Envia un correu al TSJC en favor del model d'immersió

Benvolguts/des amics i amigues 

       El proper 7 de març, el Ple de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal de Justícia de Catalunya deliberarà, votarà i fallarà respecte l'execució de les sentències del Tribunal Suprem que exigeixen a la Generalitat que el castellà sigui llengua vehicular de l'ensenyament de Catalunya.

Després de concentrar-nos milers de persones davant del TSJC el passat 12 de febrer en senyal de protesta, ara ha arribat el moment de fer arribar als magistrats del TSJC la importància i el suport que té el model d'immersió lingüística per a la cohesió del nostre país. Per això hem organitzat una campanya d'enviament de cartes als 23 magistrats del TSJC per demanar-los que no executin les sentències del Tribunal Suprem que posarien fi al nostre model d'escola en català.

T'animem doncs a enviar una carta electrònica als 23 jutges del TSJC, clicant aquest enllaç, i que facis córrer aquesta campanya entre els teus amics, familiars, el teu centre docent, escola, col·legi, institut, facultat... Només si els 23 jutges del TSJC copsen el suport social que té la immersió lingüística en català al nostre país podrem evitar una més que possible sentència adversa.

A més, Escola en Català continua recollint signatures exercint el dret de petició al Parlament de Catalunya per a que els parlamentaris aprovin la proposició de llei "Defensem l'Escola en Català" que preténblindar el català com a única llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya, fem una crida a presentar mocions als consistoris perquè el català sigui l'única llengua vehicular, i desenvoluparem tot un seguit d'accions de resposta a les sentènciesper mobilitzar el poble de Catalunya exigint al Govern que no les acati.

Ara més que mai, defensem l'Escola en Català!

Per saber què pots fer per l'Escola en Català clica aquí. 

Si vols col·laborar amb la campanya pots enviar un correu a info@escolaencatala.cat

Moltes gràcies pel vostre suport.

El calvari de Sant Pol

Sant Pol es desfà de l'estanquera. Després d'obligar-los a posar-la, anit va cremar. Uns desconeguts. Encaputxats solen dir en aquests casos. Sona més ferotge. Més mesquí. Per atemorir segurament. I ràpidament, des de l'ambaixada espanyola a Catalunya, dit de manera col·loquial la Delegació del Govern de l'Estat, ja corren a esmolar les ungles i ensenyar les dents.

- Ultratge! Insult! Provocació! El llençol ha d'onejar. Peti qui peti. Blasmen indignats. Restituïu-la. Cal que de nou l'Estat sigui present a terres catalanes, ja sigui amb suposats drapots ignífugs, ja sigui amb més presència de colpeja adolescents - policia nacional- o bé d'enciams - tot per sa pàtria-.
Sibil·linament, aquests que ara clamen als quatre vents que són tant catalans com espanyols, els que ploraren per la mort del coix de Palomares, com en una paret de maons mal cimentada, ens van desmuntant implacablement tot allò que ens diferencia. Allò que ens defineix i ens reforça.
Els que governen amb barretina poc hi poden fer o hi volen fer, giren la vista i entonen la Santa Espina tot xiulant. La bótox i el sopes trinxen l'essència catalana via tribunal. Acatarem la sentència mentre ens sigui favorable, clamen també. Comencen per la perifèria, València i les Illes, i poc a poc aniran fent la pinça. Tenen un pla clar i estudiat. L'oncle Felip els guia.
Per ells, pel seu quefer mesquí, traïdor, premeditat, cruel, colonialista i prepotent, no una, mil estanqueres haurien d'il·luminar les nits catalanes, talment com si s'avancés la nit de Sant Joan a aquestes dates de febrer, perquè la seva desaparició, serà la nostra salvació. Releguem-la als càmpings de platja o bé als partits de l'espanyol, prou espai trobaran, però anihilem-la dels consistoris democràtics. Votem-ho!
Ells, no us enganyéssiu,  no ens volen. Només volen allò que produïm. Allò que construïm i que com simples trilers, on és la boleta?, ens prenen el que és nostre i després de marejar-nos amb promeses i afalacs, paraules nobles i programes de concòrdia, ens deixen escurats i nus, sense res més que paraules buides i un sentiment de rucs inabastable. I si veritablement ens volguessin, perquè realment es creguessin allò de l'Espanya plural, què voleu que us digui, que per passar nits avorrides, prefereixo triar-me l'acompanyant.
Via fora els adormits! 

Vall de Besines

Puigpedrós de Lanós

Avui, després de molts caps de setmana de mal temps i compromisos varis, he pogut fer una escapada a esquiar. He anat amb gent d'Artés, una colla que surt gairebé cada cap de setmana i on sembla que tothom hi és benvingut, cap a Porté.
Hem marxat d'hora, cap a quarts de set i hem anat fins a Porté Puymorens on hem arribat cap a les vuit.
A quarts de nou ja hem començat a foquejar. Hem anat cap al coll d'en Garcia per la Coma que porta el mateix nom, on hem esmorzat. La pujada l'hem fet per una pista nevada i el darrer tram per la pala del coll.
Un cop esmorzats hem començat el descens direcció al refugi però sense arribar-hi. Si fins al coll la neu era  tova amb algun tram glaçat, a partir del coll era tota més gelada. I de cop, a mig descens, hem trobat crosta. Uns centímetres de neu gelada i a sota neu primavera, d'aquella neu que t'enfonses quan menys t'ho esperes. No ha estat una baixada memorable en quant a esquí, tot i que les vistes formidables i el dia assolellat i lluminós, ens han regalat unes imatges fantàstiques del Puig Pedrós i del Coma d'Or i tot el circ de muntanyes. Un indret encisador. Des del coll es veu força factible l'ascens al Coma d'Or, tot i que queda un xic apartat.

El circ de Besines

Després de flanquejar el Puig Pedrós i arribar al final de la vall Besines, ha arribat el moment de decidir per on pujàvem. Les ressenyes parlaven d'alguna canal prou assequible però que des de sota estant, es veia que al capdamunt semblava gelada a més de trempada i mixta. Per tant, veient que no seria massa fàcil uns quants hem decidit desfer camí. Tot i això un parell  han decidit provar-ho.
Ja el cotxe i després d'esperar-nos força estona ens hem trobat i ens han comentat que han hagut de recular. A dalt de tot, tal com semblava, era força gelat. Però un gel viu, d'aquell que és com vidre i que els grampons, per molt que piquis, només esgarrapen però no es claven en la placa. Així doncs, després d'algun ensurt, han fet mitja volta.
Per la nostra banda la baixada des del coll d'en Garcia fins als cotxes ha estat fantàstica. Després de l'estona d'insolació, la neu estava en un perfecte estat i hem pogut gaudir d'un descens curt - sempre que es baixa bé es fa curt - però divertit. 
Al final hem acabat fent uns disset quilòmetres de distància amb uns mil cent metres de desnivell. Ha estat una bona sortida. Una sortida d'aquelles per repetir, tant a l'hivern com a l'estiu.

Qui és l'enemic?

Hi ha institucions intocables. Hi ha organismes per sobre d'altres. Hi ha persones superiors i no parlo ara del quequejador, hemofílic i faldiller trempat de sang blava, parlo dels guardians. Dels salvadors. Dels repartidors de justícia. D'aquells de qui se suposa que en cas de necessitat, ai las! es treuen l'abric i te l'ofereixen a risc de refredar-se.
No temeu! Àvies desvalgudes, orfes desorientats, pares astorats, nens i nenes espantats, no us preocupeu, que hi ha qui vetlla per vosaltres, pel vostre bé. Res heu de témer... O sí. Ves a saber.
De xic m'inculcaren que la policia tenia per missió protegir la gent. Garantir els drets de tothom. El cel·luloide m'ho recordava, ara sí ara també. I bombardejat amb tanta dialèctica de la seguretat, amb tanta llagoteria policial, m'ho vaig creure. Ves sinó, innocència infantil. De xics som modelables, tenim esperança, som confiats. Encara no estem avesats als alts i baixos d'aquest món. Amb el temps i les històries viscudes però, aquella bona fe, aquell creure en un cos, esdevingué primer incredulitat, després escepticisme, ara desconfiança i terror.
La veritat és que són faves comptades. Titelles en mans d'altres. Mers baules d'organigrames. Els de baix, guiats pels de dalt i els de dalt, pels bancs, i punt.
La fal·làcia de l'ordre i la justícia desapareix quan apareixen els interessos econòmics i aquests guien l'acció dels dirigents i de retruc de la seva mà executora, la policia.  A València s'han excedit. A Barcelona es van excedir. Arreu, campen com volen. I ens volen fer creure que treballen pel nostre benestar? Veurem qui rebrà dels seus excessos. De moment els vianants i els estudiants.
És clar que hi ha seccions, departaments i altres que potser, encara, són tal o Pasqual... però aquells goril·les que tenen enllaunats dins de furgonetes a punt per a l'assalt enfront de qualsevol indici de dissidència, d'opinió, de criteri, no són més que titelles a mans de dirigents ben peixats i amb uns objectius clars. Aixafar. Intimidar. Dominar. És cert que l'home que salta garrot en mà a enfrontar-se a xavals d'institut, no és del tot culpable de la seva acció. Ell s'allistà per això, per colpejar, intimidar, coaccionar, aterrir. Les seves virtuts o destreses no passen per altres camps i la seva major tasca, la seva vàlua i  per això el contractaren, és passar-se hores i hores en un gimnàs llòbrec, sense finestres, amb l'única companyia d'un mirall, aixecant pesos i més pesos tot delectant-se per aquelles protuberàncies que li surten al braç, aquella deformitat temuda, esbufegant, esperant el dia que orgullós, amagat rere un casc i protegit per una llei que el fa intocable, podrà perseguir a qualsevol que es posi al seu davant i colpejar-lo de manera sanadora. De manera didàctica.
La seva llei és la força. la testosterona, la ràbia. El seu cervell és lluny, en despatxos de bancs i grans empreses i ells, xaiets, forts físicament, castrats de ment, dòcils si els prometen gresca, obeeixen sense escarafalls les ordres rebudes i acaben amb tot allò que se'ls posa al davant, sigui àvia, pare, mare, nen o nena. És igual, no tenen temps ni matèria gris per discernir, per raonar. La raó l'hem de cercar més enllà.
Els goril·les fan ràbia. Són censurables. Són irritants. L'enemic però, és més lluny, movent els fils, fent anar els engranatges. Islàndia ens donà certes pistes. Guaitem-les doncs.

Imatges del país

N'hi ha de clamoroses, de discretes, de simpàtiques, de curioses, de sorprenents, d'incomprensibles, d'institucionals, de locals, de puristes, d'indignants, de... de molts tipus. A tort i a dret. Només cal cercar al nostre entorn, mirant i no veient, i trobarem un munt d'errades ortogràfiques.
Els que parlen de l'estat de la llengua parlen sobretot de la quantitat, la qualitat vindrà després, crec que pensen, i potser ja em sembla bé, o no. No pot pas ser tot alhora, però cal estar pendents, ja que si ens instal·lem en un què més vols, encara gràcies, potser acabarem amb una llengua massa maltractada. Ni carn ni peix.
És cert que cal un període d'adaptació allà on no hi ha més remei, per exemple la llengua oral, on el que més ajuda són els exemples de catalanoparlants actius actualment en perill d'extinció, però pel que fa als rètols o a les circulars, dita la llengua escrita, potser caldria donar a conèixer els recursos que hi ha a l'abast de tothom, des dels que ofereix l'administració, tipus traductors de la Generalitat,  als que trobem en empreses privades, tipus google o altres, com correctors, que n'hi ha un munt. I quan es faci un cartell o s'enviï una circular, que es faci de manera correcte. Que s'exigeixi correcció. Tampoc deu costar tant. Reconec que és fàcil que se'ns escapin algunes errades, però quan parlem d'una cosa que parlarà de nosaltres, del nostre negoci i que a priori ha de durar força temps, potser ens ho hauríem de mirar més. Entesos que els accents són malparits. D'acord, acceptem pop com animal de companyia. Tenen aquella virtut de fer-nos semblar estúpids quan tot sols anem repetint un mot en veu alta obrint i tancant la boca per comprovar-ne l'accent. D'acord també que els catalans som pesats amb les sordes i sonores o els apòstrofs. També és cert que a més tenim la mania d'escriure certs mots al revés de la llengua de Cervantes, Déu n'hi do. D'acord. Però no podem exigir-nos un xic de rigor? D'autoestima? Potser aquesta dificultat de la llengua és la nostra riquesa, tots aquests matisos, tots aquests detalls i  són el que dóna la musicalitat al català. El tret harmònic.
De moment, faré servir les errades que trobi si no hi ha més remei. Em serviran per treballar la llengua viva a l'aula. La llengua del carrer i veure allò que no cal fer.
Aquesta cacera va començar un dia que ens va avançar una furgoneta a l'eix... com es deia? Tranversal. A partir d'aleshores se'm va despertar la curiositat i no para de créixer. Us animo a que cerqueu a veure si en trobeu allà on aneu, de moment, us en deixo alguns exemples...

Quan la grip, deixa de ser només una grip

Arribes carregat, amb la disfressa de l'escola posada per sorprendre'l, per robar-li un somriure i quan gires la clau i et veu, l'aconsegueixes. Somriu i corre a prendre la seva, per ensenyar-te que a l'escola també n'han fet. Que també té una disfressa original, però acte seguit -és l'estona que mira els dibuixos, a mitja tarda- marxa al sofà, l'instant és sagrat, esperat, minso, així doncs es gira de nou i s'enfonsa a la pantalla. No la mirem massa - suposo que tothom diu el mateix però en el nostre cas és cert, de debò - i aquests instants són preuats també.
I quan les lletres apareixen -vull sentir la cançó, una mica més- i s'acaba l'estona i el plaer, l'abandonament en vides de colors impossibles, per uns instants aquella alegria de veure't, de retrobar-te, s'emboira i esdevens menys desitjat perquè pitges el botó que tot ho fa negre i amb un somriure encaixes un esbufec. Un prec. Un més encara, somicant. Un altre. Però ja n'hi a prou. I passa ràpid l'enuig, tal com ve.
Després, si la grip l'atrapa passes d'abraçades caloroses al ves-te'n d'aquí. I somrius. No parla ell. Parla la febre, la tos, la caparra, el malestar, el neguit. Però et dol. Et dol no alleujar-lo, no arrabassar-li tots els mals i restes al seu costat, per al que pugui ser. Per si cal. La nit en vetlla. Estirat amb els ulls oberts en la foscor, sentint aquell respirar feixuc, borbollant, tement per ell. Desitjant canviar els papers. I quan obre els ulls o quan li vols donar la medicació reps rebuig. Està baldat. Però fas el cor fort. Segueix sense parlar ell, parla la malaltia.  Però et segueix dolent. Malgrat el cap és clar, el cor s'esquinça, com un dia vaig dir. Però és un esquinçament estrany, profund. Talment com si una llopada interna, amb urpes esmolades gratés el teu interior, cerqués l'alliberament obrint-se pas entre les teves entranyes. Un gratar etern mentre dura la malura.
Aquests dies, que em parlen més del vincle establert se'm fan llargs i aleshores, quan llegeixo escrits, lloances a pares, me'n sorprenc. Em revolto. No és així per a tothom? Deu ser que no, casos n'hi ha milers, però les paraules que llegeixo el meu cap no desxifra. Em sembla impossible. Em sembla irracional. No quedar captivat, lligat, aferrat, vinculat, enganxat per sempre més a aquell que un dia, mà xica i calenta prengué el teu dit en senyal de confiança, d'abandonament quan vingué el món i amb ulls tèrbols tot sentint la teva veu somrigué, em diu molt de la malesa humana, si és que algú pot obviar aquest instant, aquest enllaç. Un contracte de per vida. Una aliança a tot preu.

Las Vegas Casino Europa Barcelona Madrid

Què voleu que us digui, potser és retrògrad, mancat de visió i immobilista, però els cants de sirena del ianqui forrat de Las Vegas que vol instal·lar un macrocasino a l'Estat, no m'atrau per casa nostra. No ho sé. Em sembla que serà una errada acceptar aquest gran negoci. Vaja, la xocolata del lloro. Fa pudor.
Sí, d'acord, parlen de milers de llocs de treball, milions d'euros - encara que em sembla que la majoria aniran a parar a les mateixes mans i tots sabem a quines, com sempre - i no sé quin bé més de Déu que se m'escapa, però no sé si és el desenvolupament que vull pel meu país. No sé si me la vull jugar. És un model que em sembla a priori poc sòlid. Desesperat. Atzarós.
D'altra banda diria que si realment és bon negoci tenim mala tela al teler. Competim amb Madrid. La capital. La nineta dels ulls dels governants. Per tant faran mans i mànigues per quedar-se'l, com el tema del tren i corredors ferroviaris i hòsties amb vinagre. I si tenim alguna possibilitat, malfiem-nos-en. Res ens donen de l'àrid altiplà central. El súmmum serà que la banca guanya sempre, bé Madrid. Tant si el tenim aquí com sinó, ells s'emportaran una part o la totalitat del pastís, via impostos, per exemple o bé turistes d'arreu del món que passaran per Barajas, és clar. En som de desgraciats. A més si es queda aquí, el problema serà que no tindrem diners per les infraestructures, com l'enllaç port amb tren, avió amb tren... ja que això depèn de Madrid i agradi o no, ens fan boicot. Maleïts espanyols.
Els promotors ja venen amb un reguitzell d'exigències i els d'aquí, que diuen blanc, pensen negre i fan gris, depenent de si estan a Barcelona, Madrid o Europa, ja comencen a regatejar tot ensumant-se la morterada que s'emportaran.
Em recorda èpoques de diner fàcil, quan sota la promesa de guanys de manera immediata, s'empenyorava el país, es trinxava el territori i s'hipotecava el futur amb l'agreujant que els que varen hipotecar, prestar, especular, ofegar i provocar la crisi, han marxat amb les butxaques plenes i ens han deixat un país malmès, esquinçat i agonitzant. Malgrat soni a tòpic aquí no tenim la cultura d'Islàndia, on banquers i polítics acaben a la presó per mala gestió sense manies, per tant, fins que no passem comptes, potser que no ens llancem a més aventures faraòniques sense cap assegurança, via patrimoni dels promotors, via responsabilitat civil dels polítics, via el que sigui.
Si es volen llençar a la piscina sense referèndums en temes de tal envergadura, perquè és un tema prou gran per parlar-ne i que canviarà la imatge del país, que garanteixin l'èxit i el benestar del país personalment.  Amb nom i cognoms i després en parlem.

Llegint entre línies

L'altre dia, que comentava que havia rebut de regal escrits d'avantpassats, no n'era del tot conscient del que tenia entre mans. Entre tot el plec de fulls hi havia unes cartes. Cartes del meu rebesavi a la seva dona. Cartes plenes de formulismes, de dubtes, d'il·lusions, de pors. En aquesta correspondència, de mitjans del segle XIX, que són  quatre cartes d'anada i tornada, vas veient com l'estat d'ànim canvia. Per la lletra, pel paper, per la signatura.
Avui dia molts d'aquests detalls es perdrien. Podem recuperar escrits, podem analitzar els mots però a part del que hi ha escrit, les paraules, negre sobre blanc, la resta, el traç, el paper, les errades, els dubtes, les olors que encara resten, les taques dels fulls, els estrips,... tot desapareix a la pantalla d'ordinador i ens allunya un xic de l'altre persona. La refreden. Enmig d'un i altre escrit queda la màquina d'escriure, l'olivetti o la royal, que per la força al picar encara desvetllava algun estat d'ànim. Menys és res.
Llegint les cartes vaig veure unes cartes formals, amb certs retrets velats, amb certes insinuacions sinuoses, però la lletra, la ploma tremolosa o la signatura enrabiada, em deien tant o més que l'escrit. Em confirmaven o desmentien allò que la paraula deia. M'ajudaven a llegir el text.
La tecnologia ens ajuda en moltes coses, en d'altres no, com és en aquest cas. També és cert que si fos una nota manuscrita a mà d'avui dia, difícilment arribaria a sobreviure uns quants anys, ja que el paper i la tinta actuals han patit una davallada espantosa.

Altre cop la Bressola... I que duri.

Ahir vaig anar a una trobada d'antics mestres de la Bressola a Barcelona, a la seu de Rosa Sensat. La trobada, a més de servir per trobar-se amb antics companys i posar-se al dia de tot plegat, va servir per marcar-se uns objectius de cara a donar suport a les escoles des d'aquí estant.
A l'aire es respirava altre cop l'ambient bressola, aquell sentiment de pertànyer a un projecte. Ens marcàrem dos objectius bàsics. D'una banda reforçar el coneixement que hi ha de les escoles com a model d'immersió. És un projecte que té com a cara més visible la recuperació de la llengua a una part del país on està  molt malmesa, maltractada i oblidada per les administracions i de l'altra, donar a conèixer les escoles com a model pedagògic. Escoles innovadores que a més de treballar en pro del català, ho fan de manera curosa, innovadora i valenta.
Segurament tots els que hi hem passat, hem transmès sobretot la feina en quant a la recuperació de la llengua, una feina totalment en vigor i aplicable al sud, aquí, mentre que la part pedagògica, la part educativa, la innovació, la creativitat, els projectes educatius, queda en un segon terme i se'n fa menys bandera. Grans mestres hi han passat i a més de deixar-hi el seu granet de sorra, s'emporten un bon cabàs d'aprenentatges, mentre que d'altres s'hi queden i ajuden a augmentar-ne la qualitat amb el seu dia a dia.
Amb aquesta visió, amb la visió de donar a conèixer més el que significa les Bressoles en tota la seva dimensió, ens vàrem proposar tres accions.
Una serà l'oferiment dels mestres que viuen a aquesta banda del Tractat dels Pirineus com a suport a xerrades i tertúlies a municipis d'aquí per tal de donar a conèixer una visió de l'Associació. De les escoles en primera persona. Fins ara se n'ocupava exclusivament l'Associació dels Amics de la Bressola.
Una altra serà l'oferiment d'aquest bagatge al Departament, ara que impulsa formació als mestres en temes d'immersió, mostrant un model que funciona. Una manera de treballar contrastada. L'experiència de mestres que han treballat i respirat la immersió en primera persona, que han viscut i pensat, meditat i discutit sobre la immersió a fons, plantejant-se estratègies, qüestionant-se mètodes, aplicant-los i sobretot, veient-ne els resultats.
I un altre punt que s'acordà, i no per ser el darrer és el menys important, fou crear una xarxa de contactes per antics estudiants de les escoles com a suport en cas de que volguessin fer els seus estudis universitaris aquí. Molt sovint allò que volen fer no es troba a Perpinyà i han de marxar a Montpeller o més lluny.  Alguns ja han fet el pas i són a Girona estudiant. Són els millors ambaixadors d'un sistema educatiu, aquí i allà.
En resum, una jornada molt productiva.

La vaga de transports.

Quina irresponsabilitat! Fer una vaga i que tingui ressò. Però on s'és vist! Les vagues cal que estiguin controlades, consensuades i estipulades. Només faltaria! Que els de TMB volen fer vaga? Doncs que no empipin. Que no es noti. Que la imatge de BCN, Catalunya i la indústria se'n ressentirà. N'hem de parlar. És d'irresponsables. D'eixelebrats. Una vaga s'ha de fer sota uns paràmetres. Sota un control.
Enrere queda aquella idea de la vaga com d'un moviment de protesta que feia servir l'única força que tenia, la del treball i posava en escac el sistema. Perquè és difícil de combatre. Perquè no es pot forçar a treballar a algú, excepte a base d'intimidar-lo mediàticament. Fent-li creure que aquest camí no és el bo. Malgrat s'hagi demostrat que és l'únic. Però ja se sap, el vaguista tot ho té en contra. La patronal, el govern, els mitjans de comunicació. I doncs, perquè es pensen que la gent fa vagues? Per quedar bé?
Ens han abduit, ens han institucionalitzat. L'origen de la vaga parteix de fer quelcom que no és controlable. Que no es pot canalitzar des dels poders econòmics. Els treballadors fan servir l'única força que tenen, el seu poder a aturar-se i aconsegueixen un efecte col·lapse. Un maldecap pels seus dirigents i possiblement una resposta a les seves reivindicacions. D'aquesta manera aconsegueixen fer pressió amb l'única arma que tenen. Des del moment que comencem a coartar aquest dret, a qüestionar la manera, l'únic que fem és posar-nos de la banda dels que dirigeixen, dels que retallen.
I és clar que una vaga ha de molestar. I és clar que hi haurà qui en sortirà perjudicat. Però algú creu que una vaga sota la cotilla d'uns horaris, mínims i reglaments té efecte? Produeix resultats? I ara. Un dia menys de sou i fins demà, adéu bones.
Si els de TMB volen fer vaga... Doncs endavant i si pot ser el dia de més impacte millor. És clar. Seran rucs! Si fos pels dirigents les vagues es farien diumenge de matinada amb violoncels i cava. No fotem.
No ens deixem prendre el pèl. Qui protesta, ha de poder protestar i els mitjans de comunicació, que van de la maneta d'un grup de poder o altre, sempre ens les desvirtuaran, sobretot si tenen efecte i impacte. Només faltaria, no els interessa. Podrien aconseguir allò que reclamen i crear escola.
Doncs, bona sort, companys de TMB! Que aconseguiu el que reclameu si ho creieu just.
 

Una troballa sorprenent

Hi ha regals inesperats. Fa un any es va morir el meu pare i casualment l'altre dia vaig poder recuperar unes caixes de llautó seves on hi havia força documentació de la família. Un regal per a qui li agrada enfonsar el nas enmig de paperassa polsegosa. Eren en unes caixes que havien restat en l'oblit molt de temps i que ningú no en tenia constància. Al netejar, han sortit i tota aquesta informació no es perdrà. Són cartes, factures, fotografies, documents i moltes més coses dels meus avantpassats. A través d'elles he descobert una part de la història familiar. Una part que és més fàcil d'entendre si la llegeixes que si te l'expliquen. D'establir lligams entre personatges temps enllà morts.
I és captivador. En el plec de fulls no hi ha un veritable ordre, ni cronològic ni temàtic i per tant, és després d'unes quantes llegides, que comences a lligar caps i comences a construir mentalment un arbre genealògic. Desxifres la informació. L'assaboreixes i vas trobant coincidències.
Encara em falten moltes llegides. Moltes rajades de nas per la meva maleïda al·lèrgia a la pols, però vull classificar-ho a consciència i després donar-li un cop d'ull sota el guiatge del temps, per veure quins esdeveniments són paral·lels i quins tenen relació.
El més interessant és que hi ha de tot i em permet tenir una visió general dels personatges, sobretot del meu besavi, en Manel Pich i Saladich i del seu pare, l'Ignasi Pich Dalgà, ambdós de Mataró.
Amb el temps i uns centenars més de lectures, segurament acabaré lligant tots els caps possibles i qui sap què en sortirà de tot plegat.
De moment unes molt bones estones, ja ho dic jo, un bon regal. Potser el darrer regal.  

L'Escola en català

Una esquiada diferent

Ahir vaig xalar com un infant amb sabates noves. A la tarda, quan el sol començava ja la seva davallada vers ponent i el fred era més acusat, vaig prendre els esquís i la determinació. Feia anys que m'ho rumiava, cada cop que nevava. Era una d'aquelles espinetes clavades ben endins. Volia baixar fins al meandre del riu i pujar al castell de Calders amb esquís. No ho sé, és un indret que em té encisat. Embruixat diria. Hi he pujat desenes de vegades i sempre, des d'aquell turó solitari, somnio amb mil aventures mentre gaudeixo de les seves vistes precioses. Si tanco els ulls i el vent bufa, sobre Santa Maria les noto. Les sento.
La seva història m'acompanya durant l'ascens i un cop a dalt, tot es precipita. Els racons que té em parlen de personatges i vides allà transcorregudes. Les parets esfondrades només ajuden a augmentar-ne l'encís. L'herbassar que tot ho cobreix la màgia. Les runes disperses l'èpica dels castlans. Sé que la meva imaginació vola més enllà de la realitat. És poc més que un castell menor de la marca i pocs episodis rellevants de la història s'hi varen produir, però m'agrada imaginar-me'l com el centre d'una època convulsa, amb gent aferrada al turó, a l'ombra de la seva protecció i guerrers ferotges i cruels abillats amb armadures lluents. Somnio. Ja ho he dit.

Hi he pujat amb sol, amb vent i pluja i ara també amb neu. La sorpresa ha estat que els camins amb neu es desdibuixen. Els arbres i matolls vinclats, sembla que acotin el cap al meu pas, amaguen els senders habituals i en un escenari de cop i volta desconegut, maldes per trobar el camí. Una altra manera de descobrir el castell. Cansada però. Sota els esquís se'm feien uns pams de neu generosos i sovint em trobava en un camí tallat. Al final però he fet el cim. Al final però, des de dalt del turó mirant a ponent, he parlat fluixet als meus personatges. Els he honorat.