells que poden fer-hi quelcom, d'aquells que poden ajudar a solucionar el problema. Mai he cregut en la bondat natural de les persones, sóc descregut, què hi farem!, però sí que crec en allò que ens pot despertar la mirada suplicant d'un infant si hem estat pares... o potser encara que no ho hàgim estat.

Bicicletada al Montseny

2011-10-16T20:55:00.000+02:00

Pujant a Coll Formic.

Avui he sortit amb els de Calders bike. Normalment fem sortides per aquí, pel Moianès, però avui n'havien organitzat una al Montseny. Així doncs, amb ganes de conèixer recorreguts m'hi he apuntat, encara que feia mesos que no anava en bicicleta.
Hem sortit des d'Aiguafreda i per una pista llarga, més que un dia sense pa, hem anat pujant xino-xano fins a Coll Formic, uns 800 metres de desnivell.
Allà, al bar-refugi-parador a tocar de la carretera hem esmorzat. Portàvem uns 20 quilòmetres i de moment pintava bé, tot i que he de reconèixer que esperava la següent pujada una mica esporuguit. Havíem de baixar cap al poble de Montseny i després pujar cap al Pla de la Calma. Altre cop uns 800 metres, primer de baixada i després de pujada.
Servidor no fa massa que va assíduament en bicicleta i tampoc és massa hàbil, però amb paciència, he anat seguint el ritme. Paciència dels altres, és clar.
Ara bé, un cop hem començat a enfilar cap al Pla de la Calma, les meves cames han pres vida pròpia. Uns moviments, a l'alçada de les cuixes, com si estiguessin plenes de serpents vives, em mostraven que potser en tenien prou, malgrat ser lluny, molt lluny del cotxe. Era com si ballessin una samba sense música. Amb penes i treballs he anat fent, però quan m'he aturat, al baixar de la bici m'he quedat clavat. Com un arbre. Ben falcat al terra per aquelles cames que semblava que tinguessin unes cordes de piano a dins tensades.
Fregues que m'he fet, plàtans, potassa, Isostar... però elles que vivien pel seu compte. Així doncs, veient que m'era força difícil pedalar, he començat a caminar arrossegant la bici. La veritat és que el fort pendent feia que anés gairebé igual de ràpid que els que anaven muntats o poc menys ràpid.
Poc a poc, hem anat pujant fins als 1.285 metres del Pla i a partir d'allà començava la baixada, una rocallosa baixada continuada, fins altre cop a Aiguafreda. Ja damunt la bici he anat fent, menjant-me la pols de tothom i arribant com en Floquet - en pau descansi - i finalment les rampes han desaparegut, tot i que abans m'he repassat varis arbres genealògics...
Al final hem arribat a Aiguafreda havent fet 54 quilòmetres i uns 1600 metres de desnivell positiu. Sí, ja ho sé, no és massa, però és fàcil dir-ho asseguts al davant de la pantalla...
El què m'ha costat més, és saber que això no em costa tant fer-ho a peu en més temps és clar, però en bicicleta, és una altra història, em sento maldestre, nouvingut, tot i que potser amb el temps m'hi aniré acostumant i quan arribi a casa no semblaré el Robocop pel caminar. Bé, l'àvia del Robocop.

Càmera en mà

2011-10-14T21:33:00.001+02:00

Tendresa

És una fal·lera. Sembla que no me'n puc estar. Quan surto, sigui per a fer el què sigui, sempre porto una càmera en mà i quan miro al meu entorn, ho miro en clau de foto. A la bossa ja en porto una de petita per si de cas. Però lluny d'impedir-me gaudir de l'instant, em sembla que me l'amplifica, ja que em fixo més en els detalls. De prop o de lluny. Macro o tele. I després gaudeixo pensant en l'angle, en la llum, en el moviment. És veritat que moltes vegades, no sempre, les faig en automàtic, però sovint m'agrada jugar amb l'obertura i la velocitat. Sobretot si hi ha molta llum o molt poca, els extrems.
I en arribar a casa m'assec i gaudeixo mirant les fotografies. Mirant si he estat capaç de captar allò que volia, aquell instant i ràpidament quan en trobo una que em diu quelcom, vull compartir-lo.

Un llit còmode

Fa dies que intento caçar la guineu. Condueixo amb la càmera a punt, engegada per si la veig i immortalitzar-la. De moment encara no ho he aconseguit. Ara, un cop l'hagi feta, la compartiré, perquè per a mi és una afecció que té sentit en la mesura que la pots transmetre, si pots fer que els del teu entorn arribin a copsar allò que et desperta aquell instant a tu: tristesa, alegria, bellesa, serenor...
Possiblement tot va començar veient fotografies a casa, velles fotografies en diapositiva oblidades al fons d'un armari. Fotografies d'indrets i personatges desconeguts però que em transportaven lluny i em deien molt i ara, amb el temps, m'he afeccionat a fotografiar allò que em sedueix, que em diu quelcom. I fullejo llibres de fotografies i em demano com les han fet. Però no a nivell tècnic, que també, sinó com viu aquell fotògraf, què fa per aconseguir aquells instants i sobretot, què els passa als fotografiats, despertant-se'm la curiositat.

Sense res a celebrar

2011-10-11T22:46:00.001+02:00

Demà anirem a voltar. Però sense celebracions. Capcots i taciturns. El viatge serà silent, quatre mots escadussers tot escoltant les cançons més tristes de Manel i de tant en tant mirades de reüll. Aleshores, quan arribem a destí, que segurament serà la platja - m'agrada aquest estiu que no vol marxar, que s'arrapa com una crispeta al paladar, ja tindrem dies per abrigar-nos - muntarem la paradeta. Res. Una mica d'estris per jugar amb la sorra, per distreure'ns amb l'infant i jugar plegats, sense celebrar res. Brillarà el sol, segur, perquè no pot ser d'altra manera, i anirà acompanyat d'una lleu brisa que ens farà les hores delicioses i el cel clar. Tot, sense celebrar res, és clar. Més tard, potser ens mullarem els peus, començarem tot flirtejant amb l'onatge, ai que m'atrapa l'onada, ves que en sóc de ràpid, fins que al final acabarem xops. Seriosos i xops. Res a celebrar! I quan les hores hagin avançat mandrosament, segurament només mirant-nos ens direm que cal anar a dinar i recollint tots els trastos, anirem directes a un restaurant d'aquells que allarga la temporada, on els cambrers, vestits amb pantalons negres i camisa blanca, amb llànties de principis d'estiu com mana l'etiqueta, ens serviran a corre-cuita malgrat el local estigui buit un arròs força bo, impensable en asseure's en aquelles taules poc agraciades d'un local desangelat, però que sorprenentment ho serà. Després, havent dinat i sense res a celebrar, qui sap si farem un passeig a ran de mar, mirant les onades i deixant-nos portar. Potser, ja ho veurem, amb la càmera en mà per immortalitzar aquella llum especial o aquell onatge generós tot vagarejant sense rumb. Sense presses. Però també sense res a celebrar, quedi clar. I quan fosquegi, ja farts de no celebrar res, que dura es fa la jornada quan res pots celebrar, tornarem a casa, i potser aleshores, somriurem pel dia i ens direm que bé que s'està sense res a celebrar.

Demà a treballar

2011-10-09T23:15:00.001+02:00

Dissabte al Montcau. Diumenge a Savassona. I dilluns, a treballar... o no. Perquè total, són quatre dies. Demà, ben d'hora trucaré, que em fa mal aquí o allà, que aquest cap de setmana tal o Pasqual... i restaré a casa. Mitja volta al llit i a seguir ronsejant, per passar un altre dia amb els de casa. Acabant de beure d'aquest got de nèctar que ha estat aquest cap de setmana... i segur que quan ho digui en veu alta, al matí, quan la Lali es desperti i es llevi per preparar-se el te abans d'anar a treballar, afegirà més aigua. Prou aigua per fer dues tasses ben curulles, perquè sap que encara que ho digui, i ho digui convençut, m'acabaré aixecant i aniré a treballar. Sobreentesos de parella. Mil vegades ho he dit, encara mai ho he fet. Perquè malgrat tot m'agrada la feina i per sobre de tot, fins i tot quan he treballat en coses que no m'agradaven, que també m'ha passat, m'ha dominat un absurd sentiment de responsabilitat i m'he cregut allò de que és el nostre deure i naps i cols, tot i que començo a creure cada cop menys en els deures i més veient que són quatre dies, però ruc de mi m'alço per anar a treballar. Ara, demà...

De la Candidatura...

2011-10-06T05:00:00.000+02:00

A vegades hi ha camins que es bifurquen. De forma natural, sense massa escarafalls. Un bon dia descobreixes que allò que semblava que us unia, que temps enrere havia estat la cola que us mantenia junts, s'ha anat assecant i amb el temps, l'aire i el sol, aquesta s'ha esquerdat i està a un pas de trencar-se. Ep, i parlo de política només.
Doncs això, si fa quatre anys anava amb la Candidatura Democràtica de Calders acord municipal amb Esquerra a les eleccions, ara, temps després, amb els canvis de llista i canvis de model i tarannà, deixant enrere Esquerra, me'n sento desvinculat. Me'n sento alliberat. Amb recança, és clar, però molts són els factors que m'empenyen a decidir-me. Un, malgrat no ser d'Esquerra, és l'allunyament d'aquesta doncs crec que ens garantia uns mínims, un full de navegació que si bé era imprecís i ple de taques, ens permetia saber per quins mars ens movíem. Ens ajudava a acotar-nos en molts camps, des del nacional al social, sempre amb la possibilitat d'anar més enllà, mai menys.
Ara, passades les eleccions i el distanciament de la Candidatura amb Esquerra i us asseguro que no sóc pas del partit, em sembla que aquesta ha pres una cruïlla diferent a l'inici, un rumb que potser no és el que més m'interessa. Els límits s'han desdibuixat, els horitzons s'han modificat.
Tossut de mena, cap quadrat i obtús si voleu, hi ha temes que em semblen cap-dalts i pels quals, no vull haver de renunciar mai. Temes de país i d'igualtat social. Qui ho sap, potser segueixo sent aquell idealista de fa vint anys que es creia allò de que tots som iguals i de que un país lliure és possible. Marquem-nos utopies que el dia a dia ja ens les anirà segant sota els peus, però si més no posem la fita lluny, siguem exigents doncs qui sap fins on arribarem.
Per això, perquè encara vaig amb el lliri a la mà o potser perquè he estat treballant amb gent més experimentada i entenimentada que jo i que encara era idealista, mostrant-me que potser és possible somniar més enllà dels quaranta, no vull deixar de somniar. Somniar en que la raó i els sentiments poden estar per sobre de lleis foranies, somniar que tothom, malgrat el poder adquisitiu que tingui té els mateixos drets i deures, somniar que la justícia ha de ser igual per a tothom, somniar que un dia serem lliures com a país treballant també des dels pobles, somniar que les jerarquies són temporals i atorgades per altres i per això estan al servei dels demés no per sobre dels demés, somniar... i perquè encara somnio, perquè encara crec que allò que ens deien, "ets jove ja canviaràs, jo era com tu", ho deien per enveja, perquè ells foren incapaços de mantenir uns ideals i un tarannà, per això ens volien desanimar i espantar amb lleis i històries de temps pretèrits de lluita per tal de que claudiquéssim com ells. Car els dol veure'ns encara amb aquella espurna a la mirada i el cor encès, ja que els recordem massa el què no han sabut mantenir, el que es prometeren protegir i els fot, en el fons, haver perdut.
La qüestió és que quan vaig entrar a la Candidatura no hi havia unes línies escrites, però la gent que ho conformàvem, teníem unes inquietuds similars, un tarannà proper, però ara ho veig, era casuístic del moment. En qualsevol instant podia canviar tot. Enlloc estava definida l'essència d'aquesta, depenia de qui la conformava en aquell moment i amb el temps, això ha canviat. Ep, legítimament, no me'n queixo pas, les portes foren obertes per a mi també, senzillament que aquest no és el meu vaixell. Ha atracat al port i ara, maleta en mà, segueixo el meu camí en busca de companys més afins, que em donin conversa que em desperti la imaginació i m'alegri el pas.

Encara hi és

2011-10-03T21:31:00.002+02:00

Feia dies que no la veia. Tres, quatre... No ho sé, però un divendres al matí en vaig veure una d'estesa a terra. Al mig d'un revolt tancat. Pelatge fosc, difícil de dir si era la meva amiga o no. Després, dies i més dies sense veure'n cap. Alguna merla, força esquirols, però de guineus res. I avui, finalment, al matí l'he vist. Un instant. Fugaç. Intens. Mirant-nos de fit a fit, just abans de que marxés rere uns arbustos de boix. Saltant. La cua al darrere dansant al compàs del seu caminar. De comiat la punta blanca allunyant-se. Semblava que m'esperés per dir-me, tranquil Sergi, estic bé. Trista, però bé. Era un amic, el meu amic. Perquè sempre me l'he imaginat femella i l'altre, suposo que mascle, vés a saber perquè. Ara haurà de buscar companyia de nou. Tornar a cercar corriols i senders a la recerca d'un company de camí, d'un amic que li faci més suportable l'hivern.
Però malgrat tot, està bé. No li ha passat res. La meva amiga encara volta per aquests boscos i potser demà o l'altre, ens tornarem a veure i sense cap mot, només mirant-nos, ens desitjarem un bon dia i fins aviat.

Veus de fora

2011-10-01T14:45:00.000+02:00

M'he llegit l'entrevista que li varen fer a Juan Carlos Moreno, catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid, a raó del seu darrer llibre publicat que es titula " El nacionalismo lingüístico". Deixa algunes perles d'aquelles que ajuden a reflexionar. Aquí en teniu algunes...

... No només l'Estat no ha transcendit la qüestió nacional, sinó que es basa en una nació, una cultura i una llengua concreta, que segueix sent la llengua castellana.

... Jo no veig a ningú que digui que el català és superior al castellà lingüísticament...

... Els catalans no pretenen que es parli català a Màlaga o a Castella-la Maxa. Jo no conec cap catalanista que defensi això. En canvi, els castellanistes sí que defensen que el castellà sigui dominant a Catalunya...

... Es parla de drets individuals, però les llengües existeixen dins d'una comunitat lingüística, no es tracta d'individus aïllats. Si jo me'n vaig a Alemanya, puc tenir tot el dret del món a parlar castellà, però haig de parlar alemany. Perquè m'estic integrant en un col·lectiu amb unes relacions lingüístiques...

... L'única immersió lingüística que conec és la del castellà...Diríem que ensenyar en castellà a Madrid és immersió lingüística? Jo no ho diria pas. Per immersió entenem quan una llengua oficial no és la llengua de la població i s'obliga a fer servir aquesta llengua a l'escola ...

... Si a un nen català se l'educa en castellà, que hi ha molts més llibres, més programes de TV, més oportunitats, el que es propicia és que el nen digui: "Ah, jo parlo en català amb la meva família, però a mi el que m'interessa és el castellà, perquè em dóna més possibilitats. Precisament per això, el castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya...

... el castellà és una llengua de segona a Catalunya i que està perseguit...És que hauria de ser de segona, és clar que sí...A Madrid, si és que existeix, el català és una llengua de segona o de tercera...La idea que el castellà s'ha perseguit a Catalunya és una manipulació ideològica. Qui ha anat a Catalunya sap que això no és així, però el qui no hi ha anat s'ho acaba creient.

... l'ideòleg del nacionalisme lingüístic de la llengua menys poderosa passa a utilitzar els mateixos arguments d'autoconsciència lingüística que fan servir els qui defensen les llengües perifèriques. Però, en aquest cas, ja no els semblen arguments nacionalistes. Quan jo defenso el castellà a Puerto Rico, amenaçat per l'anglès, no sóc nacionalista; quan fan això mateix els catalans, llavors sí que es considera nacionalista...

Bé, encara que nosaltres potser ja ho tenim clar, també va bé que algú del brau se n'adoni i en parli, encara que difícilment arribarà a convèncer ningú dels convençuts...

Quan hi ha crisi, tots som iguals... o no!

2011-09-29T22:42:00.001+02:00

Amb un parell de collons... i perdoneu l'expressió. Que estem en crisi... Doncs tibem de tòpics.
Haurem de fer molts sacrificis, deia impertèrrit. Ni li tremolava la veu al sant baró. Serà la demència senil? Serà a micròfon tancat? Perquè si mai es va perseguir el català i ho deia amb aquella faç immutable, amb aquell pit de pollastre ple de condecoracions felipistes entre d'altres, ara que caldrà fer sacrificis, què entenem per sacrificis? I qui els haurà de fer? Nosaltres... ells. Ja ho veig, farà un pas endavant. Es postularà com a exemple. En comptes de netejar el Bribón amb aigua embotellada Evian 3.5, ho farà amb aigua de l'aixeta de la Barceloneta. O bé en comptes de tancar tota una planta d'hospital per operar-se dels carnots, per estalviar en tancaran només mitja, la d'oncologia, què carall! Cal ser solidari!
I mentrestant tothom calla i parlen del gran paper que va tenir el 23F i durant la transició, per mantenir-lo i fer-li la gara-gara, com si obviessin que és el successor del dictador i que durant l'intent de cop d'estat, senzillament va temptejar el terreny per veure a quin bàndol s'alineava, només faltaria. És un supervivent.
Després tenim els altres, els que també parlen d'estrènyer-se el cinturó. Es veu que també ho estan passant malament i si no volen apujar l'IBI de les segones residències, no és perquè ells en tinguin dues, no! És perquè ara no és el moment. Però ja ho farien, que també tenen cor. Espereu-vos uns instants.
Mentre, els tercers en discòrdia són els de més enllà. Els que de tant tocar els diners dels altres, de tant emmagatzemar-los, canviar-los, prestar-los, remenar-los, han acabat gastant-los i no avesats a les pèrdues, errats amb els seus tripijocs, també creuen que cal compartir, que cal repartir... no els guanys, és clar. Abans se'n deien usurers, ara fan el mateix però tenen altres noms més dolços. Menys ofensius, encara que també menys descriptius, més allunyats de la realitat.
Per això, quan els sento parlar amb aquell aire paternalista, afligits de debò, solidaris de tot cor, pedagogs de primera, parlant com si tinguessin els mateixos problemes que té la gent normal, se m'activa el sistema digestiu i els budells es remenen i els gasos, plens de memòria política nominal, surten propulsats amb dedicatòria inclosa. Sempre he estat més procliu a compartir, què hi farem!
Però com poden sortir amb aquesta fredor a reclamar sacrificis a metges, mestres, autònoms i agrònoms entre d'altres? Com poden acabar de parlar de la crisi i marxar sense enrogir ni un bri cap a una de les seves residències palauet aturant-se segurament, i perdoneu-me la possible demagògia, a sopar al Bulli, al Gorría o al Racó de Can Faves?
De nen sempre em deien, si vols fer-te ric, no treballis. Innocent de mi, no ho entenia, perquè tot seguit em deien a corre-cuita que calia treballar i esforçar-se, que en aquesta vida tot es guanya amb esforç i suor. Perseverant! Suposo que temien per mi, que no em vinguessin segons quines idees i em tornés un caragirat. És difícil accedir al cercle d'escollits, al club de prohoms. Ara bé, veient tota aquesta elit, doncs què voleu que us digui, potser sí que vaig començar massa d'hora a treballar, però segurament m'he estalviat fer pactes amb el banyetes, qui ho sap... o molt pitjor.

Ahir vaig fer anys.

2011-09-27T21:57:00.001+02:00

Ahir vaig fer anys... Que demani un desig, que demani un desig, em cantava Manel de tornada cap a casa entre revolts obacs i plens ja de fulles marronoses. I jo, abstret al volant, sentint-me especial. Escoltant la cançó dedicada sense sentir-la fins que el xerric d'un pneumàtic, del meu, després d'un dels revolts tancats m'anuncià que la cançó feia estona que s'havia acabat. Tot seguit la mirada fixe a la carretera conscientment i esperant veure la meva amiga. Però no aparegué, va ser un esquirol negre que marxava i no la guineu, que és cara de veure darrerament, qui em desitjà un bon aniversari. Ara, res és menys i tampoc li faig un lleig.
I vaig fer anys. Un de més i suposo que com deu fer tothom quan fa anys, vaig fer recompte. Format Super 8, sense so. Amb d'altres cançons de fons, suposo que també de Manel, anar passant imatges d'aquest darrer any. Del darrer viscut. Algunes de prou tristes, d'aquelles absències que són presents, que notes un buit físic de tant en tant que et trastoca, d'altres d'alegres, moltes del fill, de la parella, dels amics... Però serà perquè són més fortes, serà perquè són més pesades, les tristes sembla que tenen més fotogrames i que surten més sovint. Sembla que volen anar apareixent i només amb un cop de mà distret com qui espanta mosques desapareixen fins més tard. Però sempre tornen, és clar.
I en arribar a casa un pastís. Era per sopar però el Berenguer, que l'havia fet amb la mare, no se'n podia estar i només sentir-me, vine que veuràs el pastís, que veuràs les espelmes, que veuràs... i sí, el vaig veure. Un pastís especial. Un pastís únic. Per amagar-lo, com si cregués que en Berenguer se n'oblidaria, la Lali el deixà al forn i encara que era poc calent, ho era prou com per fer vinclar les espelmes. Per fondre-les sense pietat. Vaja, dels millors pastissos que m'han fet, si més no dels més divertits i originals. Tots tres vàrem riure força davant de la sorpresa i després, per celebrar el dia, a passejar. Entre vinyes. Com sempre, perquè en el fons, cada dia és especial i no cal un aniversari per fer quelcom de diferent. Si més no per a mi, és clar, perquè després del viscut enguany, crec que si esperem a un dia concret per fer quelcom, per gaudir plenament dels que estimem, potser farem salat.

Manel

2011-09-25T21:24:00.001+02:00

Divendres vàrem anar al concert de Manel a Manresa i en vàrem gaudir. No massa gent, a ran d'escenari i amb moltes ganes de veure'ls, sobretot de sentir altre cop les lletres de les seves cançons, en directe ara, així com dels comentaris que hi posen entremig. Tenen la virtut de trobar la frase justa, la paraula encertada i amb quatre mots ben escollits et transporten lluny o et dibuixen un decorat immens al davant. Són uns veritables creadors d'il·lusions, uns mags de les paraules.
Ep, sempre a parer d'un servidor, un analfabet musical consumat però que té clar el què li agrada i que reconeix que les seves cançons li desperten certes emocions.

Torna a ploure

2011-09-24T14:42:00.001+02:00

De matinada tronava de lluny. No se sentien els espetecs del llit estant però la Píxel, la gossa, rascant la porta amb insistència - l'edat la fa més poruga - ens ho ha fet notar fins que l'hem deixat pujar. Després, acabats de llevar, hem mirat per la finestra amb ulls lleganyosos el xim-xim constant que anava xopant els camps. Feia dies que no plovia seguit i els cargols, farts de secà, han sortit a celebrar l'orgia d'aigua i frescor, al seu pas, és clar. Tindran dies, s'acosta el seu regnat, el dels dies humits.
I a tocar, mentre la cortina d'aigua suau anava calant a poc a poc, com les coses bones que es fan sense presses, uns arbres assedegats s'alliberaven de la pols que aquests mesos els ha cobert, del seu vestit d'estiu. Una pols que els havia arribat a canviar la tonalitat i afeixugar unes branques vincladisses. Mesos potser des de l'última veritable pluja.
I mentrestant, a fora ningú. Sembla que les primeres pluges ens agafen d'improvís i necessitem dies per veure que no passa res. Que podem sortir sota la pluja, aquella desconeguda que ens visita puntualment i no ens descolorim ni encongim. Bé, físicament, perquè d'esperit, cadascú té les seves dèries. Més endavant ja no en farem cabal, ni de l'aigua, ni de les olors, ni dels animals, serà la constant. Ens n'avesarem.
Avui però, feia goig sortir al carrer. Encara no s'havien format els petits rierols de desguàs, tampoc cap bassal, però el terra, obert al cel, es delia per aquell ruixat i el xuclava d'immediat. Aleshores, sota els peus, aquell sòl dur i esquerdat, s'esponjava a poc a poc amorosint-nos el pas, senyal de tardor, és clar.

Nas de mocs

2011-09-22T22:24:00.002+02:00

Si l'altre dia era el dia del tomb, del canvi d'estació, agradable i tranquil, des de fa un parell de dies és el dia dels mocs. Bé, del nas de mocs i us asseguro que de nas, en tinc. Potser l'aiguat càlid que m'assalta em passa per fer-me el valent i sortir amb el cap moll de bon matí, encara que ho faig sempre. Ja ho deia l'àvia, així et constiparàs, beneit! Ara, un és cabut i home de rutines, què hi farem. O potser és perquè al remenar mobles i llibres a l'escola, després de les vacances estan plens de pols, tard o d'hora ho pago. Sembla com si la pols m'esperés per assaltar-me a la primera de canvi, peça dedicada per l'autor, només a mi. Volves solitàries a la caça d'un nas, del meu nas.
Què hi farem, no ho sé! L'únic que sé però, és que darrerament he anat enganxat a un tros de paper humit, àlies mocador, que sovint havia d'anar canviant i gairebé sargint en certs moments.
A més a més, de tant mocar, al final acabes amb el cap com un timbal, com si a dins uns follets entremaliats s'asseguessin amb una agulla de fer mitja ben aferrada, a esperar que et moguessis. Mirant on la clavarien. I al vespre, estirat per fi, quan deixes enrere aquell goteig transparent que només alliberes sense control quan estàs sol en zona neutral, zona permesa de caiguda de líquids, descobreixes que respirar se't fa feixuc i alenes com un peix fora de l'aigua. Vaja, una agradable companyia.
I per acabar-ho d'adobar, l'endemà, si l'aixeta s'ha aturat, és un misteri que només desvetllaràs a la primera mocada, que per cert fas amb un cert deix de por, el nas se t'anirà escamant a mesura que passi el dia. Exfoliant, que queda millor. Serà com un llibre obert. Ple de pàgines que voleiaran al vent donant-te un aire intel·lectual.
Avui, pel què sembla la cosa va de baixa. Sembla que passo a la part saberuda. Demà, a vigilar amb el vent, els mobles i el cap, no hi recaiguéssim abans no haguem fet tot el canvi de pell i reposat de mocadors.

S'acosta la tardor

2011-09-19T21:55:00.001+02:00

Avui ha estat el dia. Matí fred, sí, d'acord, no ha glaçat, però 6 graus quan venim de no baixar de quinze bé pot semblar fred. I matí clar. Diàfan que diria algun grup d'ara, d'aquests grups que emergeixen com bolets i es mantenen surant gràcies a reinventar-se dia sí, dia també i no temen usar un vocabulari més ampli, menys col·loquial. I tot plegat amb un cel blau de fons, net de núvols excepte la traça d'algun avió que s'allunya somnis enllà.
A la tarda, després de plegar, una conducció dolça, encadenant els revolts un rere l'altre, amb les temperatures més càlides, la finestra baixada i una lluïssor d'aquelles que el sol ens regala. De les que et parlen de tardor.
Amb la feina gairebé feta, torno a casa. Solitari entre revolts flanquejats d'arbres que serveixen d'amagatall d'alguna guineu - crec que deu ser la de sempre però tampoc ho puc assegurar- que fuig quan entreveu el cotxe, ni abans ni després, sempre m'espera. Just perquè vegi la seva cua onejar entre els arbres i suposo ella sentir unes notes llunyanes del meu Cd. Deu agradar-li la música que escolto o espera per assegurar-se que torno estalvi a la llar.
Després, en arribar a casa, celebrem el dia marxant a passejar, anant a jugar amb la sorra i l'aigua que nosaltres portem. En Berenguer, el fill, feliç de totes, content de tenir-nos per a ell finalment. El dia se li fa llarg. I junts, en qualsevol camp, avui Serramalera, amb Montserrat de fons, fent pastetes i corrent aquí i allà.
Aviat els dies s'escurçaran de cop i en arribar a casa, fosc tancat, haurem de restar enclaustrats. Pendents del fred i del què caigui del cel. El temps manarà.
Avui però, encara a les acaballes de l'estiu, amb aquell romanent de saldo a favor, hem pogut acomiadar-nos dels dies llargs i assolellats, dels dies mandrosos i càlids, però gaudint ja del què la tardor ens promet. Frescor, tons suaus i aire esbullant-nos els cabells.
Avui, ha estat realment un bon dia.

L'escola, s'allunya de la realitat?

2011-09-18T16:57:00.001+02:00

Tot et ve de nou. De cop i volta, un dia sobtat, abandones l'embolcall que et protegia i t'encamines a un nou escenari. Deixes de ser el centre d'atenció, l'únic, encara que a vegades comparties espai amb d'altres que aviat marxaven i te n'adones que entorn teu només gira alguna mosca emprenyadora i res més. Descobreixes que el món gira com vol, lluny de tu.
Aleshores, aquest dia et capbusses en un món nou, desconegut. On les normes són independents dels teus interessos i al principi et xoca. I et reveles. Amb plors, comiats emmurriats i rebudes fredes. Però poc a poc vas situant-te tot descobrint que aquell capoll que t'ha protegit, s'esquinça en mil bocins i has de valdre't per tu sol... Bé, l'adult et socorre si cal, però intueixes que tot ha canviat i t'aferres a algun tros de capoll encara prou gran.
Vas creixent. De res serveixen ara els teus desitjos, de res serveix el què vols, l'engranatge mana i a partir d'aleshores, ets gran, una peça més de la màquina i les normes canvien, però què hi faràs? T'adaptes, ves sinó. Ets mal·leable i amb els dies acabes acceptant i fins i tot gaudint del nou estat. A més, per sort, les premisses són compartides amb els de casa, van a una i això et facilita la comprensió, l'adaptació.
I un pas porta a l'altre i canvies a l'escola dels grans i veus que t'ensenyen amb el cor, amb molt de cap. Volen fer persones. Persones millors diuen. Sembla que tot està encaminat a fer persones més obertes i dialogants, generoses i sinceres, compromeses, responsables i aleshores un dia descobreixes una paradoxa. La gran paradoxa actual. Una errada del sistema. De cop el roig s'encén. Les alarmes rugeixen. Temps enrere ja ho endevinaves però la tossuderia d'uns i la insistència d'altres et feia obviar els senyals que tenies al davant. Allò que et diuen, allò que t'inculquen, xoca amb el què hi ha portes enfora, on la jerarquia dels valors és totalment diferent i el què es valora, no té res a veure amb el què allà s'ensenya. Modèstia, companyonia, solidaritat, comprensió, afecte... dóna pas a competència, rivalitat, individualisme, materialisme... Per tant, algun pla està equivocat. Algú s'ha confós.
Caldria doncs canviar de portes endins per adequar-se a la realitat que mana? Quin dilema! O no. Vaja, estic convençut que caldria canviar, però de portes enfora. Caldria que l'exterior s'impregnés de la dolçor dels ideals. Que tornéssim a la infància, que ens guiéssim pel mestratge d'aquells personatges repetitius i capgrossos entossudits a fer-nos compartir, estimar, dialogar... Però és difícil. Poc a poc els mites cauen i veient-te estrany en un món paral·lel, acabes claudicant i només puntualment reprens allò que aprengueres i que en el fons del teu ésser sabies que era el camí, però massa arbres, massa esvorancs, te'l creuen i fan que tard o d'hora passi factura i esdevinguis un altre ésser solitari. Preocupat en el propi esdevenidor i en el propi benestar, maquillant aquest egocentrisme amb pinzellades de solidaritat, econòmica si no tens temps o de presència si no vas molt folgat. Ara bé, el pas pel món utòpic, idealitzat, harmoniós, per sort deixa empremta i qui ho sap, potser algun dia, potser demà, tot canviarà.
Serà per això doncs? Serà per aquest el motiu que malgrat picar pedra, malgrat anar contracorrent, els valors als primers passos es segueixen inculcant, segueixen vigents ?
Segurament l'ambició ens mana. El desig d'un esdevenidor diferent. Sabem que educar és una feina de futur i potser, només potser, els d'avui mantindran la flama apresa de petits i canviaran l'esdevenidor, sense deixar-se corrompre pel tarannà que domina. Pel corrent que ens mou.

Aquella por que ens acompanya

2011-09-12T23:05:00.001+02:00

Hi ha pobles que l'onze de setembre aprofiten i com aquell qui no vol la cosa, pengen l'estelada tota sola, però l'endemà, ben d'hora i amb el cul prou premut com perquè no hi passi ni una moneda de canto, la treuen ràpid. Zas! No fos cas que es retingués la imatge a la retina i agradés i en volguéssim més... o algú es queixés.
En canvi al cor del Moianès, com en el còmic aquell del poble gal, sempre n'hem estat d'originals. Quan alguns parlaven de posar i treure l'estanquera per la diada, fent un pas endavant, aquí vàrem ben instal·lar l'estelada. Ni cintes ni gafets, fil ferro i ben estacada, no fos cas que el vent se l'endugués - com les nostres il·lusions- .
Ves què hi farem, ens agraden les formes geomètriques i si tenen cinc puntes i gens de blau, millor, ja que acompanyada de blau recorda massa les dels nens que quan es fan grans volen governar també a Madrid i això fa al·lèrgia, ja ho sabeu. Però enguany, per ser més que ningú, sempre cal innovar, I + D calderí, en comptes de posar-la o canviar-la, cansa això de vetllar pel pal i ves quin color hi posaràs, s'ha tret de l'ajuntament. Punt i final. Bugada, potser? No ho sé, però després de quatre anys i sense cap incident, ans al contrari, acord general semblava i satisfacció continguda, s'ha tret. Adéu. Apa siau. Au revoir. Bye, bye. Sense dir res, en silenci, amb nocturnitat i traïdoria i qui calla, atorga, l'estelada ha desaparegut. I és que feia por. Què caram! Això de mostrar-nos lliurement, tal com som i dir el què pensem a tothora però amb respecte, esporugueix.
Sembla que és més fàcil parlar de sobirania, d'independència i de país a cau d'orella en rotllana i pels convençuts, ja ho diuen que les paraules se les emporta el vent i si t'he vist, no me'n recordo, que acompanyar-ho d'actes de reivindicació popular conseqüent i coherent tot avançant un pas i prenent el lideratge. Ai las, amb l'església hem topat.
En aquesta vida tot plegat es basa en detalls, en simbolismes i petites coses, que poden esdevenir en conjunt grans i demostren el tarannà de cadascú, i enguany, sense cap oposició exterior, sense cap queixa ni comentari esbombat, ja hem perdut una petita batalla autocensurant-nos, tallant-nos nosaltres mateixos les ales abans que ningú. Just en el moment en que les començàvem a estendre, a provar-les.
I és que aquest és el tret diferencial de Catalunya. Ni el turisme, ni la llengua, ni Montserrat. No cal un estat barroer i matusser com el que ens ocupa, no cal ningú que vetlli per la unitat i la legitimitat estatal, nosaltres mateixos ja fem de fre de les nostres aspiracions. Seny n'hi diuen alguns. Respecte d'altres. Però al darrera s'hi amaga el gen català: Una por visceral a tot, una por ancestral a tot. Des del què diran al què pensaran, passant pel què em faran o el que perdré. Per això i només per això, per les nostres pors, les nostres misèries, el nostre canguelo, segurament mai aconseguirem l'alliberament nacional, ens espantaria massa caminar sols...
Tot i que espero estar equivocat, és clar.

Ve de lluny el tema de la llengua

2011-09-07T20:38:00.001+02:00

- 242.61.08, 242.61.08... Ja ho sabeu, si mai cal... i el número escrit en lletres tremoloses, de persona gran poc avesada a escriure, a la pissarra Veleda. Anant-lo repetint, mirant-nos amb ulls tendres.
Això sí, amb un permanent que faria que el nombre perdurés allà escrit temps i temps i sempre que féssim servir la pissarra per dibuixar o escriure, al capdamunt, el número de telèfon, de la tieta, que tampoc era tieta, sinó tieta àvia però que el fet de sentir com sempre li deien tieta, va fer que acabéssim dient-li així, allà a Barcelona, quan érem xics.
Era pelletera. Vivia en un pis estret d'un barri humil després de moltes escales, encara més estretes, amb olor de pells i plena de retalls de pell: A sobre al balancí, al dormitori, al bany... Qualsevol racó ple d'aquells retalls flonjos i agradables. Suaus. I sempre en arribar els preníem i amb la mà estesa asseguts al balancí, gronxant-nos, ens els passàvem per la cara, sentint el pèl acaronar-nos, olorant-lo. Gaudint-ne.
La sola visita a la casa era un esdeveniment. Tren, passeig, carrers estrets amb pisos alts, gran ciutat, sorolls, olors. Moltes olors. Més sorolls. I amb ella sempre algun detall. Un any una joguina de plàstic, ara que hi penso, que n'és d'estrany aquell regal, però aleshores ens agradà. Una rèplica d'un peatge. Les casetes taronges de plàstics, uns personatges de plàstic que cobraven i uns cotxes petits de plàstic perquè hi passessin. I paguessin, és clar. Segurament de petits ja ens preparaven pel què vindria.
I sempre tenia algun conte i sempre ens parlava de com n'era d'important mantenir la llengua. De com havien patit, ella i tothom. Sobretot ella amb un germà fugit a l'altra punta de món a qui mai veia. I quina sort que tindríem. Que ells havien hagut de lluitar, de sobreviure, d'amagar-se. Que ja els hagués agradat poder estudiar en català. Poder viure en català. Però que malgrat totes les pegues, totes les privacions, no ens prendrien la llengua ara que la teníem. Era d'ells i per sort, ja era nostre. I malgrat no tenir estudis, malgrat saber-ne poc d'escriure o de lletres, l'escola li havia estat vetada, ho tenia clar i defensava amb dents i ungles la llengua, com tothom al barri, fossin d'on fossin. Perquè els unia, perquè els feia un com a poble, vinguessin d'on vinguessin. Era el tret comú, i la conservarien, encara que els la volguessin prendre per fer-los creure que eren diferents i dividir-los, i fer sentir a uns de primera i altres de segona. Però no ho aconseguiren, la llengua els enfortia, ho sabien. A tots, com ara... De moment.

De la immersió II

2011-09-05T23:31:00.001+02:00

Com més va, més indignat em sento. D'entrada semblava que res,que el què passava era un foc d'encenalls, tres que volien viure ala seva bombolla castellana taurina i ja està. Sense interacció ambels nadius, sense contacte amb els indis catalans. Qui ho sap, potseres pensen que tenim polls. Doncs res, per a ells anava el rostit i pels seus fills,RIP a la seva educació ja que la ignorància és difícil decombatre des dels arguments raonats. Com li faràs entendre a algúque no ho ha viscut que com més llengües, millor? Que per aprendreuna llengua cal viure-la, cal envoltar-se'n, cal sentir-la?
Però ara, a mesura que els caspososparlen, els dels tribunals d'allà el brau que fan mèrits aquí -estan a la legió estrangera de pas, de ràtzies pobrets – tot es vaaclarint, malgrat posen aigua al vi. Malgrat la pell de xai que elscobreix. Primer ens parlen dolçament d'un petit retoc sense fons,però que després resulta que toca fons de veritat i fa trontollarels fonaments de l'edifici. Ahir no passava res, tranquil, Jorditranquil, però ara, sembla que sí que passa, que al que operen dela cama però no a la Seguretat Social, aquell que deia que " nunca obligamos a nadie a hablaren castellano" aquest Nadal dirà "el catalán es la únicalengua vehicular en Cataluña" i tots a creure'l. Paraula derei.
Ara bé, el problema no és que unes famílies hagin posat unademanda, no. El problema és que tenim un sistema tan fràgil idepenem tant de l'Estat que qualsevol persona ens el pot fertrontollar. Per exemple, tres famílies. Tres famílies que presumiblement tenenpocs coneixements pedagògics, menys lingüístics. El major títol,com deia aquell, a menys que ens demostrin el contrari, una etiquetad'anís el mono. Vaja, que de moment em sembla que cap ha mostrat elseu Cum Laude en sociolingüística, pedagogia o lingüística. Tresfamílies que poden posar en qüestió, com si de futbol enqualsevol tasca de carretera parlessin, un sistema que fa més detrenta anys que està instaurat al nostre país i fa que no hi hagidiscriminació a les aules per motiu de llengua, avalat per expertsen la matèria i que aconsegueix que els infants en acabar l'etapaeducativa siguin competents en ambdues llengües. Que per cert, és el que tots volem,és clar. Doncs si fossin experts, que ho dubto, car sinó en veurienels beneficis i callarien com uns putes, m'estranyaria que anessin encontra de l'aprenentatge dels seus fills. D'un sistema que s'hademostrat eficaç, integrador i resolutiu. Ara bé. malgrat tot, malgrat queres els avala, excepte l'odi d'uns tribunals sectaris, tiren perterra la feina feta per milers de persones. Així, en un tres i no-res.
Deia la consellera, voleu que al pati juguin catalans contracastellans? Voleu que segreguem els infants, que la llengua divideixien comptes de ser una eina d'unió? Voleu obrir la caixa de pandora ique la pau social del país trontolli? Doncs aquest és el camí.
Segurament aquests denunciants, que potser estan mal assessorats,car CCC, que vindria a ser com KKK però pel català, prioritzen unsinteressos personals enfront del desenvolupament cognitiu d'aquestsinfants i els condemnen a ser sempre més estrangers al seu país. Amés a més, afegint-se al carro, a punt per a esgarrapar minuts depantalla, després d'un excés de sessions d'UVA i bótox derebaixes, surten els dirigents del PP a assegurar que tenen el seudret. Poden opinar des de la ignorància.
Doncs d'acord. Opinem des de la ignorància. Jo opinaré sobre l'energia nuclear. Destapem elsreactors, què carall. Malgrat no en sé un borrall. Però és clar, aalgú o altre, potser el sopes,potser el nudista, potserqui busca notorietata través d'altres car ell té menys feeling que un cigró bullint enuna cuina nepalesa, els interessa buscar un conflicte on no n'hi ha,al preu que sigui, ja que d'aquesta manera surten de l'anonimat, de l'armari o deltraster i esgarrapen un vot o dos, vés a saber.
Està clar que mentre en aquest país les decisions importants vinguind'allà, mentre aquí siguem una colònia sense capacitat de prendreles decisions importants, ho tenim pelut. Molt pelut. Estatut, seleccions, impostos, peatges... Haurem decomençar a practicar també el català en la intimitat... O no!!!Qui ho sap.

Sobre la immersió lingüística

2011-09-03T22:27:00.001+02:00

A vegades costa trobar en paraules d'un i sota l'atiament de quatre buscabregues els mots per expressar amb serenor allò que ens crema per dins. Sobretot em passa ara, quan ataquen un dels pilars bàsics de l'èxit integrador d'aquest país. Ara bé, quan trobes en d'altres persones expressada la idea del què penses des de la distància i fredor justes, sense cap tipus de sospita d'alineament ideològic, i veus que és aplicable perfectament a la teva realitat, t'adones que malgrat que a vegades l'ofuscament ens impedeix articular el raonament amb claredat, aquest no és erroni, car d'altres més saberuts ja ho han pensat, doncs han passat per situacions similars.
Amb aquesta sentència a la immersió no es potencia l'ús del castellà al país o la salvaguarda d'uns hipotètics drets de l'infant, sinó que s'ataca la supervivència del català i per extensió del país, tot prenent com a hostatge per justificar-ho l'infant.
Deia Guy Héraud a Langues et peuples de l'Europa i crec que del tot aplicable a l'atac que pateix la immersió lingüística:

" Quan el federalisme europeu reivindica la unitat, és per respectar i servir millor la diversitat. La diversitat lingüística, sobretot, és una font de riquesa. Prenent-ne cura, no es defensen solament els drets de la persona, es defensa també un patrimoni cultural que beneficia tota Europa i tota la humanitat " " La diversitat cultural juga el paper d'un multiplicador de l'art. En efecte, com més pobles, més expressions diferents possibles dels valors estètics en els diferents camps i en els diferents estils. Un poble que mor és una cara que desapareix del prisma de les arts. La salvaguarda de les comunitats lingüístiques és també un dels deures fonamentals de tota agrupació política. Fins i tot podria parlar-se de l'existència per part de les pròpies ètnies d'un deure de permanència. De la mateixa manera que la moral individual prohibeix el suïcidi, la moral de grup obligaria a les comunitats lingüístiques a sobreviure i a desenvolupar-se. Si s'accepta això, la defensa de les llengües troba un doble fonament: un fonament subjectivista democràtic ( el dret a la vida de cada poble ) i un fonament objectivista ( el deure de cada poble a contribuir a l'enriquiment cultural d'Europa i del món ) . "

Cloure l'estiu

2011-08-31T22:11:00.003+02:00

Que en són de dolces. Collides d'una en una, en família, cercant entre un munt i escollint-ne les millors. Les més grosses. Les més vistoses. Cridaneres per definició. Les altres les deixem, per demà o un altre dia que mai arriba. Només un dia per collir, per cloure l'estiu. Més dies seria massa dolorós i tampoc tantes en volem.
El fruit dóna sentit a moltes coses, entre elles a la planta espinosa i persistent. Tradició ja instal·lada, agredolç comiat d'estiu, la seva negror ens recorda que tot s'acaba. Que tot té un final i les vacances, ves què hi farem, també.
Quan vespreja acabem plens d'esgarrinxades, de dits lacerats i tuppers plens. Dies després, a casa, qualsevol tarda, a pesar-les i bullir-les. A preparar la melmelada que més endavant, amb el fred o les fulles caigudes, ens portarà la fragància de l'estiu que es clou. Dels viatges fets, els llibres llegits, les mandres viscudes i les hores perdudes.
Un altre any collint les móres. Un altre estiu que se'n va. Aquest però, amb el fill que ja vol collir, que les pren, les mira, les olora i després, cansat de la feixuga tasca de cercar, del recipient sempre mig ple, les llença enmig d'un somriure trapella i una mirada espurnejant. Mira com salten! Mira com se'n van!
I què li diràs? Que costen de collir? Que em dol perquè amb cada móra l'estiu s'escurça i demà, o l'altre, ens veurem menys? Jugarem menys? Que estarem menys estona junts, per tot, fins i tot per enfadar-nos d'aquella manera que mai dura, que no és feixuga? Només un instant? Un sospir? , car la innocència no coneix de premeditació i tot allò que fa, enrere ràpid va.
Però, no! Només per resposta un això no es fa, però en el fons, és igual. Collir móres no és per collir-les, per fer pes, per fer melmelada, és per cloure l'estiu, per prendre el temps per pensar en el què deixem enrere i el què comencem.
Una nova aventura. Un nou any. Aquest a Mura. Un nou repte temptador. Escollit amb il·lusió. I malgrat el repte, la il·lusió, l'elecció, sempre costa haver de separar-se de l'infant, gaudir-ne menys, jugar menys, enfadar-se menys. Però és llei de vida i demà, serà un altre dia. Al vespre en parlarem.

Diuen...

2011-08-30T21:39:00.006+02:00

Uns diuen que ha estat de nit. Altres, que ha estat de dia. Els que menys, en aquella hora en què la nit dóna pas al dia i els follets tornen a casa deixant els camins pels vianants. Però ningú no ho sap del cert. Només una certesa ens assalta. Només una veritat es veu a primer cop d'ull. Or i sang al capdamunt.
Vestida finalment, deixant enrere anys de nuesa, després de tempestes i cops de calor, de vent i de nevades, per fi ha tornat a engalanar-se. Per fi ha tornat a sentir l'escalf dels colors que l'aixecaren.
Volia esperar-se a la data assenyalada, volia vestir-se de festa per a l'ocasió, però com aquesta fa el lladre, diuen que ha preferit no esperar i vestir-se a la primera. Massa temps nua als quatre vents.
Demà de bon matí, si venteja de ponent els respondrà altre cop, batent les ales esteses amb pregàries al cel, amb reclams d'una terra que es desperta. Sec vindrà el ponent, àrid i feréstec, però endolcit pel vellut acolorit al seu pas, la resposta serà nostra.
Diuen, que estava adormida i que emmetzinada la tenien. Sembla que amb bruixeria l'atordiren. Ben aferrada a les seves entranyes, soldada amb pasta de manobre, tenia una pústula desagradable, un virus nociu, un càncer malaltís que l'estenallava. Es veu, i m'ho han dit de primera mà, que entre les seves parets alteroses, les que temps enllà defensaven la marca d'invasions, ara ja envaïts i emmudits, car el regne d'Espanya ens ha engolit, el seu bastió havia estat violat. Lacerat. Marcat. Humiliat.
Una moneda, com si d'un símbol de traïció parlés, car Judes deuria ser qui la plantà, una moneda grossa, sonora i vanitosa, una moneda del calb que parlava de gràcia de Déu quan desgràcia devia ser, es mantenia tacant la immaculada i gràcil torre.
Es veu però, que els que alçaren el penó, que qui sap el dia que no caldrà onejar alliberats del tot, l'arrencaren i l'expulsaren del seu cos vell i malmès. Del seu cos calderí. Aleshores, alliberada de tal xacra immunda i pèrfida de les seves entranyes, com a resposta agraïda, onejà la insígnia amb fermesa i convicció.
Anit dormirà tranquil·la, diuen, car el tap de bassa rodanxó, veu soprano, calb i pudent, ha estat expulsat dels seus murs històrics i amb el temps, pluges i sols reparadors, la cicatriu es tancarà tornant la bellesa i virginitat al lloc. Preludi, qui ho sap, si de l'esdevenidor del país.
Diuen!

Un gran viatge

2011-08-28T23:10:00.005+02:00

Tanta excitació no és possible contenir-la al pit. T'inflaries com un globus sonda i volaries enllà, però el sostre baix, ran de cap, t'impedeix que marxis. Assegut seriós mires els comandaments. Toques tot el què hi ha. Botons de colors cridaners que fan sons monòtons, estris de grans de mida petita, nens i nenes asseguts igual d'excitats... I mires a banda i banda i els colors i els llums t'aclaparen. Et sedueixen. La música, primer suau, dolça, comença a sonar més forta després de la botzina. D'aquell so estrident que anuncia quelcom. Sembla que s'acosta el moment.
I de sobte la primera embranzida. L'arrencada que malgrat l'avís i les recomanacions sentides, mai escoltem quan ens parlen amb un somriure a la cara i amb tantes coses meravelloses per mirar, ens ha agafat d'improvís i durant uns instants, breus, el somriure nerviós de la cara se't transforma i només fugaçment, la rialla continguda esdevé desconcertada entre el plor i l'alegria, però ràpidament, un cop el moviment sobtat esdevé un anar melós i suau, un agombolament agradable, sempre vigilat de prop pels teus que et saluden en passar, la boca s'engrandeix altre cop i l'atenció s'escapa entre tants estímuls. Globus, llums, sorolls, persones, vehicles. I el somriure dóna pas a rialles i aquestes a un capteniment de curiositat i joia.
I hem encetat una nova experiència i mai més, quan sentim aquella música ofensiva, d'alta i cridanera, veurem quelcom de paorós. A la nostra ment vindrà l'avui, el viatge en el tractor de plàstic dur, immòbil i fixe, però que ens transporta enllà, fent-nos pagesos o astronautes de la terra, tan hi fa, hem somniat desperts i en volem més i més, perquè el viatge, que potser podria semblar llarg, esdevé curt, esdevé misèrrim, i anhelem encetar altre cop la volta circular i repetitiva que mai se'ns fa avorrida. Un i altre cop. Girar i girar. Malgrat sempre anem en fila, un rere l'altre i el moviment és el mateix i tot és de cartró pedra però la nostra ment, la nostra imaginació omple els buits que hi ha i transforma l'atracció de fira en un llarg viatge. En el primer i millor viatge de festa major.

Sonen els campanes

2011-08-27T22:13:00.005+02:00

Me n'assabento de la mort d'en Heribert Barrera. Un personatge singular. Fins al final conseqüent amb la idea de país, tot i que a vegades fotent la gamba fins al capdamunt. Sobretot amb les seves memòries i amb comentaris més que censurables referents a la immigració. També és veritat que hi va haver qui va aprofitar per dilapidar-lo, mostrant només allò nefast que deia. Però malgrat tot, algú que ha estat fidel al país. Fins al final manifestant-se per la llibertat de Catalunya. No sé si passarà el mateix amb polítics com els d'ara, que uns ens venen per un plat de llenties - ja veureu el Duran d'aquí a quatre dies si pot passejar la calba amb cartera ministerial - i d'altres que són incapaços de deixar pas per por de perdre la mamella d'on fa temps que xuclen - diguem-n'hi Ridao -.
N'Heribert ha estat un personatge admirat per moltes generacions, amb clars i obscurs, però on els seus obscurs no tenen res a veure amb els obscurs que ens volien fer empassar del Samaranch quan morí. Aquell era nefast pel país, una lacra de cap a peus i tot el què feia era per interès propi, mentre en Barrera, tot i comentaris o idees desafortunades, el què deia o feia era amb voluntat d'ajudar Catalunya. Per tant, esperem que els homenatges i reconeixements estiguin a l'alçada.
Per cert que és interessant veure com desgranen la notícia els diferents mitjans. Mentre TV3 sembla més distant, com si parlés de la mort d'un dirigent afganès, amb poca cosa i cridanera, bàsicament centrant-se en el polític, a la malla ens en fan una biografia més àmplia, de manera que ens mostren més un intel·lectual que ha esdevingut polític. Potser però, la que trobo més equilibrada és la del diari Ara.
Pel què fa a Esquerra em sorprèn que hagin tardat tant a fer-se'n ressò, fa just cinc minuts que ho han penjat. D'acord que és dissabte, d'acord que és tard, però quatre ratlles, un mot, res... una menció per a algú que ha estat important per al partit... Ja sé que un cop surten d'escena, com per exemple en Carod, un cop se'n van la memòria és efímera i si t'he vist, no me'n recordo, però potser seria de justícia, un condol obert, un condol sincer o si més no respectuós i educat. I quan ho han fet, casualment els he enviat un correu gairebé tres quarts d'hora abans demanant com és que no en deien res, quatre ratlles i totalment impersonals, com si no anés amb ells.
Potser per això els va com els va, perquè anem endavant però ens costa mirar enrere i cap als costats, centrats només en el propi melic.
Esperem que en Bosch, que sembla més centrat, arregli el desgavell, si és que unes primàries no el debiliten i enfronten uns amb altres sense sumar.

Imatges locals

2011-08-26T23:32:00.006+02:00

Els gustos de les persones són indesxifrables. Potser per això els publicistes s'han d'esmerçar per trobar el lema o la imatge que impacti i no sempre ho aconsegueixen.
Des de fa temps penjo fotografies que m'agraden en una pàgina web dita Panoramio, la qual les enllaça amb Google Earth si aquestes donen una visió general de l'indret. Aleshores quan navegues per la xarxa, pot passar que si busques un lloc concret, surti la teva fotografia i per tant puguis donar una visió personal d'aquest.
La gràcia, per a mi, és sobretot retratar aquells llocs que m'agraden i que tenen un valor especial, encara que de vegades afegeixo fotografies que trobo senzillament boniques.
D'aquesta manera puc mostrar racons del meu país i en particular de Calders, donant-ho a conèixer des d'aquí, des d'algú que ho ha trepitjat.
El què em sorprèn més però, és que el nombre de visites que tenen les fotografies no segueix una lògica clara. Bé, o si més no jo no la podria afirmar. Si bé semblaria més fàcil que fotografies de Nova York o Roma - alguna n'he posat - fossin les més visitades, malgrat haver-hi molta oferta també hi ha molta demanda, descobreixes que indrets com Calders, Menorca - en aquest cas potser és perquè és molt turístic - o bé Badalona s'emporten la palma en les que penjo, excepte una. Qui ho sap, podria ser que poca gent pengés fotografies d'aquests indrets i per tant hi hagués poc on escollir, mai se sap.
Ara bé, deixant de banda el nombre de visites, penjar fotografies de llocs propers i estimats, et permet mostrar a gent de fora allò que t'estimes, aquells racons o aquells moments que te'ls fan especials i d'aquesta manera, potser, transmetre un xic de l'amor que es sent pel país i n'entenguin el sentiment que se'n desprèn.

Dels espais públics

2011-08-24T15:39:00.007+02:00

L'altre dia, voltant per Ginebra ( caram, com sona això... ) , vam anar a parar a un parc. Un parc públic enmig de la ciutat, dels molts que hi ha.
A l'entrada hi havia fets a terra amb rajoles, deu o dotze taulells gegants d'escacs. A sobre, ben posades, les peces d'escacs o de dames. Més d'escacs que de dames i en alguns, la majoria, gent jugant-hi. Gent de tot tipus, grans, joves, d'aquí, d'allà o de més enllà. Molts d'ells amb una cervesa a la mà, feia molta calor.
Més endavant, un parc infantil. Un senyor parc. Com els d'aquí. Ironia, s'entén.
Al primer espai hi havia una font que anava rajant tota l'estona ( serà perquè tenen el llac i l'aigua els sobra? ) i aquesta, quan queia a terra, seguia un canal fins a un espai circular, obert només en un punt, on l'aigua s'acumulava i feia les delícies dels infants. A tocar, paret amb paret, un sorral.
Més enllà uns tobogans, uns gronxadors...
Seguint pel parc vàrem trobar després un canal. Devia fer un parell de metres d'ample, si hi arribava i potser un metre de fondària. A dins, gent banyant-s'hi. Famílies, joves, nens i nenes.
I és clar, tot plegat en un entorn ombrívol amb arbres i gespa amb gent a vessar, xerrant, descansant, dormint o llegint.
Un parc on podies trobar-hi allò que volguessis. Hi havia un bar amb terrassa on al ritme de samba, potser un xic alt el volum, una parella dansava sense que els peus els toquessin a terra mentre una altra era a punt d'unir-s'hi.
Venia de gust quedar-s'hi, estar-hi estona i gaudir de l'espai.
Quan volto, voltem, descobreixo que de les moltes mancances que tenim al nostre petit país, una d'aquestes són els espais públics. Tampoc vull lloar en excés allò de fora, tampoc era molt net, malgrat els tòpics, però dóna la sensació que arreu pensen en aquestes coses, que no es limiten a posar quatre coses i passa que t'he vist.
Segurament si fessin un parc d'aquests aquí, el problema seria que els infants es mullarien i les famílies es queixarien, que al cap de quatre dies als taulells d'escacs s'hauria de jugar amb pedres o fulles o bé que al canal, es faria un concurs de
pesca d'ampolles.
Però amb el clima d'aquí, que convida a viure al carrer bona part de l'any, a passar hores a l'aire lliure i fer relacions socials, és estrany que no seguim més els models d'aquests espais i ens tanquem al parc de formigó amb quatre coses mal comptades.

Montblanc ( 4.810 m. )

2011-08-21T00:11:00.003+02:00

Les fotografies del Montblanc.

Ascensió al Montblanc ( 4.810 m. ) II

2011-08-20T08:30:00.008+02:00

L'aresta fins al cim amb el naixement del sol de fons.

La nit fou gèlida. Vent i sòl de neu, una

combinació perfecta. A més a més no havíem portat màrfegues i per tant tota la fredor del terra de gel - la tenda que tinc no aïlla, com vaig descobrir aquella nit- se'ns va acumular al cos i ens passàrem la nit regirant-nos i tremolant. Per tant, quan a la una el despertador va sonar, no ens costà gaire posar-nos en moviment.

Més lleugers, deixàrem tenda, sacs i part del menjar en aquesta, i equipats amb grampons, piolet, pal d'esquiar i frontal, encara que hi havia lluna gairebé plena, vàrem començar a fer l'aresta que ens portava a la pala que s'enfilava al Dôme du Goûter ( 4.304 m. ). D'allà seguirem al coll i després al refugi de Vallot a 4.362 m.

Dalt del cim del Montblanc

A partir d'aquest punt comença l'aresta de les Bosses, un pas estret, on hi caben poc més que els dos peus junts i que va pujant entre pendents més o menys dretes. Me l'havia imaginat molt, el somniava de tant que me n'havien parlat i potser per això, potser per les grans dimensions que havia adquirit dins el meu cap, al trobar-me'l no em semblà tant. Ara bé, va ser un pas divertit, d'aquells en què la boca se t'asseca i esbufegues per l'alçada i l'esforç. D'aquells que vas concentrat per tal de no errar el pas i mentalment et vas repetint, abans de moure un punt de suport, tres de ben ancorats. Un i altre cop.

Baixant cap a Vallot.

En aquest tram al Robert li saltaren un parell de cops els grampons, d'aquells maleïts que van amb corretges, amb la dificultat que comporta nuar-los amb pendent. Però amb la neu bona que hi havia i el cap fred, va anar fent.

Finalment, passada l'aresta, s'enceta la pala que ja puja cap al cim, fent esses per suavitzar el pas, on s'hi arriba resseguint una altra aresta, la del cim.

Vàrem arribar al cim del Montblanc quan tot just clarejava, cap a quarts de sis, quan una franja tènue taronja, una franja que separava les diferents tonalitats de blau que anaven fins al negre sobre nostre, s'endevinava a l'horitzó, amb un vent fredíssim que ens calava els ossos. Sota els nostres peus tots els altres cims. Una atalaia envejable.

Dalt de tot ens anàrem reunint diferents persones. Tothom amb cara de felicitat i satisfacció, admirant el paisatge i també, perquè no, concentrats en la baixada que ens esperava. El mateix camí però cada cop amb més gent.

Després de les fotos, les felicitacions i aquell somriure neci a la cara de fita aconseguida, començàrem a baixar. Creuant-nos amb diferents cordades, deixant pas o passant.

Corrua de gent que pujava al cim mentre nosaltres baixàvem. Al fons, el Montblanc.

La baixada fou molt més fàcil que la pujada, amb l'alegria del cim assolit. Desparàrem la tenda i després, altre cop carregats com rucs, a desgrimpar fins a Tête Rousse i Nid d'Aigle, on prenguérem el cremallera enllaunats fins a Le Fayet, on teníem el cotxe.

El cremallera a Nid d'Aigle de baixada.

Realment ha estat un dels cims més importants que he fet. Per molts motius, per alçada, per diversitat, té de tot i força ( neu, grimpada, arestes, passos compromesos... ), l'acampada a la neu, però també perquè em sentia amo del meu destí i connectat, perquè en cims d'aquestes característiques, difícils i nous, anava sempre amb gent que ja l'havia fet o tècnicament eren molt bons i aquest cop ens aventuràvem amb el Robert, estrenant-nos ambdós. I la veritat, tot ens anà rodó. La neu, el temps... Fou d'aquells cims en que quan arribes a baix trucaries a ton pare i t'atures a mig marcar. Perquè ja no hi és qui plantà la llavor anys enrere, però voldries comentar-li, com sempre feies quan feies un cim especial, malgrat ell ja no pogués seguir-te. Perquè t'escoltava i en gaudia com tu, i t'explicava que ell havia baixat amb el piolet entre cames tal gelera, o del pobre Monistrol, allà a la xemeneia o d'aquell camió de la llet que els portava fins al Pedraforca o d'altres anècdotes de muntanya, repetint-se massa sovint però poc que importava - com un conte que agrada sentir un i altre cop - i ambdós rèieu veient unes històries tan allunyades en el temps però tan semblants en les formes. Però aquest cop només vaig poder-hi pensar, pujant amunt, dalt del cim, mirant al voltant i veient la bellesa que m'envoltava. Vivint una passió que compartíem i que ens unia i ens uneix malgrat ja no hi és.

Ascensió al Montblanc I

2011-08-18T17:04:00.010+02:00

Aresta del refugi de Goûter a la zona d'acampada.

A vegades hi ha fites que semblen molt llunyanes. Parlant de muntanyes, cims que et sembla que tardaràs a assolir. Un d'aquests era el Montblanc. Fa un parell d'anys vàrem fer un intent d'anar-hi, però finalment vàrem anar al Gran Paradiso.

Aquest any, amb el Robert, vàrem decidir fer-lo. Teníem pensat fer l'ascensió dijous i divendres però una bona previsió del temps, ens féu avançar els plans.

Dimarts vàrem prendre el cremallera. Volíem agafar el primer però quan vàrem trucar per fer la reserva, ens van dir que hauríem de prendre el de les 10. Així doncs, ben equipats i carregats com rucs vàrem pujar al cremallera, una espècie de vagó per a bestiar bucòlic. Ple a vessar. La majoria dels passatgers però, anaven a la glacera de Bionnassay, pocs pujaven cap als refugis.

Un cop a la darrera parada, a Nid d'Aigle, a uns 2.300 m. comença el camí que va pujant entre pedres i rocs zigzaguejant fins a la glacera de la Tête Rousse ( 3.167 m. ), on hi ha un refugi i una zona habilitada per a acampar.

Per sobre d'aquest ens vàrem trobar amb la primera dificultat de la sortida, el Grand Couloir. N'havíem sentit molt a parlar, fins i tot m'havien enviat vídeos per animar-me. És un pas d'uns cent metres que algun bromista va anomenar irònicament la "bolera", ja que aquí quan la temperatura puja, la neu del capdamunt es fon i es desprenen rocs i cauen. Una pluja de rocs temible. Evidentment les bitlles són les persones que passen per sota. Nosaltres vàrem tenir la sort que van començar a caure més tard de que hi passéssim i per sort, pocs i petits.

Per passar aquest pas hi ha un cordino ( una corda fixe ) que serveix de guia i on veus que tothom s'hi ancora i corre que se les pela. Després, a l'altra banda, comença una grimpada d'uns sis-cents metres de desnivell fins al refugi de Goûter. Està assenyalada amb marques roges i de tant en tant hi ha cables d'acer allà on es fa gel per poder-se encordar, com una ferrata o bé per agafar-s'hi.

Quan s'acaben els rocs, al capdamunt, et trobes de sobte sota el refugi. Vàrem arribar-hi a les quatre, però com que estava ple - al setembre ja està tot reservat - havíem decidit dormir en tenda a una petita zona plana per sobre d'aquest. Passada una curta aresta s'arriba a la zona d'acampada. La veritat és que és molt bonic i dóna molt d'ambient d'alta muntanya, d'alpinisme.

Vàrem plantar la tenda en un buit que hi havia i dinàrem.

Zona d'acampada a Goûter

Després, a veure passar les hores, fins a les set que volíem anar a dormir, ja que ens llevaríem a la una per fer l'atac del cim, mirant el paisatge i gaudint de l'indret. Vistes meravelloses dels cims del voltant i les valls. Agulla de Bionnassay, Agulla de Midi, Dôme...

Vistes que teníem des de la tenda a l'Agulla du Midi

Quin dia tenim?

2011-08-13T10:14:00.000+02:00

Que fa sol, doncs sort, avui podrem anar-nos-en a banyar. Que està núvol, millor, que així a qualsevol hora podrem anar a córrer una estona i després a una terrasseta a fer una cervesa i no ens rostirem. Ep, que plou. Fantàstic. A seure al costat de la finestra, obrint-la un xic per no mullar-nos i flairar l'olor de terra mullada mentre vas veient els petits bassiols i rierols que es van formant. No, noi, no, fa vent, que m'he equivocat. Que bé. Així sortirem i deixarem que ens esbulli els cabells mentre mirem enllà, passejant entre els arbres i veure'ls dansar o fem volar estels de colors, tu mateix.
Però a vegades...
Que fa sol, collons, un altre dia a passejar arrambat a la paret i a suar com un toixó. Ja veuràs quins incendis aquest estiu. Però si està núvol... Ostres, si volia anar a la piscina, que agafaré una pulmonia. I acabarà plovent i haurem de córrer i ens mullarem i aquest vestit no es pot mullar... Ep, que plou. Ja m'ha fotut, a estar tancat a casa o a mullar-me els peus. Quin estiu que portem. Segur que un llamp caurà sobre un arbre, farà un incendi i veuràs com s'escampa. Que tot està molt brut - això és cert, malauradament - Res, que fa vent. Ostres, avui que havia anat a la perruqueria i volia intentar llegir el diari a la terrasseta i segur que m'entrarà quelcom als ulls que porto lentilles i si hi ha un foc no l'aturem fins a les Alberes.
I així cada estiu, tot l'any. Cada dia el temps ens condiciona. Del foc, poc podem fer-hi, la tasca de prevenció s'hauria de fer durant l'època de menys risc però no es fa. Així doncs, a part del tema dels incendis, que és una loteria, la resta si que depèn de nosaltres.
Així doncs tu, quin dia tens... o com ets?
Jo, depèn del dia, però m'agrada gaudir dels dies vinguin com vinguin, si més no pel què fa al temps que tampoc el controlem. Deia una dita, més o menys...
No pots aturar les onades, però pots surfejar-hi...

Objectiu: Montblanc

2011-08-10T16:00:00.008+02:00

El Puig de la Balma

D'aquí a uns dies marxem als Alps. Passarem amb la família uns dies a tocar de Chamonix i aprofitarem amb el Robert per fer el Montblanc. La idea és fer-lo amb dos dies. El primer dia fins a un refugi, encara no tenim clar quin, si el de Tête Rousse o bé el de Goûter i l'endemà atacar el cim i després baixar. La clau per escollir on dormirem està en la "Bolera", un corredor que cal travessar-lo ben d'hora, per tal d'evitar la caiguda de rocs.
Per anar-hi, tot i que alguns diuen que és senzill si has fet muntanya, hi ha aspectes que cal controlar. Entre ells l'estat físic, el tècnic, el cap i un de menys controlable és l'afectació de l'alçada. Per tal d'assegurar els primers, de moment vaig fent entrenaments, anant a córrer, a caminar o amb bicicleta.
Avui hem anat fins a Mura, al Puig de la Balma, des de Calders. Ben bé unes tres hores pedalant tranquil·lament. I així anar fent, anar-se preparant. Un altre aspecte és el tècnic i aquest s'aconsegueix amb temps i, per què no, amb cursos i anant i anant a la muntanya, trobant-se moltes situacions i sovint, amb bona companyia que t'ajudi a sortir-te'n. Potser és la millor manera d'aprendre'n. Pel què fa al cap, que potser és el més important, aquest dissabte el Josep, un boig de l'escalada - amb tot l'afecte del món l'adjectiu - em portarà al Pedraforca, a fer una via de la cara nord, per reviure, ara fa temps que no ho faig, la sensació de timba. Ara, que amb ell, fa baixada.
El darrer aspecte, l'alçada, és més difícil de dominar si no es disposa de prou temps per fer aclimatacions. De moment hem anat fent sortides per aquí, però és clar, el màxim, tres mil, que és a l'alçada que dormirem als Alps el dia de l'ascensió. Si dormim perquè diria que es comença a pujar ben d'hora, potser abans de les tres de la matinada.
Amb tot però, és un repte d'aquells que imposen i que venen de gust. Sinó no es faria direu, però fa respecte. Ara, com en tot, perquè el repte i l'èxit, si s'escau, sigui major, cal que els objectius siguin cada cop més grans, per anar creixent, per anar-se superant.
Amb sort, d'aquí a una setmana estaré plantant la tenda al costat del refugi, mirant al cim amb un sol ben lluent i l'endemà, a mig matí, trepitjaré l'anhelat cim. El sostre de l'Europa Occidental.

No el gastaran l'aranès...

2011-08-08T13:55:00.010+02:00

L'altre dia voltant per Arties un detall em va sorprendre. Primer no hi vaig parar esment, però al cap d'una estona, per reiteració, em vaig adonar que els rètols que hi havia, sota la signatura d'Ajuntament de Naut Aran, eren tots en castellà. Des dels de circulació, per exemple els d'aparcament, als d'avís, com per exemple els de recomanació de respectar les normes de convivència.
Em va sobtar perquè hauria trobat lògic que estiguessin només en aranès, si és que volien fer servir una sola llengua, però no en castellà.
Mal pensat, vaig creure'm que devien ser els populars els que manaven per aquelles terres i que volien estendre la seva visió democràtica del bilingüisme, però per sorpresa meva, hi mana Convergència Democràtica Aranesa, el sector aranès de Convergència Democràtica de Catalunya.
El més curiós és que l'atzar ha fet que anés per aquestes terres, aquestes dates, quan des del partit aranès critiquen el recurs d'inconstitucionalitat presentat per l'Estat contra la llei de l'occità.
D'una banda em xoca que encara no sigui normal veure la llengua natural del país en tots els àmbits ( l'aranès a l'Aran, per descomptat ) , però de l'altra em molesta el doble joc que fa convergència. Reclama l'aranès però retola en castellà.
Qui ho sap perquè ho fan, potser és per l'alt nombre de turistes estatals que reben i dels quals en depenen, és veritat que està ple d'espanyols, però si la política lingüística d'un país depèn del flux migratori o turístic, aleshores Catalunya, i l'Aran fins que no s'annexioni Occitània, ja poden començar a fer estoc de plaques variades i de traductors, doncs estem situats en un privilegiat lloc de pas.
I si això passa a la Val d'Aran, què passarà amb en Duran a Madrid? Defensarà realment els interessos de Catalunya i del català o ens vendrà per un plat de llenties ( Diguem-n'hi poder polític, concessions econòmiques, pactes per amagar casos de corrupció, carteres ministerials, diguem-n'hi xeix. )
Realment, cada dia em sorprenen més aquests convergents de la punyeta!

Pic d'Amitges (2.851 m.) i Tuc de Saboredo (2.833 m.)

2011-08-07T18:40:00.006+02:00

Dissabte, aprofitant que passàvem uns dies a casa de la Marta a Arties, vàrem decidir amb el Marc d'anar a la muntanya. Vàrem sortir força d'hora, cap a les set, i en menys de mitja hora ja aparcàvem el cotxe a la cota 1.900 del Port de la Bonaigua, al pàrquing de la Peülla.
Ben calçats i un xic endormiscats vàrem pujar cap a la vall de Gerber per un sender que passava pel mig del bosc enfilant-se suaument. A mesura que anàvem guanyant alçada anàvem deixant enrere els arbres, fins que al final ens movíem entre rocs força grans i amb aigua arreu.
El camí pujava fins al refugi metàl·lic Mataró, des d'on es veien tots els llacs que havíem anat deixant enrere i la vall que baixa. Després s'enfila cap al Coll de l'Estany Gelat, on vàrem tenir el primer tastet de les vistes que ens esperaven a dalt, ja que és a la línia divisòria de dues valls i des d'on es té força perspectiva de banda i banda. A un costat el Pallars, a l'altre la Val d'Aran.
Amb tot atalaiat i etiquetat, vàrem seguir enfilant-nos fins al coll d'Amitges, a 2.700 m. Aquí pots decidir si vas a fer un cim o altre. Com que el dia era força ennuvolat, vàrem decidir d'entrada anar a fer el pic d'Amitges ( 2.851 m. ). Hi puja un corriol ben marcat per fites que va zigzaguejant fins al cim. Poc més que un munt de pedres però des d'on vàrem tenir unes vistes, un cop els núvols se'n van anar empesos pel fort vent que bufava, impressionants. Als nostres peus el refugi d'Amitges i les agulles. Més enllà els Encantats. A tocar el pic de Bassiero. I lluny s'entreveu el Ratera, Colomers, Bessiberris...
Després, havent ganyipat i enfredorits, vàrem decidir baixar al coll i com que quan hi vàrem arribar el dia s'aclarí, vàrem acabar pujant al Tuc de Saboredo ( 2.833 m. ). Aquest és més divertit i les vistes, ja amb el cel força net, s'allargaren fins gairebé l'Aneto.
De retorn vàrem baixar altre cop al coll d'Amitges, d'allà fins al Coll de l'Estany Gelat i després, vàrem canviar de vall tot anant cap al refugi de Saboredo.
En tot el matí no ens havíem trobat a ningú, però a partir del refugi vàrem començar a creuar-nos amb força gent. Vàrem desfer el corriol que puja fins al refugi des de la pista forestal i des d'allà al principi del parc. Just en aquell punt, on hi ha el rètol informatiu, vàrem deixar la pista i prenguérem un sender per enfilar-nos altre cop fins al port de la Bonaigua per anar a buscar el cotxe, on hi vàrem arribar cap a les tres.

Una bona manera de passar el dissabte.

De les vacances com cal

2011-08-03T14:08:00.004+02:00

Deia a la darrera entrada que sense passar uns dies a casa de la Martina a Fillols no serien vacances. Bé, no serien les mateixes vacances.
És un punt i a part, una glopada d'aire fresc. Tornar a la Catalunya Nord i deixar-se embolcallar per aquell tarannà, per aquell cop de fre de mà al temps i reduir la velocitat del dia a dia. Per parlar i fer projectes. I perquè no, per rejovenir un poc.
Anar a Fillols, a cals Montagne, és trobar-se de nou amb gent a qui molt estimes i que molt t'estimen. Amb qui has estat colze a colze treballant plegats durant temps i ara, anys després, quan els dies viscuts comencen a difuminar-se, a esborrar-se, perquè el temps és el gran dissolvent universal, fer-ne de nous. Afegir moments. Seguir sumant perquè no tot s'acabà un cop deixàrem enrere aquelles terres i aquelles persones. Perquè amb els fonaments ben ferms d'un passat comú, d'un passat especial, junt amb el treball d'un present plegats, poder anar construint un futur junts.
Senzillament, el nostre pas per la Catalunya Nord l'hem afegit al nostre equipatge, al nostre llibre vital i de tant en tant ens cal anar-hi. Desfer les maletes. És com una crida salvatge que ens reclama tornar a aquelles terres amb els amics d'antany i sabem que sempre, malgrat els "sempres" no existeixen, sempre la tindrem com a referent, un pilar que ajudarà a mantenir la flama d'aquells anys vius, de l'amistat latent. El far que saps que hi és i hi serà, malgrat l'embat de les onades, del pas del temps, per fer de cola, de nexe de tots els que vàrem partir en diferents èpoques però que coincidirem. La clau de volta de la nostra amistat. La fita de la Catalunya Nord.

A veure el ramat

2011-08-02T20:48:00.008+02:00

L'Enric esperant per anar a veure les seves vaques.

A la muntanya hi vaig perquè m'agrada i a més a més hi vaig quan vull. És un plaer, una afecció. Si tinc un bon dia me'n vaig a fer tal cim o tal altre i si a mig matí fa mal temps, em sento cansat o senzillament me n'atipo, faig mitja volta i demà o el mes vinent sant tornem-hi que no ha estat res. És una elecció. Trio i decideixo.
Aquest cap de setmana he estat a Fillols, a casa de la Martina - sense uns dies a casa de la Martina no serien vacances com cal ( gràcies Martina ) - i he pogut anar amb el Laurent, el seu home, i l'Enric a la muntanya d'una altra manera. Són vaquers, tenen bestiar i durant l'estiu les tenen muntanyes amunt i quan comença el fred les van a buscar. De tant en tant però, les van a veure, tot i que tenen un pastor que les segueix regularment. En el seu cas no és una elecció, poden decidir el dia, però cal anar-les a veure sí o sí.
Anant amb ells a veure les vaques, deixant de banda aquella fal·lera que em corseca per dins de cim que veig, cim que ataco - vàrem deixar enrere el Roca Colom i el cim de Pomerola sense gairebé ni mirar-los - vaig viure una altra manera d'anar a la muntanya.
D'una banda el cotxe es deixa el màxim d'amunt, cal estalviar les forces, s'està treballant. D'altra banda, l'objectiu canvia, ja no són cims o vistes el què es cerca, són animals i amb els binocles a la mà, es va atalaiant per trobar-los i un cop localitzats, es busca el camí més directe cap a ells. Per cert que durant el recorregut vàrem trobar força grups d'isards.
Bé doncs, com dèiem, la jornada es pren com una passejada, xerrant i comentant. Esdevé, crec, un acte social també, com serà la transhumància, la recollida del bestiar. Es pot parlar entre d'altres coses a més de negocis, estratègies o bé tècniques de cria. I un cop es troben els animals, es fa el recompte, se'ls dóna sal, si cal, es mira que tot estigui bé i de nou cap a baix fins a la propera.

El Laurent donant sal a les vaques

La veritat és que va ser una experiència molt divertida, una altra manera d'anar a la muntanya, deixant-se portar i gaudint de la companyia. A més a més l'hora de l'àpat va ser un tastet de coses fetes de l'un o de l'altre, criades o conreades. Tot una experiència única pel paladar.
T'adones que el què per a uns no deixa de ser un joc, una afecció, per a d'altres és una manera de viure i mentre uns porten gore-tex, sofi-tex i pijo-tex, d'altres hi van amb camisa de franel·la, paraigües i botes normals, perquè si bé l'equip ajuda a l'home de la muntanya, no el fa.

Mostrem-nos al món. Localització: Catalunya.

2011-08-01T14:57:00.010+02:00

Castell de Calders, Calders, Catalunya

A vegades la visió institucional no té massa a veure amb la visió nacional o senzillament amaga una realitat latent. Sovint passa que si vols saber coses de Catalunya, has de passar pel filtre d'Espanya / França, però fins i tot en aquest filtre, on els forats són cada cop més estrets, es dilueix l'esperit nacional i costa trobar referències al país.
Amb aquest anhel, veient com bàsicament situaven la Pedrera, Montserrat o Fillols senzillament a Espanya o França, vaig començar a penjar les fotos etiquetades. Amb l'anhel de donar a conèixer el país de primera mà, on es poguessin trobar via Internet marcades com a fotos de casa, fotos de Catalunya. La pàgina és un lloc on a través de Google pots veure fotografies de diferents indrets i si bé segueixen dient Espanya, en general, perquè costa desempallegar-se de certes etiquetes ( olé ) i tòpics arrelats, - busqueu un puzle, un pòster... amb el dibuix del món i a veure si trobeu un on a Espanya no surtin els toros i a França la torre Eiffel i us inclogui- pots acostar a qui demana per l'indret més a la realitat del país i en comptes del global espanyol, pots marcar ben gran la diferència, fent al·lusions a Catalunya. És poc, poquet, però et permet situar casa dins del món, perquè si no ho fem nosaltres, qui ho farà? Els que mamen de la mamella estatal? L'estat que ens ocupa? No, és una tasca del dia a dia i de cadascú, en allò que fem, allà on anem, hem d'explicar, explicar i explicar. Que quedi clar. Perquè si es desconeix, no existeix.
De moment hi ha certes fotografies que tenen un munt de visites i si d'aquestes, només que en sigui una, qui la veu es demana com és que a més de, per exemple Badalona posa Catalunya i ho cerca, potser valdrà la pena l'esforç, doncs la ignorància de l'existència del país només afavoreix a uns. I no és als catalans.

Adéu Sant Vicenç ( o més ben dit, arreveure... )

2011-07-28T13:45:00.009+02:00

Passo pàgina. Després de cinc anys a Sant Vicenç, ahir em van dir que em donaven la Comissió de Serveis que havia demanat i que aniria a Mura. I em fa il·lusió, molta il·lusió i perquè no, un xic de por. És un repte. Un canvi, d'escola gran a escola xica, molt xica.
Quan vaig arribar a Sant Vicenç arribava després d'uns anys voltant, pocs, fent de substitut i durant la meva estada a l'escola vaig treure'm les oposicions, he tingut un fill, s'ha mort el meu pare i la sogra i durant uns anys he estat regidor del meu poble. Déu n'hi do de les coses viscudes. Per tant, Sant Vicenç anirà lligat a molts moments importants de la meva vida a part de la feina, alguns d'alegres i d'altres de tristos. Molt tristos. I en general m'hi he sentit bé, recolzat. Acompanyat. Estimat.
Enrere deixo molts amics i amigues. També nens i nenes amb qui he connectat més o menys però amb tots he intentat ser just. Ser el mateix, tot i que és una fal·làcia, car les connexions sempre són misterioses. Pots intentar treballar de la millor manera però a vegades, no saps perquè, amb certs nens connectes a la primera i amb d'altres... bé, amb d'altres costa més. No flueix, però persistim. Ja veurem, el temps dirà sobre la feina feta. Esperem que en parli bé doncs la il·lusió i el compromís sempre ha estat el màxim.
A vegades però, cal fer el cop de cap. Cal mirar una mica més enllà i decidir-se. Arriscar-se. És el cuquet que ens rosega, que ens demana un canvi, experiències noves, reptes nous.
Quan vaig arribar a Sant Vicenç només coneixia el poble per una companya d'estudis i per notícies poc agraïdes als telediaris. Ara me'n vaig coneixent força el poble i veient-ne més les gràcies que les penes. Segurament és com la majoria de pobles del nostre país però amb els anys, te l'acabes estimant i acaba en un raconet del cor.
Així doncs, fins aviat, estimat Sant Vicenç.

Caducat.

2011-07-25T18:23:00.006+02:00

Obres la nevera i algun tupper put. Que si uns cigrons de fa massa dies, que si uns macarrons oblidats, que si una verdura que suqueja. Mai se sap, sempre hi ha un racó de la nevera que cau en l'oblit, fins que el nas te'l recorda.
L'altre dia devia passar-me el mateix, tot i que ningú em mirà malament. Anava pel carrer amb quelcom caducat. Ves, però sense olors, no ho podia saber. Com sabem que la data ha prescrit si no hi entaforem el nas? Seria com esbrinar que un iogurt està passat sense obrir-lo, ni llegir-lo, és clar.
Doncs això, anàvem de turistes, una agradable sensació voltar per casa fent com qui volta per fora, i al metro el xiulet que brama i el vigilant que ens comença a mirar.
Que tinc la tarja dic tot ensenyant-li - l'uniforme imposa, i les armes, més - i fent força per obrir les portes. D'acord que són automàtiques, però no premeu amb més força el botó del comandament de la tele encara que sabeu que el problema és de piles? O no premeu insistentment el botó de l'ascensor encara que sabeu que això no n'accelerarà la baixada?
Doncs bé, anava insistint quan m'he adonat que la tarja de metro havia caducat. Caram, si no fa olor. Si no put. Com pot caducar? Com se'm pot passar? Que potser al cap d'un temps espatlla la màquina? S'autodestruirà al cap de vint mesos?
No senyor, no, és una altra manera de fer negoci perquè us asseguro que de pagar-la, la vaig pagar i si no la vaig gastar de cop, és perquè no em calia. Però tampoc em digueren que caduca als x mesos.
Quin negoci Barcelona. La saben llarga.

Puigmal ( 2.910 m. )

2011-07-21T16:44:00.004+02:00

Altre cop tornàvem cap a Núria per fer l'Olla. El darrer cop que la vàrem fer, el Martí ens recalcà que havíem fet l'olleta - sempre tan primmirat el noi - , que ens faltava el Pic de la Fossa del Gegant i els del Serrat del Mig, per això, amb la Montse, vàrem dir de tornar-hi. I avui hi hem tornat.
Ben d'hora hem agafat el cremallera, a quarts de vuit i hem arribat a Núria cap a quarts de nou. El cel es veia tapat però esperant que potser es destaparia, hem pujat cap al Puigmal. A bon ritme. A dalt ens hem trobat boira tancada, potser es veia només fins a unes vint passes, i fred. Força fred. Els bivacs d'allà s'han anat omplint de gent que s'hi arraulia per protegir-se dels 9 graus que deia que teníem ja a l'estació. Així doncs, hem decidit esperar-nos una mica a veure si s'obria, però com que per més vent que bufava el cel seguia tapat, hem decidit no sense recança baixar. Recança perquè ens ha enganxat mal temps, no perquè no hàgim pogut fer la volta, un altre cop serà.
Abans, fer cims era l'objectiu. La finalitat. Pujar i sumar. Marcar aquell cim com a fet, però amb el temps vas veient que el què val la pena és fer-lo en condicions. Gaudir-ne a dalt estant i durant el camí. De res serveix, si més no per a mi, pujar a un cim si no hi veig res o no és segur - com amb boira - o hi pateixo, així doncs, si cal fer mitja volta, la faig.
Una de les gràcies de fer un cim com el Puigmal i per extensió l'Olla de Núria, són les vistes. Unes vistes que van ben enllà. A un costat la Cerdanya, el Capcir i el Conflent amb les seus cims definits, a l'altre, Ripollès avall, encaixat entre muntanyes, el Taga i la vall de Núria. Fins i tot si el dia és clar, es pot veure molt més, ben lluny, Espanya i tot.
Però com que no era el cas, cap avall que fa baixada. Al monestir, al parc lúdic aquell, veient que teníem molt de temps, hem decidit de baixar fins a Queralbs a peu, pel camí del cremallera, un camí força distret que discorre entre el riu i la via. És un camí on hi ha trams amb escales i balmes per arrecerar-se. Una baixada tranquil·la i agradable.
Al final, malgrat el temps, ha estat una excursió divertida i en Marc, l'home voltat, ens ha recomanat un indret per dinar a Les Masies prou bo.
Podem dir doncs, que bé està el que bé acaba.

Barefoot books

2011-07-20T14:09:00.004+02:00

Si vols, mitjançant programes informàtics pots fer que uns dibuixos animats semblin talment una pel·lícula real. El moviment pot veure's arreu de la pantalla sent a més a més un moviment delicat, natural i senzill. També els objectes representats poden ser mimètics dels reals.
Moltes vegades cerquem això, uns dibuixos que no ho semblin. Ironia, no? Si volem que no ho semblin, perquè no mirem una pel·lícula real? Bé, misteris de la vida. Potser perquè en un dibuix esperem trobar-hi coses que a la realitat seria difícil, encara que darrerament amb els efectes especials cada cop hi ha menys coses que no es puguin representar a la gran pantalla.
I enmig de tota aquesta tecnologia audiovisual, l'altre dia vaig trobar uns dibuixos per a nens i nenes. Uns d'aquells que fa uns anys, sabent que era el millor que podien fer, haguéssim titllat de passables, però que per ser fets fa quatre dies ( 2009 ), sabent que si haguessin volgut ho haurien pogut fer més real, aleshores passen a la categoria de genials.
D'una banda perquè no els cal uns grans dibuixos per transmetre el què volen transmetre, després perquè el moviment és escàs i aquesta escassedat fa que el poc que hi hagi parli molt. Un altre aspecte és el color. Estan plens de color. Salten de la pantalla pel color i el disseny, sent senzill, no pren protagonisme ni a la història ni a la intenció d'unes lletres cantades seductorament.
Segons amb quins ulls es mirin es veuran com a molt senzills i mediocres, ara, amb unes ulleres especials, veient-hi intencionalitat a allò que es veu, deixant-se portar, aleshores són captivadors.

Per cert, n'hi ha tota una col·lecció disponible.

Les bosses de plàstic

2011-07-19T14:37:00.004+02:00

Avui he anat a comprar. Res, quatre coses, però prou coses com per haver de marxar fent equilibris amb tot plegat. Si m'arribo a aturar a un semàfor em donen quatre monedes, segur. Calia ser destre per avançar d'aquella manera. Per tant, pensant-ho bé, he demanat una bossa. Perdó, ho sento, no duia res i em semblava que no ocuparia tant. D'acord, d'acord, nen lleig, això no es fa, pam, pam... però no us penseu, les meves no haurien d'anar a parar al mar ni als rius, ni matar pingüins emperadors ni balenes cap de martell, doncs les faig servir després per les deixalles, com ens diuen, per cert. Per classificar-les. En comptes de comprar-ne expressament uso aquestes. Ves, sóc multidisciplinar. Reutilitzo. I reciclo. Tinc un racó a casa on hi deixo els envasos, els papers, el vidre. També de rebuig els bolquers, l'orgànic, les piles i com no, per allò que va a la deixalleria. Tot plegat ben classificat, catalogat i embossat. Amb el temps hem hagut de fer un màster en deixalleria i no me'n queixo. Bé m'ho crec i diria que en sóc conseqüent.
Però, per on anàvem? Això, que quan he demanat la bossa, a més de mirar-me malament - de debò, la necessito, que no és per jugar, ni per llençar-la a la cantonada - , m'ha dit són 10 cèntims. Picarols! Però si això deu ser com a mínim quintuplicar el preu. D'acord que no és gaire, però no deixa de ser abusiu.
Podria ser que no en poguessin donar, ho desconec, però es fan les barbes d'or amb la comèdia. Amb el pretext del medi ambient et deixen de donar les bosses, sense cap variació en el preu i a més a més, et cobren abusivament si en demanes. Caldria que de la mateixa manera que uns fem l'esforç de tenir la casa com si tinguéssim la síndrome de Diògenes, això repercutís també al preu. Que es veiés. Deu objectes, per dues bosses que t'estalvies... aquests euros que et descompto. Faves comptades.
I després ja acceptaré, i entendré, que em facin pagar el què sigui per la bossa.

Visitant cementiris

2011-07-18T16:03:00.007+02:00

Cementiri a Irlanda

Ara que ja comences a veure gent, amics sobretot, que marxen /tornen de vacances, veus com han anat canviant les coses. Abans, pel juliol, ja fèiem la motxilla i fins a finals d'agost el sostre de casa ja podia caure, ja, que no ens atraparia. Avui és una mica diferent. Per molts motius i diferent no vol dir ni millor ni pitjor. Només diferent.
Tenim dies escadussers i puntuals que marxarem aquí i allà i tampoc ens queixem. No tothom pot fer-ho. Un cop, en un viatge, una nena de mirada trista m'etzibà entre somriures- quan jo li vaig dir que no era ric encara que estigués a l'altra punta de món visitant el seu país, doncs havia treballat tot un any per pagar-m'ho - :
- Jo, encara que treballi tota la vida, mai tindré diners per marxar d'aquí.
Touché! Tocat i enfonsat. I em colpí. Se'm gravà. La senzillesa i alhora l'agror d'aquella frase tan certa sempre m'ha acompanyat.
Tenim poc però malgrat tot, tenim i aquest any, si tot va bé, tindrem alguns dies. I si marxem, segur que algun dia, estiguem on estiguem, anirem a visitar un cementiri. Un vell costum. Veure com es té cura dels morts per conèixer un xic més els vius.
Voltar pels cementiris de diferents indrets fa que es conegui més una societat, ja que allà no es dibuixa un decorat melós pel turista, es plasma la crua realitat de la vida o de la mort. I cada poble honora els morts d'una manera i aquesta ens dóna pistes de com tracten els vius. O si més no ens pot ajudar a fer-nos-en una idea.
Així doncs, vagi on vagi, un dia me'l reservo.

Set s-ous!

2011-07-15T08:17:00.002+02:00

Ja hi tornem a ser i jo que em pensava que s'havien calmat. Però no, altre cop els funcionaris a pagar per la crisis, però és clar, què pot fer la Generalitat?
D'entrada té pocs ingressos d'impostos i els que té, els rebaixa, per exemple successions. Després, el camí que potser resoldria part dels problemes, pacte fiscal, concert econòmic o independència, els fa por. Cal ser valent per enfrontar-se a segons qui, per tant, l'únic lloc on poden retallar, altre cop, és amb els funcionaris. Són presa fàcil. A més a més està ben vist, tibem de tòpics i la gent ho aplaudirà. Que si estan tres hores amb l'entrepà rascant-se els picarols, que si surten de la feina abans d'entrar-hi... però a la meva feina, plena de funcionaris, no els sé veure. D'acord, com a tot arreu n'hi ha que potser no treballen de la millor manera, que no assoleixen objectius, però us asseguro que ara em costaria dir-ne noms, no els sé veure. Si algú del meu entorn no treballa eficientment no és per deixadesa, mala fe o cara dura, més aviat és per ignorància o ineptitud i aquests, que ja dic que em costaria assenyalar, són culpa de l'administració si és que hi són, però els serveixen per estigmatitzar el col·lectiu. Amb un control d'accés més ferreny o fins i tot amb un seguiment més productiu, uns estudis més dignes o unes compensacions millors, potser s'acabaria amb aquests quatre i es tindrien els millors. Però tampoc defugim el problema.
El veritable problema també és que sota el pretext de feina assegurada, tot hi cap. A partir d'aquesta premissa tot se'ls pot denegar. Sou, horari, incentius. Ara bé, els que s'han enriquit donant diners per sobre del valor real, els que sense cap preparació han guanyat més que qualsevol que ha invertit part de la seva joventut a formar-se o bé els que han especulat, tots aquests són més dignes que un funcionari. Poden haver guanyat més i ningú no s'ha escandalitzat. Són atrevits, quins nassos! Però darrera jo hi veig enveja. El funcionariat és una feina a la comunitat on a canvi d'una estabilitat es renuncia a uns guanys majors, a una promoció econòmica i personal superior i a molts més que fan que en època econòmicament estable, pocs vulguin ser-ne. Després, en èpoques més fosques, quan la feina trontolla i el que guanyava més sense preparació no ha estalviat, quan el banquer que donava per poder esprémer s'ha quedat sec o quan l'empresari troba que els guanys li baixen o l'especulador perd, després ataquem els funcionaris. La culpa és d'ells. No de l'avarícia dels altres o la mala gestió feta.
Ataquem funcionaris i d'aquesta manera desviem els culpables reals.
Les empreses es deslocalitzen, fan expedients quan els guanys, i dic guanys , baixen, els càrrecs de confiança cobren igual, els bancs reben ajuts... Però la culpa és dels funcionaris.
Però si era l'única despesa previsible? Si no se'ns ha apujat el sou des de fa temps, al contrari, se'ns va abaixar. Però ja ho diuen, qui té un funcionari, té un tresor. Culpa d'ells és tot.

El meu Everest

2011-07-14T12:47:00.004+02:00

Fa temps que vaig a la muntanya. Fa anys les prioritats haguessin estat pujar un cim o altre, pujar una muntanya o baixar-ne una altra, tothom té reptes i amb el temps, com tot, les coses canvien. I el més gros és que mai ho hagués dit.
La muntanya m'agrada, m'apassiona i em sedueix molt, però a la balança ja no és el que pesa més.
Un dia m'explicaren d'un que acabat de ser pare va marxar a fer l'Everest o el Nanga Parbat, no ho sé i ho veia lògic. Poques vegades pots fer el salt, pots anar a aquests llocs i si trobes la manera i el moment, l'has d'agafar al vol, però ara porto ulleres diferents. Els vidres polaritzats.
Qualsevol lloc que esdevingui risc, que esdevingui un repte massa gran, que anys enrere hagués corregut sense ni pensa-m'ho, ara no. Ara ho veig diferent. Les prioritats canvien.
L'Everest el tinc a casa. És xic però m'omple igual. El dia a dia, veure'l créixer, veure'l equivocar-se i aprendre, somriure, plorar o parlar. És l'Everest que vull viure cada dia i només la possibilitat de perdre'n un corriol, un sender, fa que vegi les coses diferents i l'òptica canvii.
Qui sap, potser d'aquí a uns anys tornaré a cercar l'Everest - qui diu Everest diu Ítaca - però de moment, el canvi no em treu el son, tot i que m'admira ser-ne conscient.
Anirem fent allà on ens sentim prou segurs per l'endemà, com cal, donar de péixer, explicar contes o besar la ferideta de la caiguda. De moment, el repte és a casa.

Del què es fa a l'escola

2011-07-11T22:02:00.004+02:00

És un d'aquells milers de vídeos que ens passen. Gràcies nois.
Un d'aquells que comences mirant amb el nas arrufat i poc a poc entre somriures, vas caient-hi de quatre grapes. El què diu el conferenciant és lògic, força coherent, ben explicat i més argumentat, vaja, atractiu. Però també és cert que encara no estem preparats per a tal revolució. Seria com demanar que no es memoritzessin les taules de multiplicar. És que algú ho veuria concebible? Difícil, no?
Però de la mateixa manera caldria preguntar-se quantes vegades els darrers quatre mesos les hem usat, per exemple. En canvi, els darrers mesos, quants cops hem hagut de ser creatius o resoldre situacions amb imaginació?
Fàcil, no? Per a una cosa tenim màquines que ens resolen el problema, per a l'altre no.
Ep, que no advoco per fer desaparèixer les taules, que crec que és un treball de sistematització i memorització força important, però no prou com per lapidar, com passa a certes escoles, als nens que no les saben o bé s'equivoquen i gastar-hi hores i més hores d'un temps preciós. Crec que és més útil ensenyar mecanismes per resoldre el problema, entenent com es resolt, veient que és una repetició d'un valor i després deixar temps perquè si cal comptin el resultat amb els dits, ja que una cosa memoritzada es pot oblidar, una cosa apresa no.
Diu un proverbi xinès:
El que sento ho oblido, el que veig, ho recordo. El que faig, ho entenc.
No ho sé, però em dóna la sensació que estaríem per aquí.
Apa doncs, aquí teniu el vídeo per rumiar-hi.

Grillades

2011-07-08T14:41:00.004+02:00

Quan s'acaba la temporada del futbol, encara que pesats busca sous intenten allargar-la amb fitxatges estrambòtics per vendre quatre diaris fins a l'avorriment, l'escola es tanca i el sol llueix, és el moment de començar la temporada de les grillades.
És una altra lliga. Una lliga igual d'apassionada. De cerveses i brases que crepiten. De companys a tocar de foc que adoben el món o busquen els tres peus al gat que temps enrere havien posposat.
Al pati la tenim a punt. Tres potes de ferro i una plataforma fonda on llençar-hi carbonet. La resta, trossos de tall a punt per a ser cuits.
És un ritual. El foc s'encén amb temps. Amb destresa. Amb amor.
A la Catalunya Nord era un clàssic, dissabte sí, diumenge també, a casa d'un o altre a fer-la petar i menjar carn a la brasa.
Uns preparant l'aperitiu s'alegren més del compte i xerren pels descosits, d'altres a tocar de l'amfitrió que cou la carn, xerren al compàs d'un braç que s'alça per fer baixar gola avall l'escumosa beguda freda i tots al final amb un somriure beneit i la sensació que després, un cop tothom se'n va i els plats són a la màquina, el món és millor. I els amics més propers.
M'agrada encendre el foc. A casa, malgrat ser un esquerp, sempre els amics són benvinguts per a una grillada. Per a deixar córrer el temps entre mots, foc, cervesa i somriures.

Incertesa

2011-07-06T16:23:00.004+02:00

Sant Jaume de Vallhonesta ( Sant Vicenç de Castellet )

Per aquestes dates les plantilles escolars ja es comencen a tancar. Més o menys tothom sap o hauria de saber on anirà el curs vinent i d'aquesta manera es comença a preparar el nou any escolar. Reunions de paral·lels, de cicle, de claustre... decisions i més decisions.
Els darrers anys he marxat de vacances sabent on seria al setembre i amb el nou curs ja encarat.
Enguany però és diferent. Enguany hi ha hagut el què se'n diu el concurs de trasllats. Cada dos anys els mestres poden optar a canviar d'escola. De motius molts i variats. Alguns per promoció personal, perquè tal escola els atrau més o s'adapta més als interessos d'un o bé pels projectes engegats que sedueixen; altres per motius familiars, per proximitat al lloc de treball, alleugerint els malabarismes a l'hora de conciliar horaris o pel què sigui. De motius n'hi ha mil, tants com concursos.
Aquest recurs el poden fer servir els funcionaris que tenen plaça, un cop els han adjudicat un lloc definitiu. Amb el temps poden anar concursant i segons els punts, anar canviant d'escola.
Personalment havia demanat anar a la ZER de Calders, però la manca de punts i places, perquè només compta des de que ets funcionari de carrera, va fer que no tingués opció. Ara bé, més endavant s'obrí el període de les comissions de servei. La porta del darrera.
En aquest període la gent que no és fixe d'un lloc pot reclamar quedar-se allà on està perquè hi té un càrrec o fa un projecte que vol acabar i d'aquesta manera deixa lliure la seva plaça d'origen. També es fa cada dos anys.
Les places es concedeixen a finals de juliol, inicis d'agost, de manera que després torna a haver-hi moviment. Però poc temps per gestionar-ho.
Així doncs, els equips directius, preveient que la plaça quedarà lliure, poden reclamar mestres i aquests, quan s'adjudiquin les comissions, podria ser que els donessin l'escola reclamada. I aquí estic ara.
Treballant a Sant Vicenç però pendent d'una escola que m'ha reclamat. Depenent de la persona que té la plaça però que no hi ha anat mai, esperant que si li donen una comissió, com ha anat fent diversos anys, el lloc s'alliberarà i per tant la reclamació de l'escola podrà ser atesa.
Vaja, un embolic del gros i molta, molta incertesa. De moment però, haurem d'esperar tot gestionant-la.

Pic de Tempestades ( 3.274 m. )

2011-07-03T12:01:00.005+02:00

Al fons, s'entreveu l'Aneto.

Divendres sortint d'escola, cap a la una, em van passar a buscar el Marc i un amic seu, Marc també es diu, per anar a fer el Pic de Tempestades.
Vàrem enfilar en cotxe cap a Benasc. A Senarta l'aparcàrem, on a les cinc vàrem prendre el bus que ens deixaria al refugi de pescadors, al peu de la vall que puja als llacs de Llosàs. Des d'allà surt un camí ample, que segueix el Gr11, tot passant enmig d'un bosc ple de pi roig i negre fins als llacs. A l'alçada d'aquests el bosc es deixa enrere i després només la roca i l'aigua acompanyen l'ascens.
Una hora i quart després d'haver començat a caminar, al llac superior, en un petit tros d'herba que entrava a l'aigua, tipus illeta, vàrem plantar les tendes. A tocar hi havia un parell més de tendes i diria que si n'hagués vingut cap més, feina hagués tingut per trobar lloc.
Un cop acampats vàrem veure una marmota que ens visità i curiosa mirà les tendes de lluny estant, per després, un cop veié que estàvem massa per ella, poruga, fugir corrent.
A les 9, amb aquella calma i tranquil·litat, vàrem anar a dormir tot sentint l'aigua davallar a tocar nostre i ben d'hora, cap a quarts de sis del matí ens vàrem alçar per fer cim. El Marc va tenir l'encert de portar una petita cafetera i tant al vespre com al matí, una càlida aroma ens acompanyà mentre admiràvem el paisatge.
El primer tram des dels llacs és un corriol que zigzagueja força per guanyar alçada i després, entre blocs de granit i neu, s'acaba de pujar fins al coll. No hi havia gaire neu, just per poder posar-se els grampons i anar cercant les plaques, encara que ens els podríem haver estalviat.
Des del coll al cim hi ha una grimpada molt divertida i fàcil. Per on pujàvem el pendent és suau, per l'altre, un cop treus el nas al coll, veus que hi ha una paret vertical que baixa directa a la glacera de Tempestades. Déu n'hi do quina caiguda.
Arribàvem al cim a les 8 del matí. Al fons, l'Aneto. Sense ningú a dalt, cosa estranya, només la creu i la verge vigilant.
Des del cim estant teníem una vista esplèndida, sense cap núvol. Una vista panoràmica impressionant. És un cim molt divertit, d'aquells que fas tastets. Una mica de neu, una mica de grimpada, una mica de tartera, però tot en dosis infinitesimals, excepte la vista. Una bona atalaia dels Pirineus.