Que poc que en sabem. Que poc que intuïm.
Sembla que hauríem de saber, hauríem d'estar preparats per, però a l'hora de la veritat no deixem de ser com els altres. Com en les altres feines. Tenim més capacitats o menys, tenim més coneixements o menys i en base a aquests podem arribar a transmetre'ls més o menys i a vegades, podem tenir més connexió o menys amb alguns infants. Amb d'altres sembla que una capa impermeable els cobreixi. I malauradament no som aquells personatges fantàstics, aquells docents capacitats i plens d'aptituds que llegeixen entre línies, que tenen amplis coneixements de tot, des de matèries d'aprenentatge a conductes humanes o al llenguatge velat dels éssers. Som educadors, però plens de mancances i a vegades, ens passen coses al davant que no sabem desxifrar.
Potser ningú ho sabria però se'ns pressuposa aquesta habilitat, malgrat aprenem també amb el dia a dia, malgrat cada infant és diferent. I passa algun dia que tens un infant al davant singular i intentes llegir-lo, intentes desxifrar el llenguatge corporal, ja que poques vegades s'expressa oralment allò que es pensa o creu i fas mans i mànigues per entendre el què passa. Però a vegades ets incapaç de perforar aquella cuirassa i demanes ajut, de psicòlegs o companys i intenteu esbrinar el perquè de tot plegat i descobriu que no en sou capaços. Que com una fruita madura necessita temps o potser, només, la persona adient i anys després, de casualitat, descobreixes que aquell infant passava el seu infern i que era incapaç de dir-t'ho i que tu, aquell que hauria d'haver fet més, tot i que saps que vas fer el què vas poder, no vas poder arribar a l'ànima del problema. I l'infant va patir. I la seva vida va ser un calvari i ningú en sabé res, ni amics ni família ni companys o mestres. Un silenci total.
Però un dia, descobreixes la negror del seu passat, d'allò que veié o patí i comences a lligar caps. I comences a descobrir que no tots els pares es mereixen ser-ho i que no tots els infants tenen una infància dolça i despreocupada, fins i tot aquí, ves qui ho diria. I potser, només potser, esperes que el què has après, que és poc i dolorós, serveixi perquè un altre infant no passi pel mateix i comences a analitzar-ho tot més fredament, sabent que les males persones no només són a les pel·lícules, potser també algun infant hi conviu. De poc serveix, poc consola, però és el què hi ha.
Aquest article fa posar la pell de gallina... Una abraçada!
ResponEliminaSí, però què menys...
ResponEliminaAquest escrit m´ha fet recordar quan feia de monitor a principis dels 90. Ens trobàvem els dissabtes dues hores a la tarda, i a l´estiu marxàvem d´acampada una setmana, cada any a un lloc diferent de Catalunya. Hi havia nens que patien una situació familiar complicada i el seu comportament a les acampades era molt diferent de la dels dissabtes, se´ls veia molt més feliços, més alegres...fins el vespre abans de tornar, quan féiem el sopar de comiat. Aleshores tornaven a estar tristos, sense ganes de jugar i passar-s´ho bé. Algunes situacions em van colpir
ResponElimina