Un article interessant

Avui sortia un article a tota pàgina al diari Regió 7 de l'escola. Era un article molt interessant. Explica com s'està treballant a l'escola i cap a on anem. El títol deia que l'escola de Mura està de moda, però segurament el més encertat seria que digués que un tipus d'escola com la de Mura, comença a ser tendència, un petit matís que el que fa és parlar d'un altre tipus d'educar i que moltes famílies busquen. No com una moda, com quelcom passatger, sinó com una aposta de vida. Moltes famílies canvien el lloc de residència per poder donar als seus fills l' educació que ells creuen i l'escola n'és un referent.
De fet, aquest article el que ens diu és la gran feinada que tenim, perquè encara que anem per un camí que ens creiem, no podem abaixar els braços i serà gràcies a l'esforç i la feina de cada dia que l'anirem fent, i no perquè un diari o algú altre ens digui que hi hem arribat, perquè no hi ha destí. El destí és el canvi, és el camí, i aquest es va fent dia a dia. El dia que ens creiem que ja hi hem arribat, ens passarà que ens quedarem ancorats, vivint d'èxits passats, però fallant al projecte, perquè al no saber seguir surfejant sobre l'onada educativa, acabarem sent una escola aturada. Una escola sense propostes engrescadores. Potser un xic més dinàmica, activa i innovadora que moltes, però en perill d'estancar-se tot vantant-se d'uns èxits passats i ja no cercant la millora educativa. I no és que vulgui posar aigua al vi, però el dia que ens creiem que ja ho tenim fet, aleshores haurem fracassat.

Per això, veure l'article m'ha agradat, però alhora m'ha fet adonar de la feinada que tenim. Del que ens queda, per sort, perquè en educació cal sempre intentar anar més enllà, i tot i que hi ha objectius finals, aquests només serveixen per replantejar-se allò que s'està fent i seguir avançant. Són com petites aturades en una llarga travessia, illes en un gran mar, en una travessia que no s'hauria d'acabar mai.

Calders - Castellar del Vallès - Calders en bicicleta

Aquest matí he sortit una estona amb bicicleta. Des de l'inici d'estiu he anat sortint, de tant en tant, en bicicleta de carretera i he de dir que enganxa força, sobretot a algú com jo, que no està acostumat a anar en bicicleta i se n'adona dels quilòmetres que pot fer.
M'he llevat tard i pensava fer una volta que ja he fet algun altre cop, però com em passa sovint quan corro, qui sap si em començo a adaptar a la bicicleta, a mesura que pedalo vaig canviant el recorregut i improviso. De fet tenia pensat fer moltes voltes però al final, m'he decantat per una que, si bé pels companys de Calders bike o per qualsevol que estigui acostumat a anar en bicicleta no és res, per a mi ha estat un petit repte. Sobretot perquè desconeixia què em trobaria, si aniria bé o no. Però com que em trobava amb ganes de provar, avui he anat des de Calders a Castellar en bicicleta i he tornat, és clar.
Sé que no és gaire. Que molts fan això i més cada cap de setmana, però per un que comença és força i la veritat, connectar aquests dos pobles m'ha fet il·lusió.
Darrerament, quan torno a Castellar me'l miro diferent. Veig que el poble em parla. Que els carrers, les places o bé les cases em parlen d'anècdotes viscudes i no hi ha racó de Castellar que un cop o altre hagi trepitjat i en tingui una anècdota i per això, quan hi vaig m'agrada.
El poble ha canviat força. La gent també. Potser només queda el record del Castellar de la meva infància, però malgrat això, sempre hi ha quelcom que em fa somriure i que em desperta quelcom i per això, baixar des de Calders a Castellar m'ha vingut de gust. M'ha fet gràcia i en arribar-hi un sentiment d'alegria m'ha envaït. M'he sentit a casa, com m'hi sento a Calders i segurament com m'hi sentiria a Bulaternera, perquè tots aquests llocs, tenen un tros de mi, un tros de la meva història, de la meva vida, dels meus records i sobretot, de petites vivències que m'han anat fent com sóc ara.

Pic de la Dona (2.702 m.), Pic de Bacivers ( 2.844 m.), Bastiments ( 2.881 m.) i Gra de Fajol ( 2.714 m.)

Aquesta tarda hem quedat amb l'Albert, per anar cap a Vallter, a fer muntanya. Hem sortit de Calders cap a les tres i a quarts de cinc ja érem a l'estació.
Des d'allà hem enfilat cap a la Portella de Mentet, direcció nord, seguint el torrent. Un cop a la portella, a uns 2.400 metres, hem anat directes al Pic de la Dona ( 2.702 m ). Feia un dia clar i lluminós, i un xic d'aire ens acompanyava, sobretot quan sortíem a la carena. Des d'allà, ja corrent, hem baixat a sota el Bastiments, però en comptes d'enfilar-lo, ens hem desviat cap al Pic de Bacivers ( 2.844 m. ). Al peu d'aquest hi ha un petit llac rodó, avui ple de vaques pasturant. El camí puja força recte i al cap de poc hem coronat el cim. Just abans d'arribar-hi, prenent el sol, talment com en els dibuixos animats, hi havia tres trencalòs allà aturats. Ara bé, ha estat veure'ls que han alçat el vol i cercant els corrents, han pujat amunt i en res han desaparegut.

Des del Pic de la Dona

Des d'allà, resseguint la carena, hem anat cap al Bastiments ( 2.881 m. ). Altre cop, després de superar un sortint, un fals cim, ens hem trobat una sorpresa. Aquest cop quatre isards que en no res han fugit saltant.
La pujada al Bastiments ha estat força bé, un cop a aquella alçada tot es puja ràpid.

Pic de Bacivers

Bastiments

Gra de Fajol

Després de les fotos, com a cada cim, hem començat a baixar i veient que encara tenia un xic de temps, he decidit fer el Gra de Fajol. He baixat el Bastiments corrent fins al coll de la Marrana i des d'allà, amb pas constant, he remuntat fins al Gra de Fajol ( 2.714 m. ). Un cop coronat, he baixat fins al Coll de la Marrana altre cop i des d'allà cap a l'estació de Vallter.
Ha estat una sortida fantàstica. M'ho he passat molt bé i m'he sentit molt feliç. Pel dia. Perquè ha estat un xic improvisada i feia molt, moltíssim, que no marxava a fer muntanya a la tarda i sobretot per la companyia. Un bon amic. És una sortida circular que, un cop has pres alçada, després es va fent bé. Surten uns mil metres de desnivell positiu. Un regal!

La Mola ( 1.103 m. ) amb nens

I com creix la canalla. Arriba un dia que quan els mires, veus que gairebé ja no toquen el sòl, que estan a punt, a punt d'alçar el vol. És cert que són els primers tempteigs de vol, són vols curts i sempre amb la base a la vista, però ja són vols.
Avui hem anat una colleta a la Mola ( 1.103 m. ). L'any passat ja vàrem anar a fer el Montcau. Et trobes a la piscina, vas xerrant, veus que els nens juguen junts i decideixes fer un pas més i avui, cap a les vuit, hem quedat a la plaça per anar a caminar.
De fet és un recorregut curt. Apte per a que els infants comencin a agafar gust per la muntanya. Són uns cinc quilòmetres amb uns tres-cents metres de desnivell positiu la volta i de fet, arribar al cim bé s'ho val. Les vistes des d'allà, si enganxes un dia bo, com avui, són genials. Veus clarament els Pirineus, i Barcelona a l'altre costat. Si enganxes un dia fantàstic, millor, des d'allà pots veure Mallorca.
Quan hem començat a caminar m'he hagut de fer més càrrec del xic, que amb tres anys tocats, va fent però encara camina a batzegades i el gran, ja amb set, ha marxat amb els companys i ha anat fent. Caminant, corrent, saltant i rient. Perquè quan vas amb grup, de canalla vull dir, aquests desapareixen i esdevenen totalment autònoms, excepte per a les necessitats bàsiques que aleshores tornen a port. Menjar i beure. Saben que els ho tenim assegurat i malgrat vagin i tornin, saben que l'avituallament el tenen amb els pares. Perquè encara que anem amb grup i qualsevol dels adults donaria el que fos per l'infant que li demanés, aquests tenen tendència a cercar la seguretat del progenitor, el referent.

Avui hem pujat i baixat de la Mola i de fet, el gran l'he vist poc. L'he sentit més, és un xic baladrer. Veure'l autònom, lliure i sobretot feliç, molt feliç i confiat, me'n fa més a mi i m'agrada. Perquè el veig créixer i en dies com avui, ho constato i a l'hora, ho gaudeixo.
Diuen que per ser feliç cal viure plenament els petits moments, i encara que no sé del cert si és veritat, avui, ha estat un d'aquells petits moments en que et sents feliç, molt feliç, tot veient la felicitat dels teus fills.

Ara que s'acaben les vacances...

Una de les coses que m'agrada més i a l'hora em fa més respecte de la meva feina, així com de la tasca quan era monitor d'excursionisme o bé d'esplai, és la influència que tenim sobre els infants o bé adolescents, depenent de la franja d'edat on actués. Ja fos a l'escola o bé de ruta per la muntanya, sempre he tingut clar que l'adult era el referent i allò que fèiem, dèiem o callàvem, era mirat, estudiat i valorat per aquells que teníem al davant i per tant, calia i cal ser molt curós amb tot allò que fem, perquè encara que ens sembli que aquell gest, aquell mot o bé aquella resposta és insignificant, sempre hi pot haver un infant o adolescent que ho miri i ho prengui com a referent i per tant, cal vigilar força per no influir negativament.
Aquesta constatació, tot i que sembli que és evident, per a mi no ho ha estat fins al cap del temps, quan trobant-me amb algun infant, em recorda algun gest que tu ni recordes o bé quan veus respostes a allò que fas.
No ho dic pas per dir que cal treballar o actuar amb por, i ara, senzillament que cal actuar amb el cor i d'aquesta manera, sempre podràs respondre a aquell infant que allò que vas fer, ho vas fer de cor i equivocat o no, ho senties així. 
Tinc la gran sort de tenir contacte amb diferents infants dels que he estat mestre o monitor i veure els homes i dones en que s'han o s'estan convertint m'omple i, valgui la vanitat, més encara quan em recorden quelcom que vam fer o vaig dir i que els va ajudar. Reconec que moltes vegades no n'he estat conscient, perquè quan estic a classe o de ruta o quan estava a l'esplai, actuava fent el que creia i mai pensant en un futur, sinó més aviat amb coherència, intentant posar-me al seu lloc o bé ara, pensant què m'agradaria pels meus fills i per tant, malgrat tots els errors que pugui haver comès, que segur que són molts, mai se'm podrà dir que ha estat per mala fe i amb això em dono per satisfet i més quan reps missatges, escrits, trucades o comentaris d'aquells sagals que tingueres i veus que guarden un bon record de tu i que sembla que els vas ajudar.
Ser mestre, ser monitor, és d'aquelles tasques que molta gent no comprèn que algú faci, que veu més inconvenients que satisfaccions, però amb el temps, dono fe que aquestes feines et donen molt més del que tu mai puguis donar a un infant i per això, són les feines més ben pagades del món, perquè el que reps, no es pot comprar amb diners. 

Pic de Quartiules ( 2.226 m )

Ahir, aprofitant que estàvem acampats a Espot, vàrem aprofitar amb el Jaume per fer el Pic de Quartiules. És un cim poc conegut. Està a sobre d'Espot i de fet, és la seva presència constant, enfilant-se sobre el càmping, el que va fer que decidíssim pujar-hi. Feia dies que l'anàvem mirant. És un cim que comença ran de càmping, on hi ha uns camps amb pendent que s'arrapen a aquest, per poc després, parets de pedra verticals alçar-se de cop. Des d'abaix es veien diferents alternatives, tot i que la majoria anaven a parar a una paret o ve a una raconada que no vèiem des d'on érem. 
Així doncs, decidits a pujar-hi, vàrem començar a cercar rutes i en vàrem trobar dues. Una des del Refugi del Pla de la Font, de l'altre vessant de la muntanya i l'altra des d'on érem. El primer és una passejada d'hora i mitja sense massa desnivell, el segon s'enfila dret, amb uns 800 metres de desnivell, els darrers dels quals força trempats.

Arribant al coll de Fogueruix

Vàrem llevar-nos d'hora i marxàrem direcció a Sant Maurici. El càmping està a uns 1400 metres d'alçada. El camí que puja a Sant Maurici està ben marcat, amb senyals de GR. A uns 1700 metres de desnivell hi ha la bifurcació que també està marcada per senyals de GR i s'enfila fins al coll de Fogueruix. És un corriol ben fresat, que passa el primer tram per un bosc ben net i dret de pins i avellaners i que poc a poc va enfilant-se fins a prendre el barranc que puja al coll. Segueix la ruta dels Camins Vius i en algun tram hi ha cables per agafar-se i esglaons fets amb fusta i ferros.

Tram amb cables i escales

És un coll molt ben definit, força ample i encatifat d'herba. A banda i banda parets de pedra l'escorten, però a dalt, una planura s'estén, tot i que a pocs metres comença un bosc net de pins negres, el Bosc de Sant Jaume. Allà dalt hi ha un mirador, gràcies a la seva privilegiada posició. Es pot distingir a una banda els Encantats i a l'altra el Mont Valier, a més dels cims que els acompanyen. 

Espot al fons de la vall

Des d'allà s'enfila un corriol cap al cim, un cim ben bonic. En poc menys de dues hores érem al cim. Per cert, allà al cim el Jaume va mirar si hi havia cap tresor, del Geocatching que ell n'és afeccionat, i casualment n'hi havia un. Després de voltar un xic el va trobar. Quin crac!

La fita que marca el cim amb els Encantats al fons

La baixada la vàrem fer pel mateix camí i el darrer tram, per tal de desentumir les cames, varem córrer un xic. La baixada la vàrem fer en una hora, més o menys.
Va ser una sortida molt divertida i gratificant, sobretot perquè és un cim d'aquells que vas veient dia sí i dia també i al final tens moltes ganes de coronar-lo.

Pic de Medacorba ( 2.914 m ) i Roca Entravessada ( 2.927 m )

Avui hem anat a fer, amb la Montse i el Marc, el Pic de Medacorba (2.914 m ) i la Roca Entravessada ( 2.927 m. ) des del refugi de Baiau.

Ahir vàrem sortir de Manresa cap a la una i vàrem arribar a l'aparcament del refugi de la Vallferrera cap a les sis. La pista des d'Àreu fins a l'aparcament se'ns va fer eterna, amb cotxes amunt i avall i poc espai per maniobrar.
A partir de l'aparcament, vàrem marxar cap a la vall de Baiau. Feia un dia claríssim, amb un ventet fresc molt agradable. La major part de gent que puja aqui va cap a la Pica d'Estats i per tant, un cop passat el corriol que porta al refugi de la Vallferrera, ja no vàrem trobar a ningú.

Refugi de Baiau mirant cap a la vall

El refugi de Baiau amb les muntanyes de fons

Vàrem anar cap al Pla de Boet, un lloc preciós per acampar, ran de riu i des d'allà, vàrem prendre un corriol, marcat amb marques de GR. De fet, per arribar al refugi lliure de Baiau es segueixen les marques del GR-11. El camí va pujant suaument, uns 600 metres de desnivell, envoltat de muntanyes alteroses de pedra calcària fins que arribem al refugi, al principi de la vall, escortat per bells cims.

A l'esquerra el Medacorba i a la dreta la Roca Entravessada

Pensàvem que no hi hauria problema per dormir en aquest, però malgrat és de setze places, vuit persones l'ocupaven tot, ja que només hi ha vuit llits que cal compartir, dormint cap-i-cuats, però ho desconeixien. Veient que no hi havia espai, vàrem decidir anar a fer bivac. Ara bé, al cap de poc, ens varen avisar que havien fet un xic d'espai.

Tot i això, encara que el vent seguia bufant i de fet si no estaves arrecerat senties molt de fred, vaig decidir fer bivac. D'una banda perquè feia anys que no en feia i em feia gràcia tenir de sostre un cel estelat i de l'altra perquè no em venia massa de gust dormir en un refugi tan atapeït.
La nit ha estat especial. He fet una paret amb rocs per aturar un xic l'aire i m'he abrigat força. De fred no n'he passat, tot i que quan tenia massa estona el cap a fora, les idees se'm gelaven. Durant la nit m'he anat despertant, mirant el cel i intentant reconèixer constel·lacions. A més, feia temps que no veia tan clarament la Via Làctia.

Pujant al Medacorba

De bon matí hem esmorzat i hem enfilat cap al coll dels Estanys Forcats. A l'esquerra queda el Medacorba, a la dreta la Roca Entravessada. Hem enfilat primer cap al Medacorba. Puja bastant dret, entre pissarres, fent ziga-zagues. Les fites són clares i amb poca estona hem arribat al cim. Un cop fetes les fotos i gaudit de les vistes, a dalt del cim el vent no bufava, hem baixat altre cop cap al coll. Des del cim es té una vista espectacular dels cims del voltant i anant amb el Marc, que se'n coneix un munt, hem pogut fer un mapa mental força ampli.

Al Pic de Medacorba

Baixant cap al coll

Altre cop al coll hem enfilat cap a la Roca. El camí puja per pedres soltes, però ràpidament comença una grimpada divertida. Hi ha algun pas un xic aeri, però fàcil i curt. És un cim molt distret a l'hora de pujar i a dalt, no ens hi hem trobat a ningú.

Cap a la Roca

A la Roca Entravessada

Un cop fet el cim hem desfet camí fins al fons de la vall i un cop als cotxes, hem aprofitat per fer un bany al riu. Un bany gelat i reviscolant.

Avui ha estat una gran sortida per tot. Pel lloc, un indret preciós, poc freqüentat, pel dia, claríssim, agradable, per la companyia, bons amics... vaja, un cap de setmana rodó. 

La Gallina Pelada ( 2.322 m. )

Ahir, com que havíem d'anar avui altre cop a Gósol per anar a buscar al Berenguer -de campaments-, vàrem aprofitar per pujar a la Pleta de la Vila a dormir-hi per avui fer la Gallina Pelada.

Vistes des d'on hem dormit

Hi hem pujat la Lali, el Quirze i jo. Hem fet nit passada la Pleta i al matí hem anat en furgoneta fins a gairebé el coll del Pradell ( 1.600 m. ) on hem aparcat. Des d'allà hem pres un corriol que s'enfila per l'itinerari de la Font Freda. El primer tram s'enfila a tocar d'un torrent pedregós. Segurament les neus d'hivern deuen haver desdibuixat alguns trams, molt erosionats, però les fites i les marques grogues i blanques eren força clares.

Pal indicador a tocar del refugi

El camí puja zigzaguejant fins on es deixen els arbres. A partir d'aquí, una catifa verda ens acompanya fins al refugi. És una catifa plena de flors i insectes. El refugi estava tancat, un cartell deia que obrien dijous ( ? ), suposem que a la nit... És una ascensió agradable però a l'hora solella, sort avui de l'airet.
Un cop al refugi, un corriol molt fresat mena al cim i en algun tram, encara hi ha alguns arbres. El Quirze ha caminat força i entre això i la motxilla al migdia ja fèiem cim.

Deixant enrere la part boscosa

Dalt del cim es té una fantàstica vista del Pedraforca, però del Pollegó Inferior, és una vista diferent a la que estem acostumats, també es veu del Cadí, la Tossa enllà, enllà i de l'altra banda es veu el Port del Compte. Mirant a migjorn Rasos. De fet és una bona atalaia. Un bon indret. A més a més, si més no avui, no està massa freqüentat i és lògic, competir amb el Pedraforca és difícil.
A tocar del cim hem trobat un ramat de cabres i sobre els nostres caps, corbs i a la llunyania, algun trencalòs amb el seu vol majestuós.

El refugi

De baixada ens hem aturat al parc d'aventura de la Pleta on el Quirze ha pogut passejar-se ben amunt i baixar en la tirolina. Bé, una tirolina xica però que a ell li ha semblat genial i és que de fet, ha estat una bona sortida.

Des del cim

Gósol ( 1.400 m. ) - Pedraforca ( 2.506 m. ) - Lluís Estasen

Vista des de Saldes

Avui ( ahir ) hem acompanyat al Berenguer de campaments amb els del Cau a Gósol i aprofitant l'avinentesa, he decidit pujar al Pedraforca des d'allà. No hi havia pujat mai per aquell cantó. Els cops que hi he anat sempre ha estat per  l'altra banda i em feia gràcia pujar-hi.
Un cop deixat els sagals a la zona d'acampada, sota el cementiri, he marxat ja corrent. He pujat fins a Gósol i a la rotonda de l'entrada he pres una pista, ben marcada, que puja cap  a l'Enforcadura. Puja constantment. És una pista oberta entre camps que va pujant fins a travessar el torrent. De fet, no para de pujar en tota l'estona. Un cop travessat el torrent, s'entra en un bosc espès i el camí s'enfila. S'enfila molt. De fet he trobat que s'enfilava moltíssim. A més és una pujada força llarga. He anat pujant a pas constant i ràpid i quan veia un tram planer, no tenia esma de posar-me a córrer, necessitava aquells vint, trenta metres per refer-me. La sort és que vas tota l'estona emboscat i malgrat faci sol, que en feia, vas ben cobert.

A punt de deixar el bosc

Metres més amunt, el bosc es deixava i es prenia la tartera. Es puja força bé i malgrat que estàs més exposat al sol, si més no avui l'airet que corria feia el caminar passador. He arribat al coll esbufegant. Potser és de les pujades que recordo, últimament, més fortes.
Des del coll he enfilat cap al cim. Un camí pedregós però ben fresat que puja directe al Pollegó Superior. En una hora i vint m'he plantat al cim. M'he notat però les cames un xic carregades.

Des de l'Enforcadura amb Gósol al fons

  

Al cim

La baixada ha estat, en general, millor. En comptes d'anar a cercar el corriol marcat al vessant occidental de la muntanya, he baixat directe per la tartera. Els primers metres amb trams amb poques pedres i grans, però a mesura que anava perdent alçada, he pogut baixar fent saltirons com un cabirol. De fet, anava tant a la idea que he patit un parell de rampes. Els bessons m'han pujat al coll, però amb un parell d'estiraments i alguna ganyota tot maleint aquella tibantor, han acabat baixant i he pogut seguir fent saltirons. La baixada fins al començament de la tartera no m'ha ocupat més de mitja hora i fins al refugi uns deu minuts com a molt.

Des del cim, començant a baixar

M'ha agradat molt pujar al Pedraforca per l'altra banda. Me n'he recordat del cop que pujant pel Verdet vàrem trobar-ho tot nevat i vàrem haver de flanquejar un tros, més o menys per sobre d'on anava avui i a la primera canal cap amunt. Fou una època en que començàvem a anar a la muntanya a l'hivern. Una bona colla, molt amics però poc preparats i aconseguir fer-lo ben nevat, va ser un gran repte.
Avui he suat i algun tram he patit.  Potser perquè feia temps que no feia aquests desnivells o qui sap si perquè no havia esmorzat prou, però a l'hora, m'ho he passat molt bé i m'he sentit molt satisfet, sobretot amb la cervesa freda allà assegut al refugi Estasen.